Si vols caldo ni una tassa

L’afició d’algunes persones per les relacions que no van enlloc és un clàssic dels nostres temps. De què parlaríem amb les amigues i els amics si no tinguéssim cap drama per explicar, nostre o d’alguna altra persona?

Una vegada vaig estar molt enamorada d’un senyor que sempre estava molt ocupat. Era un home molt intel·ligent, amb idees polítiques pròpies, compromès amb diverses accions socials i que va arribar a muntar un parell d’empreses abans de matricular-se a un d’aquells màsters que t’obren la porta a la coneguda com a alta direcció, ja sabeu de què parlo.

Aquest home no tenia massa temps disponible i en lloc de quedar amb mi, em donava hora. El veia un cop al mes o un cop cada tres mesos segons la seva agenda o el seu interès en mi, no ho tinc clar. Quan ens vèiem notava com posava el botó d’amant en “On” i quan ens despedíem gairebé podia notar com el tornava a posar en “Off”. Era tan evident que havia d’aprofitar el temps al màxim en una mena de cursa impossible per aconseguir pujar de categoria i que em donés més hores. No vaig aconseguir-ho mai.

Al mateix temps, era força educat. No sortia de la seva boca ni del seu mòbil cap paraula desagradable i cap missatge meu no quedava sense resposta. Però d’aquí no passava. Tan era si era un mal de cap o la mort d’alguna persona important per mi. La seva reacció era calcada. Mostrava la mateixa dosi exacta d’empatia amb les mateixes paraules cordials: “Em sap greu. Puc ajudar-te? Compta amb mi pel que necessitis”. Sempre. Per tot. En qualsevol situació.

No passava d’aquí i si algun dia jo contestava dient el que necessitava o demanant alguna cosa era inútil. Només tenia opció a rebre algun missatge amable més i alguna excusa que justificava la seva absència o la seva no-disponibilitat per venir al tanatori, fer un cop d’ull a una aixeta trencada o anar a comprar paracetamol, arròs, camamilla o aigua.

Com que ens acostumem a tot, no comptava mai amb ell. Tenia interioritzat que allò de “sempre responia” en el seu cas feia referència exclusivament a respondre missatges de telèfon, res més.

Per això, aquella vegada que va aparèixer a casa amb un bric de caldo de pollastre, de cop em vaig imaginar vestida de núvia casant-me amb ell en una petita església i fent una gran festa enmig de les muntanyes. Entre els mocs, la febre i el mal de cap vaig sentir una espurneta d’amor i d’il·lusió i vaig mirar la meva nova vida amb un somriure.

Amb tota la tendresa del món, l’home va estar fent-me companyia al sofà de casa ben bé un parell d’hores, acaronant-me i tapant-me amb una manteta, mirant el seu programa preferit a la televisió. Quan ja feia molta estona que era fosc es va despedir amb petons dolços i apassionats i va marxar a casa seva.

La sorpresa va ser que quan vaig anar a la cuina a escalfar-me una tasseta de caldo, el caldo no era enlloc. El vaig buscar al sofà, a l’habitació, a la taula i al rebedor, darrera la tele, al costat de l’ordinador, amb els llibres i al lavabo. Res. L’home s’havia endut el caldo tal com l’havia portat.