Tot molt bé

Fa temps que la relació ja no és com al principi, quan ens vam conèixer. He seguit al peu de la lletra totes les recomanacions d’àvies, youtubers experts i manuals d’Internet per enamorar-te i semblava que havia funcionat. Estaves enganxat a mi. Sexe i amistat. Sexe, bons restaurants i whatsapp. La teva famíla al marge però una de les experiències més importants de la vida ens estava passant a nosaltres dos. Al màxim.

Entre llençols o amb una copa de vi a les mans en un restaurant, somiàvem un pis nou en un barri elegant com tu. No hauries estat ni el primer ni l’últim que finalitza una història que fa anys que no funciona per començar-ne una altra sense haver-nos d’amagar. Hauríem perdut l’emoció de les primeres vegades però igualment això el temps ja s’ho hauria anat emportant però ens quedaria, n’estava segura, l’essència apassionada. Em semblava bé, era l’evolució natural d’una relació que haurà estat una de les més importants de la meva vida, malgrat la puta clandestinitat.

Però la freqüència que es va alterar no va ser la de la teva vida domèstica sinó la de les nostres trobades. Mantenies la conversa per whatsapp, ja t’anava bé. Però ens vèiem menys. No podia queixar-me perquè sempre hi havia una bona excusa, racional i ben justificada, presentada amb educació i calma, com a les pel·lícules expliquen que es pot fer. Però quan em despertava al matí ho tornava a veure claríssim. Tot plegat era una cosa freda com un glaçó petit oblidat al fons d’un frigorífic industrial d’una fàbrica tancada a Oslo.

Potser per això el matí que vaig agafar el tren, vaig obrir la casa de la muntanya, vaig netejar-la de dalt a baix, vaig carregar aigües i productes de neteja, bosses d’escombraries amb brossa, vaig rentar tots els llençols i els vaig estendre al sol, després, després quan em vaig dutxar amb aquella aigua freda tan diferent de la de la ciutat, em vaig eixugar els cabells a l’aire i vaig fer fotografies de les muntanyes i te les vaig enviar amb algunes fotografies meves també on es veia la bellesa que fa anys tant t’havia agradat i només em vas dir que tot estava molt bé, vaig començar a odiar-te.

Vaig imaginar-te al sofà de casa teva després d’haver anat a la Boqueria a comprar musclos i escopinyes i la teva dona netejant els musclos a la pica de la cuina reformada amb els mateixos treballadors que havien reformat la cuina de casa meva (et vaig passar el seu telèfon, ets tan estalviador com jo) i amb la mateixa nevera americana immensa i meravellosa que vam triar junts. Tenim dues neveres iguals, sí, i dues relacions desiguals. La teva on jo soc l’accessori emocionant a una vida familiar estàndard i la meva on tu ets un complement estable en una vida més lliure però menys estàndard.

De cop vaig entendre que ni quan les teves filles es jubilessin no serien prou grans com per justificar fer el pas de separar-te perquè en el fons adores la infraestructura que tens organitzada a casa, amb els musclos i les escopinyes, i els caps de setmana i les vacances, el gimnàs i la teva llibreria. Et faria més mandra dividir la teva llibreria que il·lusió començar una llibreria nova amb mi amb només la meitat dels teus llibres. Ets un home fred no disposat a perdre res. No havia volgut veure-ho. O potser ets un home que fa el que li convé igual que jo.

Sigui com sigui, el dia que vaig decidir tancar la porta vaig sentir com si una primavera inesperada fes florir les flors del meu balcó i, sincerament, més que trobar-te a faltar, vaig saber que m’havia tret un pes de sobre. Ja he patit prou i diria que ja has fet prou mal a prou persones. Apa, bon vent, tros de glaçó!