Una dona a Berlín (2005)

Una experiència a Berlín.

[@more@]

M’agrada la llengua alemanya, ho vaig descobrir quan tenia 20 anys i, per casualitat, vaig fer un curs d’alemany. En aquells temps escoltava els Dr. Ring Ding i El Bosso & der Ping Pongs, i va passar per les meves mans un recopilatori de ska austríac, suís i alemany força curiós del qual només recordo una cançó infumable que es deia ‘Body’ i una versió que recordo encantadora de l’Stand by me. I aquí va acabar el meu affair amb la llengua alemanya.                                                 

Set anys més tard, buscant un destí on passar quinze dies d’un mes de novembre, Berlín va guanyar el primer premi i m’hi vaig plantar esperant trobar una ciutat en ebullició, antiga i moderna, potser kitsch, plena de misteris, d’il·lusions i de clarobscurs. I me la vaig trobar així. Tal qual. I plena de fantasmes per tot arreu també.                                                          

Van ser quinze dies estranys. Vaig anar a caure a una mena de residència fantasma molt lluny del centre de Berlín on només vaig aconseguir coincidir dues vegades amb dos homes durant tota la meva estada: un d’ells feia cara d’expert en bricolatge i d’haver descobert que la seva dona li era infidel, i l’altre tenia pinta de llenyataire de road movie americana, violent però reformat. No vaig veure mai ningú més en aquell edifici ni tan sols lúgubre i amb pinta de centre d’acollida a la perifèria berlinesa.                                                  

Fora d’aquest túnel del terror, vaig anar a classes d’alemany, vaig intentar fer-me amigueta d’uns japonesos, vaig fer turisme diürn i nocturn i vaig caminar molt, molt i molt. Vaig descobrir el Riesling i els seus poders màgics, i vaig descobrir que la mirada berlinesa és la cosa més efímera i embriagadora del món mundial. Els berlinesos, en general, tenen una manera de mirar les dones molt peculiar. O bé tots són miops, o bé tots saben que és més efectiu mirar als ulls amb cara de ‘noia, des de darrera de les meves ulleres d’intel·lectual diria que ets molt interessant i que tens un puntet sexi la mar de refinat’ que no pas mirar amb ulls de viciós i degenerat de dalt a baix, o de baix a dalt, i marcant els ‘tempos’. En fi, que els alemanys que porten ulleres, duen abrics llargs i foscos, escolten jazz, porten bambes, parlen poc però riuen força… em van enamorar.                                                  

També em van enamorar els carrers de Berlín, els carrers foscos o massa foscos, les floristeries i les perruqueries, els esmorzars a les cinc de la tarda, les mil formes d’espelmes dels restaurants a les nits, el caos despreocupadament ordenat en totes les seves manifestacions i tots els fantasmes que anaven sortint a cada pas que feia.

Potser perquè m’hi vaig sentir especialment còmode, quan al mes de març següent vaig tenir l’oportunitat de tornar-hi a anar, aquest cop només tres dies i en un hostal ben cèntric, no m’ho vaig pensar dues vegades. I Berlín va tornar-se molt més fàcil i jove, i es va farcir de tardes vivísimes i de nits lànguides. Grises però vives, pedres i pedres per tot arreu. Pedres noves i pedres velles. Molta foscor i els fantasmes de sempre, alguns ja identificats, altres encara desconeguts passejant amb mi.                                                  

La repetició és senyal d’alguna cosa. Està claríssim. Sigui com sigui, al mes d’agost següent, de nou, un imprevist i una aposta arriscada però desitjada. Una setmana a Berlín, aquest cop, jo sola. La nit abans de marxar em vaig morir de nervis, recordo que me’n vaig anar a les festes de Gràcia i que després vaig haver de fer-me la maleta a corre-cuita. Superat això, vaig repetir allotjament cèntric i vaig dedicar-me a fer totes les rutes per Berlín que surten a la guia del Lonely Planet i a perdre’m mil vegades. Perquè jo no ent
enc els mapes, no sé alemany i sóc molt tallada per preguntar en anglès. Però, sobretot, perquè m’encanta perdre’m quan em ve de gust perdre’m. Vaig descobrir barris, museus, galeries d’art, bars, restaurants i inclassificables, vaig fer coses rares i vaig escriure molt, estirada a la gespa d’un parc o asseguda en un café, especialment els primers dies quan encara em feia por tot. I, de sobte, vaig sentir-me a gust, forta, còmode, en harmonia amb l’entorn i vaig començar a aprofitar el temps intensament. I vaig ser feliç.

(ostres, últimament em torno bojo editant, per què les línies no queden com jo vull que quedin???) 

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s