Adéu, raspall, adéu

He estat fidel a un home. Suposo que si portés vint anys casada amb el mateix home em semblaria emocionant -potser- pensar en altres homes però el fet d’haver acumulat tanta antiguitat en relacions clandestines i sense exclusivitat em sembla que m’ha fet trobar súper emocionant ser fidel a un home i punt. Demano disculpes des d’aquí als meus antics amants habituals que han estat dos anys buscant-se la vida en aquest món difícil per trobar altres companyes tan encantadores com jo. Espero de tot cor que els hagi anat bé, que hagin gaudit molt i que no m’hagin enyorat gaire. Pel que fa a mi, estic bé.

Estic bé. Sí, estic bé. Si faig una mica de mala cara és només perquè m’ha entrat una brossa a l’ull esquerre, o al dret, o potser perquè m’ha passat que l’home estimat a qui he regalat una fidelitat total, absoluta, apassionada i súper sexi m’ha posat unes banyes enormes. Unes banyes d’aquelles que veu tothom -cambrers, coneguts, veïns, botiguers- i, fins i tot, jo mateixa perquè tenen lloc a menys d’un quilòmetre de casa i que somatitzes d’una manera ridícula; en el meu cas, amb un immens gra al front. Sí, amics, durant els últims temps m’ha acompanyat gairebé sempre un gra al front, tots l’heu pogut veure, el meu gra, el meu amic.

La pífia és meva, n’assumeixo la responsabilitat. Ara trobo que hauria pogut sospitar del fet que a la major part de les diferents activitats socials on m’he deixat caure últimament hagi estat el meu gra, i no pas el meu estimat, qui m’ha acompanyat però sóc tan moderna que volia pensar -i de fet, penso- que no cal anar pel món enganxat a la parella, que mentre et trobis on vols, quan vols i ve de gust, n’hi ha prou i és satisfactori.

Que si he patit la síndrome de l’amant fantasma o del nòvio inexistent? Doncs tenia por d’això i he fet equilibris per aconseguir que vuit persones (gairebé un equip de futbol) ens hagin vist junts caminant pel carrer o atipant-nos de menjar o d’alcohol en algun espai públic o privat. Ara, ningú no ens ha vist mai abraçar-nos, ni morrejar-nos, ni exhibint ni suggerint cap tipus de sensualitat de parella i, clar, no estic tranquil·la del tot. Només els meus gats (que no parlen) i els meus llençols (que tampoc no parlen) són testimonis de la meva finalment dissortada història de sexe.

Podria semblar que ens trobéssim davant d’un cas de justícia kàrmica en veure’m a mi mateixa com la pobra dona enganyada però el guionista de la meva vida és un paio divertit i resulta que no he estat cap dona enganyada perquè, de fet, el meu home estimat i respectat no ha estat mai la meva parella. No? No. Una altra pífia.

Per una confusió infantil i/o un desajustament hermenèutic, a partir d’acostumar-me a veure el seu raspall de dents a casa, vaig interpretar que érem una mena de parella (com un parell d’ous, un parell de gallines o un parell de bolígrafs) i que estàvem per damunt d’acords verbals o contractuals i que érem una d’aquelles parelles meravelloses, universals i eternes de qui tothom escriu coses lluminoses. Però no. És per tot això que us dic, ànimes càndides i innocents, que no us refieu mai d’un raspall de dents ronyós instal·lat al lavabo de casa vostra; pot no voler dir res.