Érem més joves que ara. Érem joves de debò i vam fer un viatge. Potser vam tenir sexe o potser no. Érem molt joves i no sempre teníem sort però ens en moríem de ganes. No ens feia mandra res i ens esforçàvem moltíssim per tenir sexe (bo o dolent). Vam dormir fora de casa. Lluny. Una mica lluny. Ells no parlaven català ni castellà i nosaltres no parlàvem anglès. Feia fred. Recordem poca cosa més a part que bevíem cervesa i que als llits hi havia fundes nòrdiques. Aquest va ser l’origen de la gran confusió d’una generació. De sobte el món es va dividir en tres grans grups: el món de les fundes nòrdiques, el nostre petit món conegut i avorrit, i el gran món desconegut pendent de ser explorat. Teníem una única certesa: el món de les fundes nòrdiques era millor que el nostre: millor música, millor cervesa i més sexe. Cal alguna cosa més?
Vam tornar a casa i vam ser joves durant molts anys. Teníem més diners que ara. Vam anar a comprar a l’Ikea. O a qualsevol altre lloc si érem una mica més snobs. Vam marxar de casa i just abans vam comprar la nostra primera funda nòrdica com qui compra un paquet de condons. Han passat molts anys. Reflexionem. Quants anys fa que dormim en llits amb fundes nòrdiques? I, digueu-me: què ha canviat? El mite que només cal estirar una mica la funda nòrdica i que el llit ja està fet és només un mite més. Fer-se el llit al matí fa molta mandra. Canviar els llençols encara més. Rentar-los i estendre’ls, més. Treure taques lewinskyanes és una murga i no cal parlar-ne. Però tot això seria normal. El que no és normal és la incomoditat infinita de ficar el farcit dins de la funda nòrdica cada vegada. Una tasca absolutament dificultosa i incòmoda, interioritzada com a normal, silenciada i acceptada amb una resignació pròpia d’altres temps, i tot això conviu amb els mateixos problemes de sempre: estimem o no estimem, ens sentim sols o ens molesta tot. Què ha millorat?
La funda nòrdica va ser una il·lusió òptica. Somiar que gràcies a una millora en l’alimentació ens hauríem tornat més intel·ligents que els nostres pares i avis. Imaginar que no ens casaríem, ni ens separaríem, ni deixaríem d’estimar, ni deixarien d’estimar-nos. Esperar (amb el lliri a la mà) que ser pares seria fàcil, que viatjar ho solucionava tot, que estudiar obriria totes les portes, que l’esforç era l’únic secret, que no tindríem mai un cos lleig, que seríem unes màquines sexuals eternament, que triomfaríem, que tastaríem el millor de la vida cada cap de setmana i, sobretot, que superaríem amb nota la mediocritat i la grisor de l’abominable mitjana edat on dormien els nostres pares. Tot això i molt més gràcies a un tros de roba immens anomenat funda nòrdica. Doncs no.
Volar de nit és perillós 