La gerra de te verd

El que abans era una copa de vi en un lloc fantàstic, una cocteleria, una cerveseria, un cafè o una terrassa, ara s’ha convertit en una gerra amb alguna infusió i un dispositiu mòbil connectat al wifi de casa. El fetge hi ha sortit guanyant. 

A vegades a la gerra hi ha un batut verd (tres fruites i una verdura), una infusió de camamilla, farigola o til·la, un te verd o un cafè aigualit. La conversa és la mateixa. Una vegada més per telèfon repetim i recordem com la insatisfacció amorosa omple el nostre cervell i les nostres hores.

I de què parlem? Mentre fem les activitats que de joves sempre vam renegar que faríem ara d’adults encara ens reservem una estona per parlar de nòvios igual que quan teníem tretze anys. Les expectatives, la narració suposadament objectiva dels fets, les interpretacions finites (perquè portaves una hora al telèfon abans, perquè has de fer el sopar ara), les conclusions i la discussió s’expandeixen. La durada del fet que dona llum i color al nostre avorriment quotidià minva perillosament. L’edat…

Però sempre ha estat així. D’adolescents podíem viure d’una mirada durant setmanes. L’excitació d’un episodi més aviat breu sempre ens ha donat moments de distracció mental (i de conversa) de durada molt superior al fet en si, per no parlar del temps de preparació i de recuperació, que sovint van a part.

La desesperació que generaven els telèfons fixes (no tinc el seu telèfon, no em truca o em truca massa) ara ens la generen els silencis i els equívocs de les converses que tenim a través de qualsevol dispositiu mòbil. El temps de triar la roba, el maquillatge, la perruqueria i les depilacions diria que es manté. Els nervis, també. L’eufòria o el patiment de després, també. El rànquing de temes freqüents, també; sovint hi ha desaparicions sobtades, bogeries meravelloses de felicitat màxima, triomfs inesperats, fugides èpiques, buits comunicatius, dubtes en bucle, descobriments íntims mítics, petits grans escàndols i les històries impossibles que tant ens relaxen quan ens les expliquen.

Si no parléssim d’això, no sé de què parlaríem. De superaliments, de diners, de salut, de problemes de veritat? Abans ens evadíem d’unes coses i ara d’unes altres. A vegades per respirar, a vegades per covardia, a vegades per necessitat.

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s