Present, passat, futur, mareig

Hi ha dies que l’atzar et sembla màgic i hi ha dies que l’atzar no et diu res. Avui és un d’aquests dies en què l’atzar no et diu res. El blog Volar de nit és perillós ha tingut dues cases, la primera va ser el blog http://www.martanit.bloc.cat i la segona és aquesta, el blog http://www.volardenit.wordpress.com.

La setmana passada em va arribar per email la notícia que el blog antic deixava d’existir i que els continguts es mantindrien allotjats en una altra adreça i que passarien a ser gestionats per wordpress. Per uns moments en el meu pensament, els textos de http://www.martanit.bloc.cat van desaparèixer i vaig recordar les persones, les experiències i les paraules que m’han acompanyat durant aquests anys.

Ara fa un parell de dies vaig descobrir que podia afegir els escrits antics en el blog actual on sou ara. D’aquesta manera, el primer post d’aquest blog ja no és de l’octubre de 2009 sinó del gener de 2006. No he tingut temps d’arreglar l’aparença dels posts antics (n’hi ha un munt!). Us demano disculpes per això i, sobretot, perquè en l’operació d’afegir els escrits antics al blog actual, he vist que el reader ha embogit i apareixen un munt d’escrits meus antics com a recents.

Després d’aquest mareig que no calia espero obrir aviat les portes a un futur més dolç que aquest present més aviat insuls i inesperadament carregat de passat. Tot està per fer, com sempre.

Farsa poètica en to elegíac i bibliotecari

Estic estudiant a la biblioteca. Davant meu hi ha un jove de llavis carnosos i cabell abundant que també estudia. No sé què estudia però jo estic estudiant poesia i fa massa calor. Sí. Aquest és un escrit previsible. No m’aguanto més. M’he de concentrar en el text.

Llegeixo els apunts. Safo i la construcció d’una ocasió. Context cultual, un simposi, alcohol. Però una dona? Potser podríem imaginar-nos un simposi molt minoritari. Potser en un context d’iniciació. Dues persones seria suficient. T’iniciaria per quan siguis gran. Ets guapíssim. He d’anar per feina. Has de saber que això durarà poc.

Trobadors. La rivalitat ho és tot. Fanfarronejar i competir. Seduir en públic o simplement exhibir-se. Jugar. Cal una resposta. Si no, el joc s’acaba. Encara ets adolescent? O ja ets un jove? On és el límit? La majoria d’edat legal?

Què és això? Una broma o un duel? El sirventès i l’ús de la paròdia metaliterària. Gap, enuig o plaer? Discutiria amb tu a la banyera. Sobre si prefereixes el trobar clus o el trobar leu. Juguem a endevinar noms de trobadors? Si em dius el nom d’una trobairitz et faré un petó.

Les regles del joc són clares. Odiar la falsedat en l’amor és molt important en l’amor cortès. Per mi també. Gran varietat d’ocasions, reducció formal i temàtica. Ara el tema serà l’amor. M’agrada que sigui així. Això és el que vull que fem.

D’una manera dolça o com si fos la guerra? Tu tries. El rebuig és venjat. Com? No dedicant ni un sol poema més a la persona que no hagi estat cortesa. Està bé això. Qui no vulgui jugar que es quedi sense premi.

Arribo a Dante i a la Vita Nuova. Tan de pressa? Què estudies? Quan tens l’examen? Estàs nerviós? Com ho portes? Massa preguntes? Novetat! Canvis! Apareix l’objecte. Tu ets l’objecte. Penediment (perquè toca). Conversió (perquè ja va bé). Dolce Stil Nuovo (perquè és deliciós). Segur que tens la pell molt suau.

Et necessito. Estic desolada. M’han picat molts mosquits aquesta nit. Mira’m. Tinc la sang dolça. Tasta’m. Encara puc ser més dolça. El jo poètic, el tu poètic i l’amor. No no, l’Amor. Llàstima que els trios no em fan el pes, no sóc perfecta, més val que ho sàpigues.

L’amor en potència fa possible l’acte, el poema. En el poema l’amor s’ha fet acte. Vull que ho fem. La vista és el sentit més important. No apaguis el llum. Et miro i penso en Itàlia. Tot és viu i excessiu. Itàlia, gentilesa, religiositat, tomàquets i Mozzarella. T’imagino vestit de monjo franciscà sense roba interior.

Vull continuar. Jo també, com Dante, desitjo molts anys de vida. Però no per tenir més temps per expressar millor l’experiència sinó per viure intensament i gaudir de tot, del cos i de l’intel·lecte, tot barrejat. No n’hi ha prou? I què?

Passo a Petrarca. És pesadet. Tu no, ell. Voldria accedir al Secretum (i també voldria saber de quin color portes els calçotets). Potser així m’arreglaria d’una vegada amb Petrarca i la seva Laura.

M’estic atabalant. Entrem a l’estètica de la foscor. Duus una samarreta negra que et queda molt bé. M’agrada la teva esquena i els teus braços. També m’agrada la teva boca. Com més enigmàtic i més polisèmic, més proper a la perfecció. Tinc gana.

Una certa cultura de l’extrem que ha de crear admiració i sorpresa. Interessa la condensació i l’exageració. Podríem visitar una sauna enmig d’un bosc. Tensió entre unitat i varietat. Fes volar la teva imaginació. Veig un combat aferrissat entre la natura (un bosc finès) i l’art (nosaltres, per què no?).

Arribo a John Donne. Preromàntic, catòlic i refotudament eròtic. El que em faltava. Poetes metafísics que combinen aspectes carnals i religiositat. Tot junt i ben barrejat. Ets d’Unió? Una ànima femenina demana a un déu (masculí) violència per poder renéixer. Però no. No cal trencar el llit.

M’afanyo. Arribo a les elegies romanes de Goethe. Conceptes neoclàssics. Llegir els clàssics i tenir experiències amoroses alhora. Nedar i guardar la roba. M’agrada. Vull veure’t llegir poesia en una banyera plena d’escuma d’una habitació de l’hotel Ritz de Roma. Catul o Properci?

O fora de la banyera. Amb una tovallola lligada una mica més avall de la cintura. Menjant raïm amb una corona de llorer al cap. Dionís i Apol·lo ben representats. Que ningú no s’enfadi.

O podria ser carnestoltes. T’imagino amb una màscara i una capa negra. No sé si aprovaré aquest examen. Em concentro. Identificació entre bellesa i jovialitat. M’encanta com fas servir la calculadora científica. Sempre ets tan enèrgic?

Arribo al Romanticisme. La poètica de l’experiència. Exacte. És exactament això el que vull. Prou paraules. Què és aquest soroll? Marxes?? Em quedo sense l’experiència i sense l’objecte poètic i sense la vivència i sense res?

Doncs sí. Només un grapat d’apunts damunt de la taula em fan companyia. Jo que volia fer una catarsi personal amb l’excusa del solstici d’estiu i no ha pogut ser. No hi ha dret. És molt frustrant. Què en farem de tot aquest estiu? On el poso?

Arribo a John Keats i ho entenc tot. L’absència de petons és l’únic que mantindrà intacta aquesta passió per tu. No tinc clar si val la pena, diria que no. Desitjo adorar-te. Ara. Ara mateix. És urgent. Com si fos un poeta parnassià t’adoraria com si fossis una estàtua vella i molt bella. Tu fes el mateix.

Petites mentides

Nit. Cinema: Les Petits Mouchoirs. Platja, sorra, cel, llàgrimes i després una copa de vi dolent en una copa de vi massa gruixuda. L’amic que no creu en l’amor i jo que hi crec massa. L’amic que vol marxar a viure a Nova Zelanda. L’amic que diu que res no el sorprèn.

Matí. Aigua. Amics amb qui comparteixes dies i nits, amics que no estan disponibles. Sexe-sexe-sexe-sexe i aquesta por estèril. Un matí de mal de cap i de records de malsons. Absències. Mitges veritats o mitges mentides. Agafar un llibre, vestir-me, marxar. Massa mal de cap. El temps que passa. El sol que torna a sortir. Fugir. Centenars de francesos menjadors d’ostres. Desig de mar. Bourdeaux.

Tocar de peus a terra. Llambordes grises. Anar a plaça Catalunya. Les tendes de campanya. Els textos. Un peu que surt d’aquí, una cama que surt d’allà. Gent prima molt jove. Unes persones dins d’unes gàbies. Entrar a un Kentucky Fried Chicken després de quinze anys. Una experiència salvatge.

Migdia. Llegir Lorenzaccio menjant patates fregides amb ketchup. Avui és Sant Absurd. Nens que corren. Homes que miren pits. Nens que juguen. Roba d’estiu. Estar en minoria. Pensar en l’examen de dimecres i escoltar el fil musical. Cançons dels vuitanta. És diumenge. Hora de dinars familiars. Els dinars dels diumenges. Costelletes.

Un gelat massa car. Una estafa només apta per a turistes. Carrer Tallers. Arribar a la plaça dels Àngels. Colar-me en la celebració del cent tretzè aniversari de la independència de les Filipines. Proclames que em sorprenen. Una falta d’ortografia. Banderes. Sóc invisible. Moment emotiu. No marxaré ara.

Tarda. Aquesta cançó sembla un himne. Solemnitat. Un aplaudiment. Ara un discurs. Seguir l’espectacle. Mirar els que passen. Els que s’assemblen a mi i els que no. Comptar-los a tots. La possibilitat que no em comptin. La simetria és un somni ingenu. Impermeabilitat d’emocions. Solet. Quants mons paral·lels hi ha a Barcelona ara mateix?

Vespre. Vaig cap a casa. A l’autobús un senyor explica els seus problemes. Un advocat, un cop de puny, maltractaments, una denúncia, presó, una filla i l’afecte. Es fa fosc. Jazz. Llegir. Escriure. Estudiar. Oblidar-te. Caiguda lliure. Esperança. Clementina Arderiu i John Keats. Un bot salvavides preciós. L’amor. El no-res. Tenir-ho clar i tenir confiança malgrat que avui tot fa pujada.

Així hi anem o no hi anem

Olor d’herba. Esgotament. Reptes. Esforços. Absurds. Estratègies. Llistes. Llibretes. Llibres. Cels blaus. Cels grisos. Cels pàl·lids. Estrelles. La lluna. El sol. Espelmetes. On és el meu estimat? L’avorriment gaudeix de la família i del pont mentre jo estudio com si tingués vint anys. Així és la vida de l’amant. No explicar mai que tens altres amants. No explicar mai que et sembla que et fa por fer-te gran. Escriure mentre els altres empenyen cotxets. Plantejar-te tenir un nen. Dubtar. El temps que passa. L’amant que has engegat. L’amant que t’ha engegat. Tots dos que es troben en un sopar i que parlen de política. O de la crisi. Les seves dones que es fan amigues. Tu que mentrestant fas un gintònic en el bar del costat. Cocteleries. Olor de menta. Jazz. La ciutat que és com un poble. L’amic de sempre. El que no et fa feliç. I així anem. Gastant el temps. Llegint llibres, pujant muntanyes, olorant el mar, follant i sopant massa. Guanyant sempre massa pocs diners. Somiant viatges que sempre fan els altres. Roncant. Esperant. Llegint poesia

De l’insomni al somni

Hi ha moments que l’insomni sembla que tendeix cap a l’infinit i mires el sofà de casa amb desig. Però passem al tema romàntic per un dia. Per què no? Una nit que semblava perduda aconsegueixes adormir-te al costat d’un roncador d’alt nivell i somies que l’home sorollós et diu que t’estima. Com que ets com ets, et preguntes com pot fer tant soroll un home sol i, tot seguit, t’emociones. Tornes a adormir-te i l’endemà ja no saps si ho has somiat o si ha passat.

Potser ha passat i si ha passat et planteges si t’ho deia a tu o a una altra. Però a qui? I decideixes imaginar-te la millor història possible. Hi ha dos tipus d’amants: els que somien i els que no. Creues els dits ben fort i et llences al buit amb un somriure. Per què no?

És estrany somiar que algú que ronca al teu costat et diu que t’estima però no és impossible. I tampoc no deu ser impossible que tu l’estimis. Ni que ell t’estimi. Ni que tots dos tingueu por. El que realment sembla impossible és haver aconseguit agafar el son al seu costat i haver somiat una cosa així. És mèrit del teu inconscient, o un avís.

Gràcies al fet que la vida és bonica però que la literatura encara ho és més, llegeixes un poema de Keats i és com si el món et regalés una nova oportunitat per somiar i l’agafes al vol.  Era mentida que fos tan difícil. Ho tens claríssim, vols ser feliç i aprofitar-ho tot. El despertador diu que són les set del matí. Hora de despertar-se, son, mandra, cafè amb llet, escoltar la ràdio, anar a treballar, fa sol o diuen que plourà. El que sento és tan bell que no tinc por de res, ni tan sols d’un mal matí.

Aquesta bellesa viurà per sempre, ja sigui en nosaltres, ja sigui en uns altres amants afortunats com nosaltres i tocats per aquesta  força  dolça que no podem entendre. Al costat d’aquesta certesa, les joies més cares del món ja no em semblen tan brillants. No vull res que no tingui. L’amor existeix, es pot tocar, a vegades ronca i sovint és complicat o sembla impossible. Ni cas, l’amor existeix i té pressa i sempre torna, i et fa feliç. Allò que és bell perviurà.

“Veritat és bellesa, bellesa és veritat”: i és tot el que a la terra ara sabeu, i més ja no us caldria.

(Del poema “Oda sobre una urna grega” de John Keats, traducció de Marià Manent)