Temps per a tot

trenc-dalba-carreteraSovint anar de bòlid és una manera molt efectiva de protegir-te de de pensar i de mirar-te al mirall més de deu segons seguits. Avui estàs emprenyada. Has fet moltes coses i no has obtingut els resultats que esperaves. Frenes. Vius per obtenir resultats? Realment creus que les teves accions poden modificar els sentiments, els pensaments i la vida dels altres al teu gust? Hi ha dies que passen coses de tot tipus. No passa res. És normal estar trist després d’un esdeveniment trist. Tan normal és lluitar com quedar-se sense ser capaç d’actuar davant d’una agressió. Les coses es poden mirar i veure de moltes maneres diferents. El punt de vista i la mare que el va parir. Hi ha rols assumits, inventats i fingits, hi ha traïcions, hi ha veritat, hi ha mentides, hi ha merda i hi ha sang. Aquest és el resum del que ha estat acompanyar el meu pare a l’hospital durant 7 nits: merda i sang. No hi ha hagut gaire res més que un esforç autòmata per simular de dia una vida normal i un cop el periple ha acabat i ell s’ha recuperat simplement em sento profundament trista. L’esgotament i la por a la mort van transmutar-se en una mena d’eufòria hiperactiva accelerada que crec que cap amfetamina m’hauria pogut provocar. Ara no hi ha res. Bé, sí, música, molta música. I el plaer de viure la meva vida petita, lliure, endreçada i plena d’il·lusions, reptes i persones estimades. També queden uns deures fets, un curs acabat, una veritat que farà mal i que arribarà, un quilo de lliçons sobre llibertat individual, egoïsme, confessions i més aviat poca capacitat d’estimar i de ser estimat. Aquesta és una ferida que molts arrosseguem per dins. Per fora semblem força convincents però la buidor és gairebé total. La part més trista de la història és un farcell de mentides i la mentida no literària és una puta merda. Cada traïció, cada abandonament, cada menyspreu pot destrossar l’ànim de qualsevol persona, de cop i a cop d’engrunes de vidre esmolat. Veient les imatges d’Alep em pregunto per què no ens extingim d’una vegada. Puc plorar llàgrimes inútils. Igualment les plantes de casa, les del balcó i les de dins, creixen i és hivern i penso en una força vital que ens sosté. No hi ha ningú a casa avui però tinc salut, paraules i somnis. Pel balcó veig 15 estrelles. Per ser a ciutat és un regal que agraeixo.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Temps per a tot

  1. danielalomar ha dit:

    Entenc perfectament aquests sentiments que tens en relació al que passa a Alep. Son equivalents a quan veig a una persona en situació precària o sense sostre. Penso que aquell ésser va ser nen alguna vegada, amb les seves il·lusions, alegries, somnis… que ens passa com a societat que permetem aquestes salvatjades? Sovint crec que no podem fer res, però això cada vegada ho penso menys. Cadascú, des de el seu humil lloc, pot intentar influenciar al seu entorn, i mica en mica mirarem de canviar el mon, que l’ètica sigui un valor.. no, que sigui EL valor referencial de les empreses, no, de la nostre societat, que les persones en situació d’exclusió social sigui un record del passat, com els dinosaures… molt probablement no s’aconsegueixi, però mentre tingui un bri d’oxigen a les meves cèl·lules lluitaré per aconseguir fer un mon millor… No estàs sola

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s