Dies sense rímel

VidaUna notícia cau sobre el teu cap com un llamp però t’obligues a continuar com si res. Esperes estar sola per plorar i plores. Plores com una criatura petita. Crides i podries cridar molt més però no ho fas. Per a què? Cap resposta… Un enigma que et mareja. Un instant de bogeria momentània o una planificació al mil·límetre. Què importa? Només una obsessió: I si en lloc de fer-ho, hagués fet qualsevol altra cosa?

Què estúpids i miserables podem arribar a ser sobrevalorant la fortalesa humana, la suposada resistència a la merda quotidiana amb què vestim, per no sentir-nos malament, les nostres pífies vitals. De quina manera més ferotge pot ferir de mort l’absència d’amor, una pregunta no contestada, una sobredosi d’incertesa, una esperança ignorada, la crueltat i la traïció. Tots som botxins i víctimes. De botxins construïm edificis horrorosos de justificacions i de víctimes construïm edificis horrorosos de greuges. Al final, tenim poc més que un ridícul empat de lletjors i un desordre infinit que ofega i que no aporta res a ningú.

En el millor dels casos, algú apreta a córrer i interromp la partida. Final del trajecte. Empasses saliva, respires, dorms i esperes. Simplifiques. Matines i et preguntes com ompliràs tot aquest dia. Només per recordar el so de la teva veu dius “Bon dia” (si és de dia) o “Bona nit” (si és de nit) amb més o menys convenciment al primer ésser humà que trobes. El dolor i la injustícia són personatges habituals, igual que el desig i la felicitat. Periòdicament canvien les altres cares i ja està. Durant uns quants dies portaràs ulleres de sol i faràs veu de carxofa. Potser no contestaràs el telèfon. Potser esquivaràs alguna rutina. Potser no podràs mirar als ulls a algú i patiràs pensant que has fallat en tot.

No passa res. També aquest dolor és provisional. Un secret: no val la pena la tristesa. És deu mil vegades millor riure i estimar la teva boca i la teva veu, notar l’efecte de les meves paraules en el teu cos i jugar a endevinar que sé exactament com seria passar una nit amb tu. Demà encara no em posaré rímel a les pestanyes. Demà passat, potser sí. I si no, potser demà passat l’altre. I l’altre -si et portes bé-, et convidaré a beure vi amb qualsevol excusa meravellosament absurda. Res com una altra derrota per poder venir a buscar-te. Si veus que no vinc, vine tu.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Dies sense rímel

  1. Pons ha dit:

    El “so de la teva veu” es estrany el so de la teva veu quan l’escoltes enregistrada, oi? I pensar que tothom l’escolta així i no pas com tu l’escoltes, quina vergonya!

  2. Cristina Casanovas Casas ha dit:

    Pífia vital, dolor provisional i, sobretot, la derrota com a excusa per buscar quelcom de millor. M’agrada citar-te Martona!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s