Cinc de la matinada

Un moment indeterminat entre l’hora d’anar a dormir i el matí. Un crit, un soroll i una sensació de por i d’angúnia. Cinc del matí, cops de porta al pis de sota de casa i crits dient “Obre la porta”. Soroll de passes pujant i baixant ràpid per l’escala, més crits i més cops de porta. Enmig del no-res, en un espai entre el somni i la vigília, no sé en quin ordre, sento la paraula “Policia”, obro la porta de l’escala i surto al balcó per saber què passa.

A l’escala veig dos homes pujant ràpid les escales i un d’ells crida “Policia”. Demano què passa i la resposta són 4 paraules “Senyora, entri a casa”. Abans que tanqui la porta em pregunten si tinc claus del pis de sota i contesto que no. Tanco la porta.

Pel balcó veig una filera de cotxes de policia i un cotxe de bombers. No sé si també hi ha una ambulància. Uns focus il·luminen l’edifici on visc i unes deu persones pel cap baix, alguns vestits amb uniforme i altres amb roba normal, miren cap amunt i quan em veuen sortir al balcó no diuen res. Entro cap a dins. Fan por. La mirada dura, una certa impulsivitat, una seguretat que intueixo capaç d’actuar. Ells saben per què són allà, jo no sé res.

Passen els minuts, molts minuts, minuts molt llargs. El que sigui que està passant encara passa sota de casa. Sorolls. Persones que parlen. Algun cop. Torno a sortir al balcó. El policia que he vist per l’escala, vestit amb roba normal, ara el veig a baix. Algú pregunta alguna cosa i ell contesta que no. L’home saluda discretament amb la mà, imito la salutació amb una sensació desagradable de protecció i de col·laboració.

Miro cap avall i veig un home uniformat a mig tram d’una escala entre el pis de sota de casa i el carrer. Fa una pregunta als altres “El treiem per aquí o per la porta? I si ens cau?”. M’imagino un cadàver.

Un veí que no conec de res a l’altra banda del carrer fa fotografies de l’escena que jo no puc veure. Ens creuem la mirada. Les persones que són al carrer continuen mirant l’edifici concentrats en el que passa en el pis de sota. Noto la seva mirada dura. Tanco la porta.

Els sorolls i els arguments sense desxifrar, a la nit especialment, creixen i et destrossen els nervis en silenci mentre ets conscient de la teva vulnerabilitat i la dels altres, de la falta de connexió entre les persones, de la falta de compassió, del perill, de la por, de l’abandonament, de l’atzar i de la teva covardia. Sis del matí. Surto al balcó i ja no hi ha ningú.

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

4 pensaments sobre “Cinc de la matinada”

  1. Ostres!!! avui no puc dir res, m’ha deixat sense paraules. No obstant, l’escriptora que portes dins ens hauria de fer la ficció d’una història. Enganya’ns.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s