Les ulleres de sol

Tretze anys de la teva vida enamorada d’un cantant de rock famós a casa seva. Estimada durant els primers anys d’història, oblidada després, abandonada un dia quan sabies que les coses no anaven bé però no imaginaves que anaven tan malament. De sobte es trenca tot. Fa les maletes i se’n va a casa dels seus pares. Li perds la pista. Passen els anys.

Un dia decideixes ser mare tu sola, vas a una clínica de fertilitat i t’informes de les diferents opcions. Com si estiguessis en un restaurant et parlen de diferents menús i t’expliquen què inclou cadascun, el preu i les probabilitats, quin et convé més a la teva edat, etcètera. El metge és amable i d’aparença delicada i esportiva a la vegada. Mirant-lo fent veure que empatitza amb tu penses que també podria ser comercial de banca o actor de pel·lícules romàntiques.

L’endemà trobes al replà un veí que ha perdut les claus de casa seva i que et demana si el pots ajudar. L’ajudes tant que acabeu parint en un hospital petit una criatura alegre i plena de ganes de viure. La vida… No havies volgut ser mare quan vas estar tants anys emparellada i després, de nova soltera, tenies clar que no volies ser mare soltera. Carambola màxima: has acabat sent mare en parella d’un home que no ha tornat a perdre les claus de casa i que cada dia et prepara el sopar.

Un dia de desembre, a la fira de Santa Llúcia, empenyent el cotxet fas un cop de cul involuntari a un altre cotxet. El porta l’estrella de rock que havia estat el teu home tants anys i al seu costat hi ha aquella noia que alguna vegada havies vist en fotografies i que era tan maca. Et cagues en tot sense saber exactament què penses realment perquè no saps el perquè -o sí, no ho saps del cert- però ara l’impacte ha estat massa fort. La vida dona moltes voltes. Us saludeu de manera educada. Adéu, que vagi bé! Respires profundament. Mirant figuretes de pessebre, avets i caganers et passa pel cap la idea que potser la vida havia d’anar tal com ha anat.

Pandèmia. Segona onada. La teva filla ja té 9 anys i té un germà a punt de fer-ne 6. És l’última setmana que hi ha extraescolars i has de fer una marató per portar la nena a bàsquet i el nen a música. Mentre la nena es corda les bambes -sí, les dues descordades en els pocs minuts de baixar de casa al carrer- notes la mirada d’un home que se’t clava. Una mica violentada penses a veure què passa. Després penses que potser no et mira a tu. Li dius a la teva filla que no s’encanti i al teu fill que s’aixequi del terra i que pari d’enredar. Camineu en fila.

L’home et segueix mirant, o això et sembla. Hauràs de passar pel seu costat perquè està parat just davant de l’escola de música. De sobte veus que és el teu primer home i sents com si la terra i el cel et xuclessin cap endins, cap amunt i cap avall, i et volguessis fondre de pànic i desaparèixer per tornar a aparèixer a qualsevol altre punt del planeta, sola, en una piscina fent un còctel, sense cap més preocupació que triar quines arracades posar-te per anar a sopar. Treus les ulleres de sol de la bossa i te les poses damunt de la mascareta. Pànic. Camuflatge. És la guerra.

Camines l’últim tros de carrer que falta fins a la porta de l’escola de música, fas un petó al teu fill, estires de la motxil·la a la teva filla i passes a un metre i mig de distància del teu antic home. Notes que voldria parlar-te però que no s’atreveix mentre un nen i una dona de la teva edat li pregunten alguna cosa de les claus de casa que no arribes a sentir del tot. Tu passes de llarg, com una folklòrica, com una top model o com una estrella de Hollywood d’incògnit, amagada rere les ulleres i la mascareta, caminant amb l’esquena ben recta i tractant de no tremolar ni relliscar.