Mel i llimona

Només he estat afònica una vegada a la meva vida. L’única vegada que he tingut l’oportunitat de tenir una reunió condemnada a l’èxit amb una persona important.

Condemnada a l’èxit perquè era un tema amb què em sentia segura, perquè havia tingut temps de pensar i escriure una bona proposta i perquè m’havien donat audiència -com se sol dir-, cosa que no era gens fàcil d’aconseguir.

Quan treballes, normalment tens molts moments per comentar el que fas, el que no fas, el que t’agrada, el que no t’agrada, les dificultats que trobes pel camí i les petites o grans alegries amb què topes de tant en tant. Però no sempre és fàcil tenir l’escenari idoni on parlar-ne i que pugui ser útil, més enllà d’esbravar-te.

Normalment, o aquesta és la meva experiència, només tens la porta oberta d’un despatx important per formular una queixa professionalment suicídica, rebre i acceptar una ordre urgent fora de la teva feina habitual o fer algun favor esporàdic i puntual que no permet una conversa, com substituir algú, portar un got d’aigua, entregar un paper o fer una fotografia.

Aquell dia va ser diferent. Per una carambola afortunada unes quantes coses s’havien posat a favor meu i un parell de persones havien donat l’OK imprescindible per tenir l’oportunitat més desitjada del meu petit món i el temps per preparar-la.

I va ser així com vaig gaudir de pensar i escriure una proposta meravellosa. Quan pots fer el que t’agrada i el que t’agrada va en sintonia amb el lloc on treballes i la feina que t’encarreguen, i la vida personal i professional, la salut i totes les circumstàncies són amables amb tu, gaudeixes i molt.

El dia abans del despatx, però, vaig començar a tenir mal de coll i quan em vaig llevar al matí, el dia de la reunió, no tenia veu, literalment.

Encara en pijama vaig fer un email avisant de la situació i demanant canviar el dia de la reunió. La secretària em va preguntar una mica molesta -segurament perquè li desquadrava una agenda plena- si a l’endemà sí que m’aniria bé. La pregunta tenia un puntet d’ironia. La meva agenda era buida però el retorn de la meva veu era una incertesa màxima. La primera afonia de la meva vida just el dia que més coses volia dir i més estupenda em sentia. Vaig dir que sí, que sí. Perdó. Vaig escriure que sí, que d’acord, que l’endemà anava bé.

Vint-i-sis hores després vaig anar a la reunió amb l’estòmac ple de mel i llimona, una proposta impresa, tota la il·lusió del món i un filet de veu. Vaig sentir que la persona important confiava en mi i en la proposta. Em va dir endavant a la major part dels punts (també en va eliminar algun) i em va expressar clarament el que era més important aconseguir amb tot plegat. Vaig sentir-me tractada de tu a tu. Va ser una conversa amable i respectuosa, malgrat no tenir veu, en aquella ocasió, només pel fet d’estar afònica.

Mai més no he estat afònica i mai més no he tingut tanta veu com aquell dia. Evidentment per motius que no tenen res a veure ni amb mi, ni amb l’interlocutor, ni amb la proposta.

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

2 pensaments sobre “Mel i llimona”

  1. Sempre cal posar una mica de dramatisme a les situacions més favorables, si no no tindrem bon material per una biografia com déu mana.

  2. Gràcies, XeXu. La veritat és que no sé si cal tot aquest dramatisme. Crec que és un estil personal més agradable d’explicar que de viure o conviure! Però no en faré un drama 😀

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s