La dona trenta minuts

Un matí qualsevol, massa tard, obres els ulls i encara és fosc. Això no és ni un somni ni un malson; ets tu donant voltes a un llit buit mentre penses que no tens son. Per la finestra veus un cel groc, malalt i ennuvolat. Com un autòmat et dutxes, et vesteixes i surts de casa sense fer-te el llit i sense cap esperança.

No ha de trucar-te ningú i ningú que pugui trucar-te no dirà el que necessites sentir avui. Mires per la finestra i el dia et sembla encara més fosc, més groc i més tens. Si tinguessis la sort infinita de creure en algun déu li preguntaries: Quanta estona més ha d’aguantar el dia tanta lletjor estèril?

Esperes l’ascensor amb el cervell i el cor en blanc. Al replà se sent el soroll d’una porta que s’obre. Et planteges fugir per l’escala però simplement redreces l’esquena, empasses saliva i prepares el somriure de cada matí de dir “bon dia” i mirar el terra.

Després del soroll d’unes passes, apareix el somriure d’una dona molt vella que diu que no cal que l’esperis. És igual. L’esperes perquè tu sempre esperes. L’esperes perquè t’ha dit que no cal que l’esperis. L’esperes perquè l’esperes. Sense parar de somriure la dona t’explica que aquest matí ha estat mitja hora al terrat prenent el sol i aprofitant el dia perquè resulta que fa una estona -diu la dona- feia un dia tan i tan bonic. El dia de merda que fa ara mateix, penses, com és possible?

Potser la dona té la  vida més trista del món però no te l’explica. En lloc d’això, t’explica que tots el dies mira per la finestra i que quan veu que fa sol i no massa calor (i el seu marit malalt no la necessita), puja al terrat i pren el sol encara que sigui només mitja hora, que abans anaven a la platja i que ara fa això, i se li il·lumina la cara explicant-t’ho.

Ploraries i demanaries perdó mil vegades a la vida. Sents una mena de cosa que no saps ni dir ni escriure. Un tall al mig del cor, una bufetada a l’ànima i, al final, el consol inesperat però infinitament desitjat d’una abraçada invisible de totes les persones que estimes i que t’han estimat.

Intentes memoritzar la lliçó mentre dius una frase que no s’entén i afegeixes un “Adéu” amb un somriure. Comences a caminar i plou. Agraeixes que la pluja t’eixugui les llàgrimes. T’has fet gran però especialment avui ets una nena petita castigada a copiar mil vegades una lliçó que saps de memòria, que massa sovint oblides i que sempre et sorprèn: vull aprofitar els bons moments.

De debò cal aquesta fiblada al cor per valorar la vida? De debò que no és possible fer les coses més fàcils? De debò que no és possible fugir d’allò que fereix i simplement estimar encara més?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a La dona trenta minuts

  1. Enric H. March ha dit:

    Crec que sí que cal. No me’n refiu d’aquesta gent que dibuixa permanentment un somriure beatífic en el seu rostre.

  2. Pons ha dit:

    Potser es just amb el contrast amb les desgràcies quan vius més intensament la joia. Quan més contrast més joia, no?

  3. viuillegeix ha dit:

    És possible fer les coses mes fàcils, però no sempre és el camí més facil

  4. XeXu ha dit:

    Els mals moments són necessaris per poder valorar els bons, si no en tens mai, al primer revés no saps que fer. A la vida tenim molts moments agres i tants altres de neutres, que ens serveixin per adonar-nos de quan en tenim un de màgic. M’ho dic i em reconec en el teu mateix estat, de no valorar que les coses no són tan dolentes com les pintem, i sovint ho veiem per la comparació amb altres. Perquè sempre trobem algú que està clarament més fotut que ens fa avergonyir de les nostres queixes i laments. Creiem que hem après la lliçó i escrivim 100 vegades en una pissarra ‘Valoraré el que tinc i no em queixaré tot el dia’, però un cop que hem acabat i creiem que som persones millors, tornem a caure en els laments. Què hi farem. Aferra’t al que tens, que segur que és més del que et permets veure molt sovint. No crec massa en les palles mentals aquestes de pensar tres coses bones que et dóna el dia o ximpleries d’aquestes, però d’alguna manera les hem de valorar, perquè els dies tenen bons detalls, el nostre estat d’ànim ho sap molt bé.

  5. lluisba ha dit:

    No podia evitar tornar amunt per mirar la fotografia durant la lectura. Em recorda algun fotograma de Tarkovsky (un cert to apocalíptic) i del Rossellini de “Roma, città aperta”.

  6. Cristina Casanovas Casas ha dit:

    Una abraçada invisible!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s