Tot molt bé

Fa temps que la relació ja no és com al principi, quan ens vam conèixer. He seguit al peu de la lletra totes les recomanacions d’àvies, youtubers experts i manuals d’Internet per enamorar-te i semblava que havia funcionat. Estaves enganxat a mi. Sexe i amistat. Sexe, bons restaurants i whatsapp. La teva famíla al marge però una de les experiències més importants de la vida ens estava passant a nosaltres dos. Al màxim.

Entre llençols o amb una copa de vi a les mans en un restaurant, somiàvem un pis nou en un barri elegant com tu. No hauries estat ni el primer ni l’últim que finalitza una història que fa anys que no funciona per començar-ne una altra sense haver-nos d’amagar. Hauríem perdut l’emoció de les primeres vegades però igualment això el temps ja s’ho hauria anat emportant però ens quedaria, n’estava segura, l’essència apassionada. Em semblava bé, era l’evolució natural d’una relació que haurà estat una de les més importants de la meva vida, malgrat la puta clandestinitat.

Però la freqüència que es va alterar no va ser la de la teva vida domèstica sinó la de les nostres trobades. Mantenies la conversa per whatsapp, ja t’anava bé. Però ens vèiem menys. No podia queixar-me perquè sempre hi havia una bona excusa, racional i ben justificada, presentada amb educació i calma, com a les pel·lícules expliquen que es pot fer. Però quan em despertava al matí ho tornava a veure claríssim. Tot plegat era una cosa freda com un glaçó petit oblidat al fons d’un frigorífic industrial d’una fàbrica tancada a Oslo.

Potser per això el matí que vaig agafar el tren, vaig obrir la casa de la muntanya, vaig netejar-la de dalt a baix, vaig carregar aigües i productes de neteja, bosses d’escombraries amb brossa, vaig rentar tots els llençols i els vaig estendre al sol, després, després quan em vaig dutxar amb aquella aigua freda tan diferent de la de la ciutat, em vaig eixugar els cabells a l’aire i vaig fer fotografies de les muntanyes i te les vaig enviar amb algunes fotografies meves també on es veia la bellesa que fa anys tant t’havia agradat i només em vas dir que tot estava molt bé, vaig començar a odiar-te.

Vaig imaginar-te al sofà de casa teva després d’haver anat a la Boqueria a comprar musclos i escopinyes i la teva dona netejant els musclos a la pica de la cuina reformada amb els mateixos treballadors que havien reformat la cuina de casa meva (et vaig passar el seu telèfon, ets tan estalviador com jo) i amb la mateixa nevera americana immensa i meravellosa que vam triar junts. Tenim dues neveres iguals, sí, i dues relacions desiguals. La teva on jo soc l’accessori emocionant a una vida familiar estàndard i la meva on tu ets un complement estable en una vida més lliure però menys estàndard.

De cop vaig entendre que ni quan les teves filles es jubilessin no serien prou grans com per justificar fer el pas de separar-te perquè en el fons adores la infraestructura que tens organitzada a casa, amb els musclos i les escopinyes, i els caps de setmana i les vacances, el gimnàs i la teva llibreria. Et faria més mandra dividir la teva llibreria que il·lusió començar una llibreria nova amb mi amb només la meitat dels teus llibres. Ets un home fred no disposat a perdre res. No havia volgut veure-ho. O potser ets un home que fa el que li convé igual que jo.

Sigui com sigui, el dia que vaig decidir tancar la porta vaig sentir com si una primavera inesperada fes florir les flors del meu balcó i, sincerament, més que trobar-te a faltar, vaig saber que m’havia tret un pes de sobre. Ja he patit prou i diria que ja has fet prou mal a prou persones. Apa, bon vent, tros de glaçó!

Afició a l’ordre

Ja fa anys que moltes persones hem pogut experimentar a ciutat el que és caminar pel mig de la carretera, suposant que es diguin carreteres els carrils per on corren els cotxes en els carrers de ciutat. Abans, això passava normalment alguna matinada o en alguna manifestació però, últimament – i més encara amb el toc de queda de les deu del vespre- això només passa amb l’última moda en experiments de ciutat de substituir espais de cotxes, motos, furgonetes i autobusos per espais de persones, altres animals i rodes d’ús individual.

L’aspecte, si el carrer permet veure’n un tros amb perspectiva, recorda el d’una manifestació pacífica a les hores en què hi ha més gent. El repte de no xocar ni ser atropellat per un cotxet, una bicicleta lúdica, una bicicleta esportiva, una bicicleta de feina, un monopatí o un patinet requereix certa pràctica. I ni així. Fins i tot amb molta pràctica sovint és una aventura perillosa pel que té d’inesperat i aquí no valen prediccions metereològiques, probabilitats ni reglaments, només l’atzar. En canvi, el que no requereix cap pràctica és decidir per on camines. De fet, és dels pocs contextos on pots decidir alguna cosa actualment.

Durant les hores convingudes tant per l’ajuntament com per l’estat d’alarma, pots caminar per la vorera, pel carril bicicleta, pel carril autobús o pel carril dels cotxes i pots caminar seguint el sentit de la majoria d’individus, el sentit que tu vulguis o el que indiquen els senyals de trànsit i que, de fet, no van dirigits a tu, sinó als cotxes, encara que siguis tu qui ocupa ara l’espai. També tens l’opció de seguir de memòria el record del sentit per on normalment circulen els cotxes o, fins i tot, podries arribar a triar el sentit d’uns anys enrere si et trobessis caminant per un d’aquells carrers que han canviat de sentit.

Amb tot, em sembla curiós el comportament que adopto i que observo en els altres. Hi ha moments que hi ha més gent a la carretera que no pas a la vorera i aleshores torno a la vorera per gaudir-la sense tanta densitat de persones. Altres fan el mateix que jo. Altres no.

La tendència que més he observat els dies que he passejat és que sovint hi ha una mena de comportament majoritari que respecta les normes de circulació dels cotxes quant al sentit i nombre de carrils. Vaja, que acabem caminant com si fóssim cotxes però sense intermitents, clàxons ni semàfors. D’aquesta manera és habitual veure carrils de persones seguint el mateix sentit que seguirien els cotxes malgrat que cap norma oficial ho indiqui, recomani o obligui. Què ens passa?

El somni humit de més enllà dels outlets

Passejant per un carrer comercial em distrec fent balanç de negocis que obren i que tanquen. Em sorprenen les bugaderies i els centres de manicures i pedicures. Em sobten els autoserveis per rentar el gos. Em semblen interessants les botigues inesperades i súper específiques. De sobte, una novetat: un nou outlet s’ha instal·lat al barri i aquesta vegada és d’una botiga on m’agrada comprar.

De veritat tot s’ha de vendre? Crec que prefereixo comprar menys vegades una cosa que estigui bé a comprar mil coses de baixa qualitat o amb alguna pífia. Per bé o per mal, m’adono que no sóc tan exigent amb els meus amants. Però tampoc no els compro. I probablement ells tampoc no són tan exigents amb mi. De moment.

Però la pregunta no és la correcta. La pregunta hauria de ser: De veritat tot es compra? I la resposta més sorprenent del dia me l’ha donat una gran cadena de mobles que ofereix comprar mobles usats per tornar-los a vendre. Ho he sabut no pas passejant pel carrer sinó des del sofà de casa perquè el flamant anunci corre per algunes xarxes socials.

Qui ho ha pensat es mereix una càlida felicitació i potser més d’un cop de puny al nas. La campanya és una barreja entre sensibilitat ecològica, estalvi i caritat. Focs artificials de màrqueting. Llum, música i colors vibrants per tu (pagats per tu) i per a la teva suposada felicitat (per al seu benefici, de fet).

La sensibilitat ecològica te la presenten des de la pretensió de voler que pensis que si no ho llences no estaràs generant un residu. Però el residu ja existeix, ja va ser produït, tu no l’elimines, només canvia de casa. O de contenidor. I aquí suggereixo una reflexió: Si no veus el contenidor, el contenidor ets tu.

L’estalvi és un esquer i un sobreentès. Obertament no en diuen res però, com qui no vol la cosa, detallen de quina manera obtindràs un descompte si els portes el moble vell que ja no vols veure més a casa teva. I és que aquest és el teu benefici en aquest fals “win-win” on se suposa que guanyes tu i que guanyen ells. Però el teu benefici és treure’t un moble de sobre, cosa que pots fer de mil altres maneres, sense ells.

La caritat és la manera com diuen que buscaran una casa pel moble i que el moble serà per algú que el necessiti de veritat. Un gintònic doble! En vena! Immediatament! En primer lloc, el moble no és una sogra, ni un pot de llenties, ni una ex parella que vulguis “col·locar”. En segon lloc, com sabran qui pot necessitar de veritat un moble? En un moment de desesperació màxima per a tantes persones, al final serà més fàcil que et regalin una làmpada usada tipus globus que no pas poder regularitzar la residència, tenir feina, un contracte decent i un lloc on viure. I en tercer lloc, és mentida. No hi ha cap caritat perquè el moble que “implora” una segona oportunitat no serà “adoptat” sinó venut, o més ben dit, revenut. I el benefici no te l’emportaràs tu, sinó ells.

I aquí el cercle es tanca amb un cop de porta (de fullola) brusc. El somni humit acabarà -de moment- que tu hauràs comprat un moble de baixa qualitat, l’hauràs retornat a canvi d’un descompte i l’empresa tornarà a vendre el mateix moble. Quins cracks, vendre el mateix producte dues vegades!!!!! Us imagineu que a sobre fos un moble d’un outlet?

Si vols caldo ni una tassa

L’afició d’algunes persones per les relacions que no van enlloc és un clàssic dels nostres temps. De què parlaríem amb les amigues i els amics si no tinguéssim cap drama per explicar, nostre o d’alguna altra persona?

Una vegada vaig estar molt enamorada d’un senyor que sempre estava molt ocupat. Era un home molt intel·ligent, amb idees polítiques pròpies, compromès amb diverses accions socials i que va arribar a muntar un parell d’empreses abans de matricular-se a un d’aquells màsters que t’obren la porta a la coneguda com a alta direcció, ja sabeu de què parlo.

Aquest home no tenia massa temps disponible i en lloc de quedar amb mi, em donava hora. El veia un cop al mes o un cop cada tres mesos segons la seva agenda o el seu interès en mi, no ho tinc clar. Quan ens vèiem notava com posava el botó d’amant en “On” i quan ens despedíem gairebé podia notar com el tornava a posar en “Off”. Era tan evident que havia d’aprofitar el temps al màxim en una mena de cursa impossible per aconseguir pujar de categoria i que em donés més hores. No vaig aconseguir-ho mai.

Al mateix temps, era força educat. No sortia de la seva boca ni del seu mòbil cap paraula desagradable i cap missatge meu no quedava sense resposta. Però d’aquí no passava. Tan era si era un mal de cap o la mort d’alguna persona important per mi. La seva reacció era calcada. Mostrava la mateixa dosi exacta d’empatia amb les mateixes paraules cordials: “Em sap greu. Puc ajudar-te? Compta amb mi pel que necessitis”. Sempre. Per tot. En qualsevol situació.

No passava d’aquí i si algun dia jo contestava dient el que necessitava o demanant alguna cosa era inútil. Només tenia opció a rebre algun missatge amable més i alguna excusa que justificava la seva absència o la seva no-disponibilitat per venir al tanatori, fer un cop d’ull a una aixeta trencada o anar a comprar paracetamol, arròs, camamilla o aigua.

Com que ens acostumem a tot, no comptava mai amb ell. Tenia interioritzat que allò de “sempre responia” en el seu cas feia referència exclusivament a respondre missatges de telèfon, res més.

Per això, aquella vegada que va aparèixer a casa amb un bric de caldo de pollastre, de cop em vaig imaginar vestida de núvia casant-me amb ell en una petita església i fent una gran festa enmig de les muntanyes. Entre els mocs, la febre i el mal de cap vaig sentir una espurneta d’amor i d’il·lusió i vaig mirar la meva nova vida amb un somriure.

Amb tota la tendresa del món, l’home va estar fent-me companyia al sofà de casa ben bé un parell d’hores, acaronant-me i tapant-me amb una manteta, mirant el seu programa preferit a la televisió. Quan ja feia molta estona que era fosc es va despedir amb petons dolços i apassionats i va marxar a casa seva.

La sorpresa va ser que quan vaig anar a la cuina a escalfar-me una tasseta de caldo, el caldo no era enlloc. El vaig buscar al sofà, a l’habitació, a la taula i al rebedor, darrera la tele, al costat de l’ordinador, amb els llibres i al lavabo. Res. L’home s’havia endut el caldo tal com l’havia portat.

Les ulleres de sol

Tretze anys de la teva vida enamorada d’un cantant de rock famós a casa seva. Estimada durant els primers anys d’història, oblidada després, abandonada un dia quan sabies que les coses no anaven bé però no imaginaves que anaven tan malament. De sobte es trenca tot. Fa les maletes i se’n va a casa dels seus pares. Li perds la pista. Passen els anys.

Un dia decideixes ser mare tu sola, vas a una clínica de fertilitat i t’informes de les diferents opcions. Com si estiguessis en un restaurant et parlen de diferents menús i t’expliquen què inclou cadascun, el preu i les probabilitats, quin et convé més a la teva edat, etcètera. El metge és amable i d’aparença delicada i esportiva a la vegada. Mirant-lo fent veure que empatitza amb tu penses que també podria ser comercial de banca o actor de pel·lícules romàntiques.

L’endemà trobes al replà un veí que ha perdut les claus de casa seva i que et demana si el pots ajudar. L’ajudes tant que acabeu parint en un hospital petit una criatura alegre i plena de ganes de viure. La vida… No havies volgut ser mare quan vas estar tants anys emparellada i després, de nova soltera, tenies clar que no volies ser mare soltera. Carambola màxima: has acabat sent mare en parella d’un home que no ha tornat a perdre les claus de casa i que cada dia et prepara el sopar.

Un dia de desembre, a la fira de Santa Llúcia, empenyent el cotxet fas un cop de cul involuntari a un altre cotxet. El porta l’estrella de rock que havia estat el teu home tants anys i al seu costat hi ha aquella noia que alguna vegada havies vist en fotografies i que era tan maca. Et cagues en tot sense saber exactament què penses realment perquè no saps el perquè -o sí, no ho saps del cert- però ara l’impacte ha estat massa fort. La vida dona moltes voltes. Us saludeu de manera educada. Adéu, que vagi bé! Respires profundament. Mirant figuretes de pessebre, avets i caganers et passa pel cap la idea que potser la vida havia d’anar tal com ha anat.

Pandèmia. Segona onada. La teva filla ja té 9 anys i té un germà a punt de fer-ne 6. És l’última setmana que hi ha extraescolars i has de fer una marató per portar la nena a bàsquet i el nen a música. Mentre la nena es corda les bambes -sí, les dues descordades en els pocs minuts de baixar de casa al carrer- notes la mirada d’un home que se’t clava. Una mica violentada penses a veure què passa. Després penses que potser no et mira a tu. Li dius a la teva filla que no s’encanti i al teu fill que s’aixequi del terra i que pari d’enredar. Camineu en fila.

L’home et segueix mirant, o això et sembla. Hauràs de passar pel seu costat perquè està parat just davant de l’escola de música. De sobte veus que és el teu primer home i sents com si la terra i el cel et xuclessin cap endins, cap amunt i cap avall, i et volguessis fondre de pànic i desaparèixer per tornar a aparèixer a qualsevol altre punt del planeta, sola, en una piscina fent un còctel, sense cap més preocupació que triar quines arracades posar-te per anar a sopar. Treus les ulleres de sol de la bossa i te les poses damunt de la mascareta. Pànic. Camuflatge. És la guerra.

Camines l’últim tros de carrer que falta fins a la porta de l’escola de música, fas un petó al teu fill, estires de la motxil·la a la teva filla i passes a un metre i mig de distància del teu antic home. Notes que voldria parlar-te però que no s’atreveix mentre un nen i una dona de la teva edat li pregunten alguna cosa de les claus de casa que no arribes a sentir del tot. Tu passes de llarg, com una folklòrica, com una top model o com una estrella de Hollywood d’incògnit, amagada rere les ulleres i la mascareta, caminant amb l’esquena ben recta i tractant de no tremolar ni relliscar.