Antídots contra la merda quotidiana (1)

Entro al metro. La meva claustrofòbia i jo entrem al metro. Tanco els ulls quan el metro frena de cop i passen uns segons abans no torna a arrencar. Estàs dreta. Vas deixant passar la gent que es vol moure. Hi ha dos tipus de maneres d’estar dret al metro: quiet com si tinguessis els peus enganxats al terra o mòbil empàtic si vas deixant passar tothom que vol passar. Jo sóc mòbil empàtica. Al metro. El balanç del dia no aporta cap element digne d’ésser comentat. Mals sentiments, bons sentiments, sentiments de túnel d’Ernesto Sabato, sentiments d’esperança de Clementina Arderiu. Entren uns músics al metro, just on ets tu, mòbil empàtica. T’apartes per protegir-te del potencial soroll o per deixar-los estar més còmodes. Ni tu mateixa no saps per què t’has mogut però t’has mogut. Comença la música. Una guitarra, una mica de percussió, dues veus i una rumba. És just la rumba que t’ha salvat la vida en moltes ocasions al llarg de la teva vida. Ets, en el millor dels casos, just a la meitat de la teva vida. No continuaré per aquest camí. Deixes que la rumba et remeni l’ànima. Ho dones tot per intentar canviar les llàgrimes per un somriure. T’adones que ets fàcil de remenar. T’adones que això pot haver estat un perill massa bèstia. T’adones que tens ànima. T’adones que estàs tan viva com quan tenies set anys. T’adones que necessites moure l’ànima i t’adones que la maldat humana és una agressió estúpida que neix d’una merda profunda que no té res a veure amb tu. Deixes que la teva ànima voli una mica. Vas fer un jurament fa uns dies. Sempre donaré diners als músics. Abans de tenir temps de pensar tot això i treure alguna moneda de la bossa, un home dóna diners als músics. Una dona i el seu fill són al seu costat. La dona estava donant de mamar al fill abans que entressin els músics al metro. Potser ell és el pare. Potser la música els deu haver agradat a tots tres. Treus diners. Al mateix temps que fas un moviment amb el braç per donar els diners als músics, un altre braç s’avança i també els dóna diners. Quin èxit aquests músics. El que jo he sentit potser ha estat força compartit en aquest vagó de metro que avança sense pena ni glòria per una ciutat més aviat grissa en un dia gris absolut.

20161004_171814

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Antídots contra la merda quotidiana (1)

  1. viuillegeix ha dit:

    Ja t ‘enyorava

  2. XeXu ha dit:

    Tinc un problema amb els músics del metro. Sempre llegeixo al metro, i quan entren músics per mi és molt poc desitjat, perquè em distreuen la lectura. Per això no els vull donar diners, només vull que marxin. Em sap greu, vull que se’m respectin les poques estones de lectura que tinc. Soni com soni això.

  3. Sílvia ha dit:

    M’afageixo a la mirada que Xexu té dels músics. Ho trobo invasiu.

  4. Clidice ha dit:

    Doncs jo penso que, fins i tot en la misèria més absoluta, sempre ens queda la música. És un salvavides únic, valuosíssim.

  5. Pons ha dit:

    Amb les ganes que tinc jo que posin un vagó silenci per poder llegir en pau…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s