El nom del porc, un clàssic inalterable

Aquests mesos estranys destaquen per una pila de coses. Més morts en primer lloc, però també més malalts, més incertesa, menys llibertats, menys contacte social, menys bars, menys família, menys amics, menys paisatges, més dificultats, més esforç i més creativitat també, quin remei! Moltes coses han canviat o han hagut d’adaptar-se però algunes coses no especialment bones s’han mantingut amb una salut immillorable.

Un trist exemple d’això me l’he trobat avui passejant per un d’aquests carrers que ara han fet peatonals els caps de setmana, no sé si per la salut de les persones o per incentivar el comerç. Música en viu. Dos homes joves amb dos instruments de corda i un amplificador al mig de la carretera en un espai ocupat normalment per cotxes, motos, autobusus i taxis. Sonaven tan bé que he agraït portar mascareta i que les meves emocions hagin pogut passar desapercebudes sota la FFP2. A part que ara que fa una mica de fred portar el nas i la boca tapats no és tan feixuc com a l’estiu.

Primer m’he apropat on eren. Després he vist que moltes persones els deixaven diners i jo no portava ni un cèntim i he marxat de la primera línia. He vist que hi havia uns bancs a prop on hi tocava el sol i com si tingués 110 anys m’hi he assegut.

De sobte he vist un home que em mirava fixament. L’he mirat i li he apartat la mirada al veure que no el coneixia de res i que tampoc no és que m’estigués demanat auxili. Durant unes quantes cançons no hi he pensat més. Però després he tornat a notar la seva mirada, molt més “descarada” com hauria dit la meva àvia. He pensat si potser no em mirava a mi. No li he donat massa importància.

El problema ha estat mitja cançó després. L’home ha fet encara més evident la seva mirada i s’ha posat just en la línia visual on em quedaven els músics de manera que era impossible no veure’l. Carn de burro no transparenta. Ni mirada per ulls de vaca, que diuen. Però en versió porc.

Recordo fa anys més d’un conegut frivolitzant amb la idea que era una exageració considerar les mirades com una cosa que pogués molestar una altra persona. No s’hi deuen haver trobat mai. M’he aixecat i he marxat. A plena llum del dia i amb el carrer ple de gent he tornat a sentir aquella por i aquell fàstic. Segons la meva experiència, la freqüència de “coses d’aquestes” ha minvat força i em temo que no és per cap altre motiu que perquè tinc més anys.

La botiga desconeguda

Heu entrat mai a una botiga i heu tingut la sensació que entràveu en un capítol de la Dimensió Desconeguda? Això és el que em va passar el dia que vaig haver d’anar a comprar un carregador de mòbil i vaig voler-ho fer en una botiga de les d’abans.

Vaig aprofitar per caminar una mica. Pel camí vaig anar deixant passar un munt de botigues especialitzades en telefonia mòbil del barri fins que vaig arribar a aquella vella glòria de l’electrodomèstic de tota la vida i sí, va ser un fracàs.

Un rètol a la porta indicava el nombre màxim de persones que podien entrar a la botiga, això em va donar certa seguretat quan vaig entrar. Un cop dins, però, vaig dubtar si la botiga era realment oberta perquè no s’hi veia ningú, ni clients, ni dependents. Vaig repetir el meu “Hola, bona tarda” amb un volum de veu més alt. Més que com una salutació, com una pregunta a l’eternitat.

Cap resposta. Vaig mirar a l’esquerra i a la dreta, entremig de cafeteres, aspiradors, microones, planxes per al cabell, planxes per a la roba, algun robot de cuina, estris coneguts i desconeguts de colors llampants alguns, més discrets els altres. Tot feia bona pinta, la veritat i em van venir ganes de comprar una cafetera nova. Va ser aleshores que vaig notar la mirada d’un ésser humà.

Em mirava encuriosida una persona des de l’altra banda d’un taulell de vidre i fusta, al costat d’una caixa registradora i una generosa mostra de piles, rellotges de cuina i cables, carregadors de mòbil inclosos. Havia tingut sort, era al lloc correcte tot i que juraria que la persona no havia obert la boca.

M’hi vaig apropar amb una mena de disculpa tipus “Ai, no t’havia vist” i un tercer “hola” que potser va tenir resposta o potser no, i ja vaig entrar en matèria. Tot i que sabia la resposta vaig dir-ho tot. Que buscava un carregador de mòbil, que si en tenien, que era per un mòbil de tal marca i que li podia dir el model també.

-Carregadors? Ai no ho sé pas. Per quin telèfon és?

Vaig repetir la informació tot mirant on tenien els carregadors de mòbil de marca no t’hi fixis.

-No en tenim dels originals.

Vaig somriure, còmplice, i vaig explicar que cap problema, que ja m’anava bé, mentre funcionés, perquè em feia falta, que és que se m’havia espatllat el que tenia, perquè juraria que en tenia un altre però no l’havia trobat, i silenci.

Sense moure’s del costat de la caixa registradora, la persona va dir que era millor mirar-ho a l’ordinador i vaig pensar que era una professional més pràctica i moderna del que m’havia imaginat. Em vaig equivocar. Mirava la base de dades de la botiga, una mena de pantalla d’MS-DOS es reflectia en el taulell de vidre, mentre jo em moria de ganes de començar a remenar els productes que tenia a menys de mig metre de la mascareta quirúrgica (o màscara, de moment, segons el DIEC2). El coronavirus, potser és per això, no vaig gosar tocar res.

-Així… si no en tenim, no cal buscar-ho. Marca A o marca B?

I tant i tant. Vaig contestar de quina marca era el telèfon i aleshores sí, em va dir que els carregadors eren allà on jo portava uns quants minuts palplantada, i en va agafar un parell per endur-se’ls.

Ja no era l’única clienta de la botiga. Havien entrat 5 persones més, una multitud que no havien llegit el rètol de la porta, o havien preferit ignorar-lo, “fa fred”. Ben incòmoda, vaig desitjar fugir d’allà immediatament, a poder ser, amb un estri que funcionés. O sense res! Però fugir d’allà.

Mentre la persona de la botiga consultava l’ordinador i les dues caixes que s’havia emportat, el grup de tres persones havia increpat el grup de dos persones i els havia demanat que per què no passaven i que què esperaven. “Primer ha d’acabar”.

La persona que m’atenia em va parlar des del costat de la màquina registradora, ara amb les ulleres posades.

-Per la marca que dius, només tinc aquests dos carregadors.

Vaig repetir el model del telèfon i la persona de la botiga em va explicar que o bé era un model o bé seria l’altre model, perquè només hi havia aquestes opcions, i que “pensava” que era el que quedava més a l’esquerra seva. Suposo que vaig fer cara d’interrogant i vaig demanar si ho podíem provar, més que res perquè si no funcionava després hauria de tornar a la botiga a canviar-ho, i ja era tardíssim.

La persona de la botiga, amb tota diligència, va obrir les dues caixes i va fer el gest de provar-ho en el seu telèfon. Vaig impedir-ho. Vaig pensar en tota la càrrega de brutícia que podia tenir potencialment aquell telèfon de bombolla i higiene desconeguda. Vaig demanar si ho podíem provar en el telèfon que havia de carregar de veritat.

Finalment, vaig comprar el carregador que va funcionar i vaig poder fugir d’allà, gairebé sense respirar, preguntant-me si realment era tan poc habitual en aquella botiga vendre carregadors de mòbil, si és que el gran gruix de la població els està comprant tots sempre per Internet o a les botigues que havia decidit saltar-me.

Del cert, no sé pas si va ser un fracàs o no aquesta experiència. Només sé que pel motiu que fos per mi va ser una mena de viatge a la dimensió desconeguda. Potser a la botiga van tenir la mateixa sensació amb mi. Què lluny poden quedar els records, els hàbits i els costums. Què fàcil es poden crear dimensions desconegudes paral·leles en funció d’anar sempre als mateixos llocs, o no anar-hi mai. Torneu a les botigues de sempre i recordeu que potser feia mil anys que no en trepitjàveu cap.