Avui toca amor

Una nit a Roma jugava a mirar persones i a imaginar-me la seva història. Mirava parelles i m’imaginava quin tipus de relació tenien i en quina fase de l’enamorament es trobaven. No recordo quantes parelles em vaig dedicar a analitzar però recordo que tenia la impressió que semblava que es veia claríssim qui passava de tot, qui patia, qui estava penjadíssim i qui es moria de ganes de fugir. De sobte, una parella fantàstica va hipnotitzar-me. Vaig observar-los durant molta estona. Eren una parella vital i encantadora, xerraven, reien, s’atropellaven amb les paraules, els ulls els reien i tenien pressa però no tenien pressa. Quan van marxar els vaig fer una fotografia per no oblidar-los. La fotografia va sortir malament. O no. Només dos puntets de llum a la porta d’un restaurant de Roma.

Recordo una altra parella deliciosa que vaig veure en un concert de Pink Martini a Lisboa. Ella ballava des del seu seient totes i cadascuna de les cançons amb passió relaxada i ell, sense parar de somriure, la mirava amb devoció mentre ella es deixava mirar. Tots dos gaudien enèrgicament de la música i de tot. Potser eren lleugerament excessius però em van enamorar. No hi ha plaer més gran que veure el plaer de l’altre. De tant en tant encara els recordo.

Un dia al metro de Barcelona vaig veure una altra parella encantadora. Seriosos i solemnes tots dos van seure davant meu. L’home repassava una mena de programa de cursos molt avorrit que va captar la meva atenció. Mentre ell llegia en veu alta, ella tractava d’estar atenta i de no embolicar-se amb els horaris que ell li anava dient. Tots dos van mostrar-se extremadament concentrats fins que van trobar la combinació perfecta i van llençar somriures alleugerits sense mirar-se. Els cursos eren només una excusa –qui sap si petita o gran- per trobar-se. He pensat en ells molts cops després.

Segurament quan les vaig veure, aquestes tres parelles es trobaven en la fase màxima de l’enamorament. Per enamorament entenc aquella mena d’evolució que pot ser que facin dues persones que es troben i que decideixen jugar a ser parella o amants, o que senzillament flirtegen. M’enamora l’encant d’aquesta fase efímera. M’enamora com m’enamora tot. M’enamora i punt. M’enamora.

El joc de les pel·lícules

 

M’avorreixo. Me’n vaig. T’importaria anar deixant cigronets pel camí perquè no et perdis i puguis tornar? Sí home. I què més? Què passa? Només t’ho dic per si tens mala memòria o poc sentit de l’orientació. No et preocupis per mi. Ja sé el que em faig. Si no dic que no. Perdona. Hem de viure el moment. Estalviar-nos problemes. Res més. Fer una mica el que fa tothom. Sense passar-nos. A la nostra edat les coses poden estar clares des del principi. Em costa entendre per què les coses han d’estar clares. Si ho penses, mai no ho estan del tot i no passa res. M’avorreixo. Tinc son. Ves-te’n.

Em sap greu però no et puc oferir res més del que tenim ara mateix. D’acord. Jo, de fet, no sé què et puc oferir. No ho he pensat. Suposo que tot. Què dius? Res res. Les paraules, que són com són. Les persones s’hi fan mal amb les paraules. No t’entenc. Que no cal que disfressem la realitat. Les coses de debò no es planifiquen. No ho sé. A vegades sí, a vegades no. No. Les relacions no són estàtiques ni perfectes i… ara no recordo què volia dir però sé que volia dir una altra cosa. Que o controles les coses o les coses t’acaben controlant a tu? No. Que en realitat t’encantaria controlar però que sempre acabes barrejant-ho tot? Tampoc.

Diga’m una cosa bonica. No. Potser no ets tan lliure com voldries. No és això. Només vull una relació superficial. Sóc lliure i penso continuar així. Doncs trobo que t’imposes molta disciplina. No. Només tracto de fer les coses que vull fer quan les vull fer. Res més. Tu hauries de fer el mateix i ser més egoista. Si no, patiràs molt a la vida. No siguis ingenu. Patiré igual. I tu també. A mi també em costa dir-te coses boniques. Tinc por de molestar-te. Vols que t’ignori durant un parell de setmanes? Fes-ho. Si et fa feliç… Què té a veure la llibertat amb la disciplina. Ni idea. Per què ho preguntes? No ho sé.

Tinc un dubte. Només un? Va. Digues. Si la nostra història fos una pel·lícula, seria una peli de por, una comèdia ensucrada o tot un clàssic? Definitivament, dius coses rares. Podries riure una mica i contestar-me. Sovint és una opció interessant. El què? Riure o la nostra història? Les dues coses. De debò que la nostra història és un tema que et preocupa? Què entens tu per la ‘nostra’ història? No m’agraden les preguntes. Sopem? No gràcies. Ja he sopat.

Em pregunto si la nostra història té futur. Doncs fas malament de preguntar-t’ho. Aquesta és la meva resposta. El que busques no existeix. Ja t’ho dic ara. Busques una cosa que és molt difícil de trobar. Jo, en canvi, no busco res. Segur. El que et passa és que ets incapaç de dir que no. Mira que és fàcil. Només has d’escollir entre “sí” o “no”. I quan és que no, dir-ho. És fàcil. Albacete és la capital d’Estònia? Va. Diga-m’ho. Albacete és la capital d’Estònia? Trobo que et desmereix que, de tant en tant, necessitis que t’ignori.

No t’entenc. Tens ànima de melodrama. Dono aquesta conversa per acabada. Què et penses que és la vida? No penso respondre una pregunta tan estúpida com aquesta. Passo. Passo de tu. Massa emocions. Massa riscos. Massa incerteses. Doncs la vida és això. No hi ha res més. Bé, sí, l’absència, que és la mort. Ho saps tu i ho sap tothom. Sí. Però una cosa és pujar a una muntanya russa tres cops i una altra cosa és no baixar-ne’n mai més. Tinc por de marejar-me i no poder baixar.

Ara t’entenc i trobo que m’avorreix aquest viciós i viciat documental d’animals. Avui fa un dia perfecte per canviar de pel·lícula. Espera. No pot ser que et creguis totes aquestes tonteries que dius. Doncs me les crec. Potser et falta imaginació. Potser t’he donat massa coses. Potser les he trencat totes abans de donar-te-les i tots dos tenim les mans buides. Què m’has donat tu? Temps per endevinar una pel·lícula que, de moment, encara no he vist? Tinc por de no tenir prou paciència. Doncs jo tinc por d’haver perdut el temps. Estàs a punt de perdre el tren. Els trens no es perden. S’agafen o es deixen passar. Quina pel·lícula és? Ni idea. Però la vull tornar a veure. Pensava que no t’havia agradat. Penses massa.

 

[@more@]

Live till I die

Arriba el metro. S’obren les portes i entro disparada al vagó on veig que hi ha un lloc buit. Esquivo tres o quatre persones i m’assento. Passo d’haver d’anar dreta durant 9 parades. Vaig a l’FNAC i compro tres CDs del Frank Sinatra. Vaig a casa, m’arreglo en només mitja hora i ja estic sortint un altre cop per anar a sopar i a prendre algo. En un restaurant prou bonic demano vi enlloc de sangria. Recordo que fa segles que no vaig ni al Pans & Company, ni al KFK, ni al McDonals. Després de gaudir d’un café molt curt, me’n vaig a fer un gin tonic al meu lloc preferit. Després, cap a la discoteca on anava fa 10 anys -o més- on coincideixo amb gent que fa 10 anys -o més- ja coneixia. Bec una copa -o més- i em sembla que és terrible i que hi ha massa gent. Retiro d’hora després de sentir els hits de sempre, d’ara i de fa 10 anys -o més-. Agafo un taxi i el taxista em resulta familiar. L’endemà em desperto a les 10 del matí, amb ressaca (si no vaig beure res!) però amb molta energia (com és possible?!) i escolto en Frank Sinatra mentre el sol entra per la finestra. Em ve de gust anar a fer un vermout amb una oliva prop del mar. Fer carretera escoltant en George Moustaki. Llegir estirada a l’herba. Escriure llibres. Tenir nens. Parlar de literatura i fer l’amor sota la pluja.

[@more@]

Matinada medieval

 

El bar era força mediocre. Un bar funcional que funcionava del que fes falta a cada moment: al matí feien bons entrepans, al migdia bons menús, a la nit bones tapes, a les nits de cap de setmana bones copes i a les matinades tota la resta. De la mateixa manera que no és normal anar pel món robant, tampoc no era normal acabar la nit fent unes copes amb un lladregot penedit. A menys que algú o tothom tingués altres intencions.

L’escena final del bar valia la pena. Un grup de gairebé deu homes amb aparences variades i agressivitat controlada per un fil de seda. Homes amb ganes d’impressionar. Homes no disposats a exhibir bons sentiments ni dosis d’humanitat ni d’intel·lectualitat. Homes de la selva fets a la ciutat i a les seves escletxes legals. Homes fantasmes. Homes d’aparença. Homes d’heterosexualitat inqüestionable. Homes com els d’abans. Homes forts i rudes. Capaços d’arribar a casa amb un ull morat i d’apallissar qui fos que consideressin prou desgraciat. Homes orgullosos de ser homes. Homes treballadors. Homes que no podien ser ni funcionaris ni artistes ni mestres ni metges. Homes que es guanyaven el pa de cada dia amb feines de les de veritat. Homes que fan creure a les seves dones que les respectaran tota la vida com respecten les seves mares.

L’home va tornar a dirigir-se a ella per dir-li fluixet que li volia ensenyar el bar, que era seu. Tenia un punt interessant la invitació. D’una banda era entendridor que volgués ensenyar-li una cosa seva. Li feia il·lusió? Era una trampa? En tot cas no podia negar-se a res perquè l’home feia por amb aquells ulls enfebrits i aquella seguretat en tots els seus moviments, tan masculins i directes. Ella va fer-se la dona acostumada a tot i va seguir-lo morta de por. Va pensar que tot plegat era ben ridícul i que hauria d’empescar-se alguna reacció digne quan ell li oferís cocaïna o amfetamines o el que fos, com ara inventar-se que se li havia mort un germà de sobredosi, per exemple.

Per cada un dels racons del bar ella anava pensant com n’eren d’estúpids cadascun dels comentaris obvis i obviables que ell anava fent, un rera l’altre, de manera incansable. Que la seva mare era una santa i li va ensenyar el bat de beisbol amb el qual ell havia sortit a defensar el seu honor el dia que va arribar tan nerviosa per culpa d’uns moros tot i que ella mai no li va voler reconèixer perquè era molt bona mare i no volia que ell fes cap bogeria. Que el seu pare s’havia tallat un dit tallant pernil. Que aquell bar era la segona propietat familiar i que abans n’havien tingut un altre en un altre lloc. Que les característiques dels veïns eren aquestes i aquelles altres. Que ell era un noi treballador que s’havia fet a ell mateix, etc etc. Se’n sortia molt bé ella d’aquest tipus de converses i justament això la frustrava profundament. No tant la capacitat d’adoptar un paper adequat al contrincant sinó la incapacitat de deixar de fer algun paper i la sensació de buit de no interpretar-ne cap. Tenia més èxit fent papers que fent d’ella mateixa.

Enmig d’alguna anècdota terrible ell va callar i va sorprendre-la amb un petó senzill com ell, directe i masculí. Sense llengua. Un petó protector. Inesperadament molt sexual. Com una mena de descàrrega. Si la seva vida hagués estat la filmació d’una pel·lícula, en aquell moment va notar perfectament com una cinta s’acabava i en començava una de nova. I va trobar-se pensant que volia fer l’amor amb ell. Al preu que fos. Evidentment no en aquell moment. I van tornar amb el grup de bàrbars proletaris i no van tornar a fer-se cap petó però es van asseure de costat i la mà d’ell va estar tota l’estona damunt del genoll d’ella com per acabar de confirmar aquella mena de lligam, aquella mena d’aliança medieval. Refotudament solemne.

[@more@]

El laberint de la tristesa

 

Fa uns dies vaig escriure que la poesia i la música poden ser un bon refugi quan falla tota la resta. És la repetició d’una idea que darrerament tinc molt present. Amb la pel·lícula El Laberinto del Fauno, hi he tornat a pensar.

Fa temps, vaig sentir un home que plantejava que a la vida el que algú ens hauria d’ensenyar -i que, inexplicablement, ningú no ens ensenya- és que el consol no existeix. I que és per això que quan el necessitem, senzillament no el trobem enlloc. L’home va afegir que la filosofia, la poesia i la música són les úniques coses que poden alleugerir el dolor però que tenen algunes limitacions. La limitació de la filosofia és que si estem molt deprimits, pot arribar a conduir-nos a pensaments encara més negatius o destructius. La limitació de la poesia és que sovint requereix un esforç d’aproximació. I només queda la música. Em va sorprendre aquest pensament i em va agradar. Era com si de sobte algú em digués “Tranquil·la, no és que tu no tinguis premi, és que no hi ha premi per a ningú, tots som al mateix vaixell desconsolat però musical”.

La funció pal·liativa de la poesia em sembla que la vaig entendre, no fa gaire, gràcies al llibre Càlcul d’estructures d’en Joan Margarit i, després, gràcies al que ell mateix va comentar en la presentació del seu llibre Casa de Misericòrdia. A la pàgina 80 d'El temps del 6 març ho explica una mica. Les interpretacions són molt personals però la meva és que la poesia, tot i no ser cap recepta ni cap medecina, consola en la mesura que pot aportar un cert ordre o una certa llum a les idees i als pensaments desordenats o tenebrosos. Lluny d’atribuir virtuts heroiques a la poesia, aquesta pot tenir qualitats més humils com ara ser una miqueta millor que el no-res o que la intempèrie.

Em ve de gust recordar ara que abans que aquests dos senyors m’il·luminessin el camí havia escrit  “el consol no-humà ningú no me’l donarà” sense acabar d’entendre d’on sortia aquesta frase ni quin sentit tenia. Trobo que és misteriós com el temps va afegint sentit als textos. És la part més terrible i més divertida d’escriure. Passa una mica el que passa amb els somnis. Et despertes al matí i tens un record del que has somiat que et sembla que és una tonteria fins que ho expliques a algú i t’adones que comences a entendre per què has somiat allò i et sents vulnerable davant de l’altre a qui ho acabes d’explicar. Al llibre ‘El cel protector’ del Paul Bowles  (i a la pel·lícula que en va fer en Bernardo Bertolucci)  hi ha un personatge que no suporta que les persones expliquin el que han somiat, justament per això. 

La frase “El consol no-humà ningú no me’l donarà” es refereix al fet que no cal esperar coses impossibles de les persones. És tan senzill com que ningú no pot fer res que no estigui a les seves mans. M’ha costat molt entendre-ho i, de fet, encara ara quan estic trista tinc tendència a esperar amb impaciència que algú m’animi i, al mateix temps, perdo temps i nervis buscant maneres d’intentar animar persones que no puc o no sé animar pel motiu que sigui.

La protagonista d’El Laberinto del Fauno es refugia en els llibres, d’on pren les eines per a construir-se un món paral·lel fantàstic que l’allunya, a estones, de la seva realitat d’absències doloroses i de la manca d’amor. És el mateix camí que fa fer Cervantes a El Quixot i Flaubert a Madame Bovary. I és tristíssim, un cop més. La construcció d’una ficció és, en realitat, una enganyifa paternalista i llastimosa que disfressa la realitat i que no duu enlloc al qui la crea, que el que necessita és consol.

Dit d’una altra manera, algú està fet un nyap, crea un món imaginari que t’hi cagues, ho canalitza artísticament (és a dir, enlloc de tornar-se boig, intenta seguir algun tipus de procés de creació artística o pseudoartística) i finalment, a ell, no li serveix per a res. Em sembla depriment. Una estafa. L’antinegoci absolut. No em puc treure del cap la pobra nena. De què li serveix construir ficcions si la realitat la mata?

 

[@more@]

Aparentment només un assaig

Plou. No tinc paraigües. I avui toca veure Prova d’orchestra, la ficció de l’assaig d’una orquestra que és filmada -dins de la mateixa ficció- per a fer-ne un documental per a la televisió.

A la pel·lícula de Federico Fellini de l’any 1978-1979 el que ha de ser només un assaig es converteix en moltes altres coses. Els límits finits i infinits de les grandeses i de les misèries humanes i la necessitat d’un cert ordre que apareix just després de trencar amb tot d’una manera radical. La calma atemorida que ve del pànic de sentir-se vulnerable davant del dolor i el refugi segur que sovint acaba representant l’ordre malgrat la seva imperfecció.

Somnis dolços i somnis de grandesa. Malsons. Picabaralles ridícules. Exigència i disciplina. Despreci i poder. Explotació i revolució. Excessos. Encegament. Desordre. Llibertat i insubmissió. Caos. Desesperança. Por. Pànic. Més por. Un punt d’inflexió. Silenci. Submissió. Seguretat. Refugi i agraïment. Dubte.

Al món qualsevol cosa es pot convertir en moltes altres coses. La bondat i la maldat humanes i la preferència, després del caos, d’un cert ordre. La inseguretat i la seguretat malgrat la seva violència.

A la meva vida el que podria ser només una cosa també es pot convertir en moltes altres coses. Virtuts, misèries i una mica d’ordre. Les coses que em fan por i el fabulós refugi de la música i de la poesia quan falla tota la resta. No tinc paraigües. Plou. M’agrada. Camino sota la pluja.

[@more@]