Entre les pretensions i els silencis

He trobat aquest escrit de l’any 2011 amagat en un calaix. Rellegir-lo m’ha fet pensar moltes coses sobre com pensava ara fa sis anys i com penso ara i, especialment, tot el que he après i compartit durant camí.

20170107_091734

Vida inesperada

“Aquest moment de grans idees i de consignes claríssimes em sembla una ocasió ideal per fer una relectura d’Incerta Glòria de Joan Sales. Mai com ara havia sentit la força del desordre, del dubte i de la sospita a tot arreu. Les càrregues policials de divendres al matí a la Plaça Catalunya de Barcelona em semblen injustificades, innecessàries i horribles, i desitjo que la persona que les va ordenar dimiteixi. Per la tarda vaig passejar per la plaça i impressionava. Feia falta ser una pedra perquè no se t’aturés la respiració de tant en tant de l’emoció. Hi havia poca gent, nervis, il·lusió, càmeres, mòbils, cremades solars, morats i, finalment, eufòria quan la manifestació per la sanitat pública que venia de Colom va arribar. Vaig haver de marxar. Després, al vespre, vaig tornar a la plaça i l’ambient havia canviat, ara la gent era molt més abundant i variada que abans, ara més aviat hi havia grups, parelles i famílies; també em va semblar misteriosament impressionant i euforitzant.

El problema és que dies abans havia arribat a la conclusió que em semblava pretensiós pensar que la via assembleària d’un grup de persones oferís la possibilitat de ser més fiable i representativa que el resultat de donar l’oportunitat a tota la societat d’emetre un vot lliure. Si quan votem, no ho veiem gaire clar, com ens hem de refiar d’algú que ni tan sols ha estat escollit? D’altra banda, la proliferació de manifestos penso que caldria analitzar-la. És fàcil estar d’acord amb un text, especialment si aquest text només té deu punts. Llegiu qualsevol manifest. No és fàcil estar-hi d’acord? I després què passa?

L’altre problema que tinc és que les concentracions, les acampades, les assemblees i les comissions a ciutats, pobles, barris i places em semblen càmpings amb aires de festival de música. Aquest pensament em sembla una falta de respecte però confesso que algun cop em passa pel cap i em faig angúnia a mi mateixa. No tinc clar què en penso de tot plegat. A estones m’agrada i a estones no. Potser és perquè em fan una mica d’enveja. O molta. O potser és que no els crec. Només he dormit en una tenda de campanya en un festival de reggae que es feia a Torelló fa molts anys. Tampoc no vaig participar en les acampades del 0,7% quan tenia 17 anys i m’hauria agradat molt fer-ho. Aquest petit anecdotari personal no serveix per treure ni mitja conclusió de res.

Un altre problema. Em passejo pel meu barri i és ple de gent que intueixo (i intuir és un verb molt Shakira) que viuen d’esquenes a tot això i el meu barri, la meva estimada Zona Franca, em sembla salvatge i de veritat, mil vegades més real i autèntica que el que veig a les acampades. Però és que la meva percepció de “salvatge” i “autèntic” vol dir alguna cosa? No estic jutjant un llibre per les seves tapes en tots dos “escenaris”? No estaré carregada de prejudicis?

Continuen els problemes. Em sembla un error dir que això no és democràcia quan sí que ho és. Per què diuen que no ho és? No tenim l’opció d’anar a votar els nostres representants polítics? No ho vam fer ara fa exactament una setmana? Altra cosa és que no ens agradi l’oferta de partits, la llei electoral, els resultats electorals, la gestió que fan els polítics i l’administració, els diners que tenim al banc, els impostos que paguem, el sou que rebem, la nostra parella, la feina que tenim o la que podem fer.

És frustrant saber que fem el que fem només podrem aspirar a un canvi d’amo. També és frustrant saber que morirem. Em semblen pretensiosos els partits polítics i els seus discursos. Penseu que es podria fer millor? Si fos tan fàcil, no ho hauria fet algú ja? Tot plegat em sembla tan trist i pretensiós com l’home que a l’autobús arregla el món a crits carregats d’ignorància mentre la seva dona diu que sí a tot mirant per la finestra sense escoltar-lo. I no és pretensiosa també aquesta dona quan decideix no escoltar el seu home? També sóc pretensiosa jo quan escric, quan parlo o quan decideixo no dir res i no fer res. Què ens passa a tots plegats?

I els problemes creixen (mítica sèrie de televisió dels anys vuitanta). També em sembla pretensiós suposar que qualsevol iniciativa nova de la qual no tinguem experiència o exemples semblants amb què comparar-la estigui condemnada directament al fracàs. Per què ha de ser així? La capacitat de sorpresa és inherent a la història humana i la capacitat de l’ésser humà de predir el futur tendeix a zero. Tant que diria que fa riure o plorar.

D’experiències en tenim per donar i per vendre i la capacitat per preveure l’abast i el desenvolupament d’idees o de tendències no sembla el nostre punt fort malgrat la temptació tan simpàtica que tenim d’explicar-nos l’inexplicable amb la teoria que diu que tot és cíclic. Em pregunto: què es “tot” i de quin “cicle” estem parlant?

El fet de no poder imaginar una cosa no vol dir res. Qui es pot imaginar que qualsevol imperi no serà per sempre? Qui pot imaginar que una dictadura ha de durar més d’un segon en el deliri del cervell d’un boig? Qui es pot imaginar que les dones no puguin votar? Qui es pot imaginar la revolució industrial? Qui es pot imaginar la televisió? Qui es pot imaginar pegar un nen? Qui es pot imaginar la bomba atòmica? Qui es pot imaginar un gulag? Qui es pot imaginar una bona pel·lícula? Qui es pot imaginar l’emoció d’un petó? Qui es pot imaginar ignorar una persona que dorm al carrer? Qui es pot imaginar l’holocaust? Qui es pot imaginar la bombolla immobiliària? Qui es pot imaginar cap guerra? Qui es pot imaginar la pobresa? Qui es pot imaginar l’estat del benestar? Qui es pot imaginar la tortura?

Cal que continuï? La història no és un camí de roses ni un llibre d’autoajuda. Llegiu Bouvard i Pécuchet. Flaubert ja es va desesperar i la desesperació i el fracàs -com a conceptes grandiosos i abassegadors-  van poder amb ell.

I encara no he acabat. Més contradiccions incòmodes. Perdoneu-me. Em sembla pretensiós ocupar un espai públic i em sembla pretensiós dir que un espai públic no es pot ocupar. Busquem al diccionari la paraula “públic”, busquem al diccionari la paraula “espai” i llegim Georg Simmel una altra vegada. Tenim tot el temps del món per donar voltes al voltant d’una cambra. Totes les qüestions que van sortint aquests dies i que tracto de seguir em semblen importants i difícils i ara no culparem ningú per no saber arreglar allò que en tants anys d’història sempre ha funcionat malament.

Valoro, això sí i molt, que algú s’atreveixi a plantejar problemes i possibles solucions i que ho posi tot damunt d’una mena de taula pública que és aquesta suma estranya i brillant de places farcides de gent i de xarxes socials farcides d’informació. I aquí el fet que tot plegat tingui  l’aparença d’un càmping es torna quelcom totalment secundari i una observació frívola. No m’agrada qui arrufa el nas contra tot això. Per què arrufeu el nas? De què teniu por? Què és això que us sembla tan malament? Hi ha altres maneres més efectives de fer les coses? Me les ensenyeu? Definiu-me “efectiu” i definiu-me “coses”.

No tinc cap idea clara de res però el cervell em bull per bé i per mal. Observo mentre noto que m’observen segurament amb desconfiança. No passa res. No sóc ni dels uns ni dels altres. Més enllà de les grans afirmacions útils per caure bé en un sopar amb amics d’amics, hi ha moltes realitats que conviuen a la vegada sense acabar de lligar bé del tot, aquella cosa imperfecta que ens acompanya i acompanyarà tota la vida. Prendre consciència de les trampes dels discursos de la vida quotidiana -dels meus i dels altres- no és simpàtic ni ajuda a l’hora de fer amics però tenir curiositat és més agradable que negar-ho tot per sistema i, sí, també aquesta és una actitud pretensiosa; és pensar que tu observes i que els altres fan. I és mentida.

Tots participem. Tu també participes. Quedar-se al marge també és participar. Quedar-se al marge és quedar-se al marge. Tu pots no tenir-ho clar però algú et llegirà i et situarà a una banda o a una altra. T’etiquetaran. Et classificaran com tu classifiques. Tots apareixerem a la fotografia uniformats d’alguna manera. Cal acceptar-ho. La part positiva és que sempre tenim l’oportunitat d’estar atents i de fer-nos preguntes; no necessitem ningú, només cal no tenir por de qüestionar-ho tot encara que tot tremoli. Això ara ho podem fer en veu alta, amb públic i amb certa transcendència: les xarxes socials posen en contacte interlocutors que abans difícilment podien interaccionar. Aquesta és la novetat.

Si hagués de concloure alguna cosa, només diria que és interessant veure i intentar analitzar què té d’especial, d’interessant i d’únic aquest moment. Potser sí que és el primer cop que s’ajunten certes circumstàncies. “I no passa sempre això?” podria dir-me algú que segurament em faria definir “primer cop” i “circumstàncies”. D’acord. Tots tenim una visió limitada. Però qui sóc jo per carregar-me res des del sofà de casa (jo que en tinc, de sofà i de casa)? I qui sóc jo per suposar res des de la plaça?

Tots tenim un coneixement fragmentari de la realitat i amb això fem el que podem segons el nostre bagatge cultural, les nostres intencions, les nostres capacitats, les nostres possibilitats i el moment en què ens trobem. Uns i altres fem això. Gaire més voleu dir que es pot fer ara mateix? Necessitarem anys per llegir què està passant.

I pel que fa a les emocions, em sento orgullosa de les persones que van moure fitxa quedant-se quietes el divendres i ahir al vespre i també em sento orgullosa de les persones que es mostren  o se senten crítiques. No totes les crítiques han de ser destructives. No sabem què passarà però mentre el senyor Millet sigui a casa seva, que ningú no em vingui amb hòsties. Les característiques del canal a través del qual es transmet el missatge és  la novetat. Pel que fa a tota la resta, estaré atenta. Malgrat tota aquesta saturació de pretensions, intencions i incomoditats, em sembla molt millor tot aquest moviment que l’antic i estèril silenci constant.”

Què s’ha mogut des del 2011? Tot, excepte en Millet. O res, igual que en Millet. Necessitem més anys per saber més coses. De moment, diria que la vergonya europea simplement ens ofega a tots en un bassal de merda i de mala consciència mentre la vida, impassible, continúa.

Sense cap intenció avui em trobo recordant on era fa vint anys, on era fa sis anys, on era abans d’ahir i especulant sobre les diferents combinacions possibles dels meus companys de viatge en un exercici d’entreteniment com qui fa els mots encreuats del diari. També recordo en quins moments qui i com ha passat de l’exhibició i de l’escalf de compartir un posicionament a l’acció.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Entre les pretensions i els silencis

  1. XeXu ha dit:

    Retrates un moment clau de la història recent, tan clau que no sabem ben bé en què ha desembocat. Eren moments convulsos i els recordo prou bé, els vivia més o menys com tu. Per una banda admirava la valentia d’alguns, de fer coses que no s’havien fet mai, aixecar-se del sofà és un primer pas molt important per canviar el món. Per altra banda, dubtava de l’eficàcia de la protesta. Ben bé, no sé en què ha quedat, però presumptament n’ha sortit un partit polític que cada cop s’assembla més al PSOE i que és amant de marejar la perdiu, sobretot aquí a casa nostra. Que era molt radical amb idees d’esquerres al principi, i que sembla que després va retirar més a Groucho Marx, si no li agraden els meus principis, en tinc d’altres. I malgrat aquest moviment relativament exitós i que aglutina prou suport, el PP segueix guanyant eleccions a España, i amb força marge. Segueix sense escoltar els clams populars, i sobretot els crits de socors. I sí, en Millet segueix al carrer. Així que potser no ha canviat massa la cosa en aquests anys. Potser a Catalunya sí, una mica més. Però veurem si el nostre moviment acaba quedant com aquelles acampades, que és molt guai i progre fer-les quan arriba la primavera i l’estiu, però a l’hivern no tant.

  2. Clidice ha dit:

    Les expressions assembleàries sempre fan por, per la dificultat que tenen de legitimar la seva representació. D’una altra banda, són interessants, gairebé imperatives, per tot allò que tenen de catàrtic, de crit a cau d’orella que et fa despertar dels somnis d’ovella ensinistrada, i et generen dubtes, i escrius apunts, i escampes els teus dubtes generant-ne als altres … La veritat absoluta és allò que tenim nosaltres i no els altres, encara que ho afirmin. La veritat absoluta no existeix, i això és absolutament veritat. Però bé, les coses, així, se solen moure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s