Escudellers 28

Abans de la pandèmia de la covid-19. Casa, bar, bus, bus, feina, tupper, màquina o bar, bus, bus, Caprabo, casa. Em poso el pijama perquè s’han fet les 21:30 sense adonar-me’n i rebo un missatge al mòbil. “Quedem?”. Contesto que sí. Em trec el pijama, em poso roba neta, em torno a maquillar i m’estiro al sofà amb la tele posada. Escric un missatge. Missatge no rebut, la màgia del Whatsapp. Truco. Trucada penjada. A les 00:00 un lacònic “Ara arribo. Estic baldat”. A les 07:00 del matí sona el despertador. No hi ha hagut cap missatge més ni cap trucada, ni al telèfon, ni al porter automàtic, ni al timbre de casa.

També abans de la pandèmia. Surto de classe d’anglès i rebo un missatge. “Fem una birra?”. Apunto que no m’agrada la cervesa. Resposta “Convido jo”. Contesto “D’acord. On quedem?”. 30 minuts de mirar el mòbil compulsivament i arriba una resposta contudent “Soc lluny”. Pijama i a dormir.

Una altra vegada abans de la pandèmia. Al mòbil són les 23:00 hores. Arriba un missatge engrescador “Dorms?”. Ja porto posat el pijama i estic veient Mad Men. Un altre missatge “Birra?”. Contesto “No”. Un altre missatge “Vinc a casa teva?. Contesto “No”. Un altre missatge “Vols?”. M’excito lleugerament. El meu pijama no està malament. Endreço el menjador i estiro els llençols del llit. Contesto “D’acord”. El missatge no és rebut. No hi ha res com la sinceritat del Whatsapp. Veig dos capítols més de la sèrie amb el telèfon amb el volum al màxim. L’endemà a mig matí arriba un missatge. “Bon dia Calella de Palafrugell”.

De nou, abans de la pandèmia. Al segon bus per tornar a casa rebo un missatge. “Soc a prop de casa teva. Ens veiem? Soc al parc”. Contesto sense resentiment “Soc al bus. Entre Rocafort i Plaça Espanya. En 15 minuts arribo”. Cap resposta. A Plaça Espanya aviso que soc a Plaça Espanya. Cap resposta. Vaig avisant d’on soc. Cap resposta (primera parada). Cap resposta (segona parada). Vaig al parc. No hi ha ningú. Truco. Sense resposta. Escric “On ets?” i rebo una resposta gairebé immediata “Al parc. Ara marxo. És tard”. Escric “Mentida” però ho esborro abans d’enviar.

Un altre dia prepandèmic. En concret, un dia trist. Comparteixo la sensació i rebo un missatge “Vols que vingui? Ets a casa”. La meva resposta, concreta, “Ara impossible però d’aquí a una hora sí que podré. Et va bé?”. La seva resposta, eficient, “D’acord”. 45 minuts més tard indico que soc a un lloc A i que aniré a un lloc B, tot en un radi de 200 metres al voltant de casa meva. El missatge no és rebut. El buit comunicatiu del Whatsapp quan no hi ha wifi ni dades. Ni massa interès. Truco. Cap resposta. 15 minuts més tard indico que soc a casa meva i 3 minuts més tard rebo una resposta de merda “No soc al barri”.

Només tinc una pregunta. Tan difícil és dir “Quan t’he escrit era a La Jonquera fent un entrepà de truita”, “He anat a comprar peres a la Casa Avellaner de l’altra punta de la ciutat”, “Fa trenta dies que tinc insomni i tinc plans per demà”, “M’han convidat a un lloc i m’ha fet gràcia anar-hi”, “He anat a comprar musclos a la Boqueria”, el que sigui, i parar de marejar la perdiu?

Un senyor de Huelva

Vas a comprar i compres més coses de les que vols. La llista que t’havies preparat a fer punyetes gràcies a les estratègies de màrqueting. A una botiga amb el lema de productes de proximitat trobes una caixa de maduixes sense indicació d’origen i caus a la temptació. Semblen agafades de l’hort, de molts horts, nascudes, regades i recollides totes el mateix dia.

Pagues i poses les coses dins de les teves bosses de roba. No hi cap tot. Alguna cosa ha de quedar fora. Les maduixes perquè no s’esclafin. I així vas cap a casa carregada amb dues bosses de roba no massa grans i una caixa de maduixes a la mà esquerra. Camines a poc a poc, passeges.

Un senyor d’uns vuitanta anys i pas força àgil et clava la mirada a l’alçada dels pits. Fas veure que no el veus i continues caminant. Al minut l l’home et fa una pregunta: “¿De dónde son?“. Ah, les maduixes. Pobre senyor! Contestes alguna cosa que no s’entén i que inclou el nom de la botiga, una mínima indicació geogràfica i una justificació exculpatòria per haver comprat fora de temporada, tu que no ho fas mai.

L’home repeteix la pregunta amb una exclamació: “¡¿Que de dónde vienen?!” i tornes a contestar alguna cosa que ni tu mateixa no entens. L’home insisteix i ara diu: “¿De dónde es la mayor producción?”. Per dins penses: “Salvada!” i per fora contestes: “Huelva”. L’home somriu i dispara dues preguntes més: “¿De dónde salió Colon? ¿de dónde la pólvora para uso militar por primera vez?”.

Contestes que no ho saps. L’home et diu que de Huelva i que ell va nèixer allà i que morirà aquí. Per rebaixar la tensió perquè t’has emocionat i necessites canalitzar-ho d’alguna manera fas un comentari amb pretensions empàtiques: “Es difícil ser de un sitio. Aquí es de allí y allí de aquí…”. L’home fa la mateixa cara que feies tu al minut 1 i abans que passin més de dos segons contesta la teva pregunta amb una altra pregunta: “¿Casada?”.

Penses ràpid com si haguessis de sortir a una pista de bàsquet imaginària fent botar una pilota i fossis Magic Jordan. Probablement dius: “Tengo novio” i et sents com quan eres petita al pati de l’escola, jugàves a fet i amagar i cridaves: “Casa!”. L’home et mira decebut i marxa després de dir: “Entendido, vale, vale, ya lo he cogido” evitant el contacte visual amb tu, els teus pits i les maduixes. Continues el teu camí amb el cap a la viquipèdia. Confosa, agraïda, divertida. Ignorant. 1262. Caram!

Passar pàgina

A casa sempre hi ha hagut calendaris. Calendaris de paret, de sobretaula, calendaris enormes i calendaris minúsculs amb tot l’any en una cara i a l’altra cara una fotografia. Calendaris amb publicitat i calendaris de feina o d’estudi. El calendari diari de fulls que s’arranquen, el mensual amb paisatges, el que és com una revista, el del pagès, el d’oficina, el petitet per portar a la bossa, el tipus moneder -amb agenda de telèfons, mini bolígraf, cobertes de pell i cremallera-, el de sobretaula, l’enorme tipus pòster.

No és que hi fossin tots tot l’any cada any, però cada any hi havia com a mínim un parell de calendaris molt visibles al pis. Normalment a la cuina un de paret, al menjador un de sobretaula i distribuïts de manera erràtica per mobles i moneders un nombre indeterminat dels més petits, anuals i plastificats, que sovint es perdien i substituïen sense remordiments.

Crec que va coincidir quan els calendaris de La Caixa (juntament amb els bolígrafs) van desaparèixer que es van començar a fer habituals els personalitzats amb fotografies de panxes embarassades, nens i nenes, platges, piscines, muntanyes i pitets, records de família, persones estimades que ens acompanyen des d’on siguin, animals de companyia i paisatges adorats.

El que no he vist mai és un calendari d’amants. Les persones que hem tingut, tenim i/o tindrem amants vivim les nostres històries sentimentals en silenci i sense imatges. No pots posar la fotografia del teu amant al menjador de casa si estàs casada amb un altre home. D’igual manera que no pots fer-te un calendari mensual amb els teus 12 millors amants, un per cada mes, si en mantens algun o alguns. I aquí la coherència temporal és molt important.

Veiem-ho amb un exemple pràctic. Si casualment tens tots els amants el mes d’agost i, per tant, totes les fotografies són en banyador o samarreta, quan sigui finals de novembre i passis pàgina cap al mes de desembre no sé si et farà il·lusió veure un home amb banyador de pinyes menjant sardines a la brasa a Calella de Palafrugell. Segons la meva experiència, és més agradable que els mesos i les imatges que corresponen a cada mes tinguin certa relació (continuïtat meteorològica) tot i que no és una llei fixa disposada a ser defensada durant més d’un gintònic.

En canvi, sí que sembla una llei universal no poder exhibir a casa fotografies d’amants independentment de la seva distribució temporal i geogràfica. Per això, les pobres ànimes que gaudim dels plaers d’aquest tipus de relació sense compromisos ni eternitats indesitjades, o no tenim fotos com a part de la decoració del lloc on vivim, o només hi sortim nosaltres, generant una mirada de llàstima entre les parelles amb fills generadores compulsives de continguts audiovisuals i un lleuger vertigen de desconfiança entre els solters menys imaginatius.

Tornant als calendaris. Al principi de viure sola no tenia calendaris a casa. Ara sempre en tinc dels que cada mes és una pàgina. Alguna vegada m’oblido de passar el mes i quan la meva mare ve a dinar a casa, els dies que veu que m’he despistat, sense dir res -i això és bàsic-, passa pàgina. Aquesta funció abans la feia el meu pare amb una puntualitat que no coneixen els trens del país. No ho hem parlat mai però crec que és una mena de ritual familiar. Així són les mares i els pares, en el millor dels casos.

El perruquer al parc

Quan llegiu això potser ja no serà possible el que llegireu. Podreu pensar que explico un impossible, un record, un desig, una fantasia. Qui sap? O potser serà una experiència tan normal que direu: a mi m’ha passat una cosa molt semblant justament aquest matí. Next.

Una calor terrorífica i una llista de la compra mínima: tres coses: paper de vàter, aigua i tomàquets. Què més necessita una persona a l’estiu? He aprofitat que sortia al matí per baixar les escombraries. No ho faig al vespre com es feia a casa quan era petita, no sé per què.

Fa tanta calor que he pensat: i si busques l’ombra d’un arbre i llegeixes? És el que faria si fos a qualsevol lloc del món excepte a casa meva. He carregat el llibre que estic llegint i la bossa d’escombraries. M’ha semblat molt mala idea mentre baixava les escales de casa. Per un dia que les escombraries no pesen com si llencés maons, va i agafo un llibre gruixut que pesa.

Quan m’he desfet de la bossa al contenidor m’he sentit millor però ja anava suada i he volgut buscar l’ombra d’un arbre, el que havia pensat fer. He anat al parc, m’he assegut, he tret el llibre de la bossa i l’he obert per on tenia marcat, pàgina 285. He llegit poquíssim i ja m’he despistat mirant qui hi havia al parc i m’ha fet gràcia veure el perruquer de la plaça fent una cigarreta.

A la plaça hi ha una perruqueria. Un dels perruquers sempre du màniga llarga i el veig al carrer sovint, amb el seu pentinat impecable i un aire d’actor de cinema d’una altra època. Doncs avui l’he descobert al parc, com jo, fugint 200 metres més enllà per trobar l’ombra d’uns arbres i desconnectar -potser- de la plaça, de l’hola i adéu, d’aquest que passa, d’aquella que pregunta, d’aquell que mira i d’aquell altre que crida.

He seguit llegint empatitzant amb el perruquer en un altre banc, sol, al seu aire, fins que he sentit un soroll de guitarra. En un altre banc, també sol, un noi toca la guitarra i prova cançons. Una mica de contaminació acústica que se suma a les pilotes de bàsquet, a les pilotes de futbol, a les pilotes de ping-pong.

Una pàgina i mitja després crec que és quan m’ha començat a agradar el so de la guitarra i la veu del noi, m’he adonat que per sort el fum del tabac no m’arribava al nas i que el llibre era més ric i més potent amb la fusta gastada del banc, el soroll dels arbres i la sensació de persones voltant pel parc com gotes d’aigua del netejador del parabrisa d’un cotxe quan el semàfor es posa verd. Com ens assemblem tots plegats. He llegit una mica més i he anat a comprar.