El mateix home

20200721_173611Es veu que avui encara tinc quaranta-dos anys i en fa 27, en un campament en un punt muntanyós preciós d’Aragó, em vaig enamorar durant unes 48 hores d’un home menor d’edat que anava molt al gimnàs, que tenia unes esquenes enormes i un cos triangular. Es passejava, aparentment sempre esgotat, amb samarreta, bermudes i espardenyes. Em puc imaginar a mi mateixa dient i pensant coses terribles sobre la seva bellesa.

L’home tenia els ulls blaus. Crec que de moment només m’han agradat tres homes amb els ulls blaus, cada un d’ells amb un to de blau molt diferent als ulls.

Destaco per bell l’enamorament de 45 minuts -no seguits- de durada en un alberg de Trieste d’un hoste que tenia els ulls blau Trieste, el color del mar d’allà i el color dels ulls d’un home desconegut, esportiu, prim i morè, enganxat a una taula de surf o a un necesser, segons l’hora del dia en què el vaig poder veure entrant o sortint per la porta de la seva habitació, de l’alberg o dels lavabos les dues nits que vaig dormir allà, 45 minuts de contacte visual en total sent molt generosa. D’acord, deixem-ho en 24 segons.

Tornem a la península ibèrica. L’home que podem situar en un punt molt muntanyós de l’Aragó (o d’Aragó) en el mateix moment que jo ara fa 27 anys duia espardenyes. Estiu. Allò més que un alberg devia ser una casa de colònies o un refugi i mentre caminàvem per “casa” per fer temps entre menjar, dormir i les diverses tortures esportives planificades (i pagades en el meu cas pels meus pares) ell caminava amb la part del darrere de les espardenyes aixafada per la planta de cada peu.

Tenia un posat cansat, com si s’arrossegués, com si qualsevol cosa que no fos escalar unes pedres, baixar per un camí de bosc impossible, deixar-se caure (suposo que lligat, se m’acudeixen millors motius…) per un gorg, caminar per un camí massa estret al costat d’un barranc mortal, passejar-se per una carena, pujar l’enèsima muntanya a ple sol o no-esquivar un rierol d’aigua encara glaçada al mes d’agost i ple de pedres esmolades i verdet fos zero exitant.

Insisteixo. L’home que recordo cridant “Chiquilla, aquí no hay tiburones” entre ortigues i esbarzers caminava amb la part de darrere de les espardenyes aixafada per la planta del peu. Caminava cansat quan érem a “casa” i sovint les plantes dels seus peus semblava que trepitjaven més enllà de la sola de l’espardenya per tot l’alberg o el que fos allò.

Dèiem “casa” al lloc on teníem les lliteres, els vàters, el telèfon (en singular), la cuina, les dutxes, el menjador i les motxil·les i per allà l’home caminava sense calçat decathlon en l’època predecathlon, i sovint les plantes dels seus peus atlètics i castigats arrossegaven herba, terra i brutícia variada les poques hores que ens estàvem per allà, com una escombra, com un aspirador, com un imant.

Total que avui he anat a un supermercat a comprar llet per fer un tallat descafeinat soluble amb gelat de vainilla sense sucre, un dels últims plaers descoberts i he escollit el que oferia més camí a l’ombra per arribar-hi.

Caminant a poc a poc, segons els gustos actuals amb un vestit força poc escaient per mi (massa pàl·lid en un estiu sense platja ni autobronzejador), m’he sorprès suant sota la mascareta mirant els peus d’un home, més ben dit, els talons d’un home que s’arrossegaven cansats sobresortint d’unes espardenyes.

Les espardenyes eren negres, de roba, amb la sola prima d’espart i tapaven amb prou feines les puntetes dels peus d’un home forçut, no sé si major o menor d’edat, però amb el mateix cos que aquell pobre noi que vaig mirar ara fa 27 anys. Aquesta vegada no hi ha hagut enamorament.

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

2 pensaments sobre “El mateix home”

  1. És espectacular els records que ens pot portar qualsevol detall que percebem, la nostra memòria té tanta capacitat que emmagatzema de tot, però les relacions d’idees que fem són un misteri, saltem d’un ‘frame’ actual a un moment de fa 27 anys com si res. En aquest cas la semblança potser facilita la feina, però altres cops se’ns apareix un record amb una relació d’idees del tot estrambòtica, però que fa el mateix efecte. Ah, la ment humana!

  2. Sí, XeXu, la ment humana fa coses així… com a mínim! Era un record que pensava que havia esborrat per prescindible i serà l’estiu, la calor, l’avorriment, o tot barrejat, que em va tornar sense cap necessitat ni gaire interès i justament això em va fer gràcia. Vaig pensar que potser a moltes persones ens passa i ho anem oblidant, recordant, oblidant i tornar a recordar i oblidar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s