Un dia l’home que estimes et diu que no t’estima i la fantasia que aixecava el castell bellíssim de la vostra història s’esquerda, cau a terra i desapareix. L’endemà, flors de colors creixen damunt del tros de terra on hauries jurat haver vist créixer el castell més bell del món. L’impacte, de fet, no ha estat violent en el moment; un parell de frases tòpiques ben intencionades i la sentència: “No t’estimo”. Després, l’abraçada protocolària i el mateix sexe de sempre. Mentida. El mateix sexe de sempre no va tornar mai més. Ho vas saber més endavant.
Pensar que has estat sola durant la millor història de la teva vida és una merda. Si ha estat així o d’una altra manera, només els anys ho sabran però diries que no existeixen els testaments de sentiments i que, si existeixen, no és fàcil que arribin mai als seus destinataris, especialment ara que gairebé ningú no escriu cartes de paper i de tinta de les que es poden cremar o guardar. Vertigen de pensar en tots aquells enamoraments escrits als marges de la vida. S’esborraran de la memòria dels amics còmplices igual que s’esborra un email. Trist final dels equilibris que s’han passejat pel fil invisible de l’esperança.
Quan les flors ja s’han convertit en un jardí botànic, el vell amor un dia et busca com si encara fóssiu en el minut zero. El seu desig, abans lluminós, ara et sembla previsible, endevines la conversa i anticipes el primer petó. Somrius. Somrius perquè estimes un altre home i un desig immens de fidelitat t’omple el cor d’amor en majúscules, així: A M O R. Suaument converteixes el petó que ha prescrit en abraçada familiar i marxes. Tornes a casa i l’home a qui has volgut honorar i a qui vols premiar amb una ració triple de sexe ha marxat per sempre. Cap explicació. Cap raó. Cap opció. Desitjar ser fidel a qui estimes és un regal que no has pogut entregar avui. A vegades la vida et recorda el joc de l’oca i res més.
Volar de nit és perillós 