Els batins i els cabells

Una de les coses que em van sorprendre del confinament per la Covid19 de l’hivern-primavera del 2020 va ser la quantitat de batins que vaig veure en pantalla en les infinites videoconferències on vaig haver d’estar connectada. Batins de llaneta, de roba, de teles que ves a saber com es diuen, estampades, llises, de bona qualitat i de no tan bona qualitat, per no parlar de xandalls.

L’argument de la comoditat no em serveix. Només el fet de no haver de sortir de casa, treure el cotxe o ficar-se al metro o al bus, no haver d’entrar a l’oficina, saludar, somriure, la conversa educada, la paciència, l’humor, la crueltat, el sarcasme, obrir l’ordinador, teclejar la contrasenya amb cara de son, les mil interrupcions diàries, els papers, l’hora de l’esmorzar, l’hora del tupper, els lavabos compartits, l’ascensor i les escales… només el fet de no haver de gastar hores en això (tenir aquesta immensa fortuna) no em serveix d’excusa per no anar vestit o aparentment vestit durant les videoconferències, especialment les persones que en tenien durant 120 minuts -o menys- a la setmana, el que pot durar una pel·lícula ni curta ni llarga. I els altres, els que empalmaven amb ulls envermellits videoconferències infinites, quin problema hi havia en anar vestits?

Feu números. No eren tantes hores que hauríeu pogut anar vestits si haguéssiu volgut. Hi ha alguna cosa d’absurd generalitzat, com si amb la roba haguéssiu jugat a fer l’adolescent malcriat durant tres mesos. Potser era l’única cosa amb què es podia distreure el cervell de l’horror, qui podia fer-ho, però no deixa de ser curiós. Voleu, a partir d’ara, anar a treballar amb sabatilles, batín i xandall? Assumim amb valentia que la roba que portem no és prou còmoda i que no ens defineix i diferencia fins a l’extrem? No.

I què passa amb l’obsolescència higiènica i no programada dels pijames i de la roba d’estar per casa? En una situació de dormir 8 hores diàries i de ser a casa unes 12 hores, per dir alguna cosa, la freqüència de canvi de pijama i de roba d’estar per casa -suposant que no parlem de la mateixa peça de roba i que cadascuna d’aquestes peces faci el seu ús específic en el temps i espai estipulat- queda dramàticament alterada si parlem de 24 hores a casa excepte 1 hora per sortir a comprar i llençar escombraries, en dies alterns. I què passa amb la freqüència de dutxes i de canvi de mudes? Tots els cicles d’armaris, calaixeres, rentadores i planxes es van haver d’alterar.

Si m’haguessin demanat com m’imaginava les persones que conec a casa seva, afortunanadament la major part de les vegades hauria pogut contestar que ni idea i la meva imaginació us puc dir que hauria estat molt benevolent. Encara no m’he recuperat del que vaig acabar veient i que hauria preferit no veure. Parlo de batins i de xandalls, i parlo de cabells, per no entrar en detalls.

No és tan difícil tenyir-se, no és tan difícil no tenyir-se. El que sigui, menys portar el cabell recollit sempre com si estiguessis en una escena domèstica d’una pel·lícula dels anys (cinquanta? seixanta?) on les dones duien el cabell recollit i reduït a la mínima expressió en un monyo sota d’un mocador. He vist cada dia en pantalla el pentinat que duien àvies i besàvies a les fotografies en blanc i negre de tot el meu arbre genealògic.

Les persones que eren rosses s’han tornat castanyes o morenes i gairebé irreconeixibles, més que pel canvi de color, per l’esforç d’amagar en un recollit auster i sense concesions el cabell sense tenyir en una cua baixa i culpable que semblava que plorés al món “Perdoneu-me, no he pogut tenyir-me, no soc digna de les vostres mirades, si us plau no em mireu”.

També he vist talls de cabell domèstics masculins (diria que sense massa patiment afegit, despreocupats com si diguessin “Soc un home malgrat el gat mort atropellat que duc al cap, no et fixaràs en això) que m’han transportat als pentinats que recordo que tenien els nens quan era petita. Parlo de primeres comunions dels anys vuitanta del segle vint. Inquietant. Quan els veia no podia concentrar-me en res més que en pensar si havien fet ells mateixos el tall inspirant-se en aquells records o si era l’obra d’una altra persona també inspirant-se en el mateix record i si hi havia una història de complicitat total o un esperit de venjança salvatge.

I no ho entenc. No entenc el misteri del pa i dels iogurts usant farines i làctics de tot tipus. Youtube també és ple de tutorials súper pràctics sobre com tallar-se els cabells a casa i els supermercats mai van deixar de vendre tints i banys de color amb instruccions ben escrites i fàcils de seguir, mil vegades més exactes que les receptes de panificadores i iogurteres amateurs perquè pel que sigui hi ha un consens i una mena d’estàndard entre marques de tints de cabell que es venen en supermercats que fa que sigui extremadament poc perillós no ser fidel a una única marca.

A més, els tints als supermercats es venen en caixetes que sempre inclouen guants! I els guants van ser un dels objectes de desig durant dies en què molts d’ells (els guants) es morien de fàstic a les estanteries dels supermercats amagats en les caixetes de cartró de rubio oscuro, rubio claro, caoba, miel, caramelo, negro azulado i violín mentre el paper de vàter volava.

Important. No tenyir-se també és una opció malgrat que sembli més de dona valenta dur els cabells grisos o blancs que arriscar-se a un part natural al menjador d’una casa de pagès rehabilitada i mal comunicada. Per pensar-hi.

Tornant a les videoconferències, no vaig veure rulos, i mira que són inofensius. Però potser és perquè la crisi del rulo i de les permanents (recordeu aquella olor?) ha afectat severament la població des de fa 40 anys. No sé si és culpa de la moda, que ara la tendència és planxar més que ondular o arrissar, o bé que es tira més de producte cosmètic (espuma, gel fixador, el que sigui menys laca) però no he vist ni un sol rulo.

Si hagués de comprar rulos (de formatge de cabra, no) no sabria on anar a comprar-ne. I quan parlo de rulos parlo també de les pinces metàl·liques amb què recordo que funcionaven, algú en té? Potser també dormen oblidades en les estanteries dels supermercats mentre volen els xampús, els suavitzants i les mascaretes pel cabell que moltes persones comprem religiosament.

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

2 pensaments sobre “Els batins i els cabells”

  1. I queda l’altre tipus de gent, de videoconferència amb camisa, ben pentinats, però amb calces o calçotets per solventar l’aparença de la mandra que s’agafa en confinament.
    Si ens confinen un any, hi haurà gent que la pròpia mandra els matarà enterrats de brutícia.
    Va ser molt maco endreçar, la primera empenta sempre és bona, però la mandra és pitjor que la Covid
    PD rulos i pinces……al bazar esperen segon confinament

  2. Joan, vaig estar extremadament atenta a totes les videoconferències per si mai enganxava alguna cosa d’aquestes i mai, mai, mai, ni un calçotet, ni una calceta. Sobre la mandra… és que ens hi va “la vida”. L’esforç extra que hem de fer inclou agafar-se amb força a les coses més quotidianes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s