Estic estudiant a la biblioteca. Davant meu hi ha un jove de llavis carnosos i cabell abundant que també estudia. No sé què estudia però jo estic estudiant poesia i fa massa calor. Sí. Aquest és un escrit previsible. No m’aguanto més. M’he de concentrar en el text.
Llegeixo els apunts. Safo i la construcció d’una ocasió. Context cultual, un simposi, alcohol. Però una dona? Potser podríem imaginar-nos un simposi molt minoritari. Potser en un context d’iniciació. Dues persones seria suficient. T’iniciaria per quan siguis gran. Ets guapíssim. He d’anar per feina. Has de saber que això durarà poc.
Trobadors. La rivalitat ho és tot. Fanfarronejar i competir. Seduir en públic o simplement exhibir-se. Jugar. Cal una resposta. Si no, el joc s’acaba. Encara ets adolescent? O ja ets un jove? On és el límit? La majoria d’edat legal?
Què és això? Una broma o un duel? El sirventès i l’ús de la paròdia metaliterària. Gap, enuig o plaer? Discutiria amb tu a la banyera. Sobre si prefereixes el trobar clus o el trobar leu. Juguem a endevinar noms de trobadors? Si em dius el nom d’una trobairitz et faré un petó.
Les regles del joc són clares. Odiar la falsedat en l’amor és molt important en l’amor cortès. Per mi també. Gran varietat d’ocasions, reducció formal i temàtica. Ara el tema serà l’amor. M’agrada que sigui així. Això és el que vull que fem.
D’una manera dolça o com si fos la guerra? Tu tries. El rebuig és venjat. Com? No dedicant ni un sol poema més a la persona que no hagi estat cortesa. Està bé això. Qui no vulgui jugar que es quedi sense premi.
Arribo a Dante i a la Vita Nuova. Tan de pressa? Què estudies? Quan tens l’examen? Estàs nerviós? Com ho portes? Massa preguntes? Novetat! Canvis! Apareix l’objecte. Tu ets l’objecte. Penediment (perquè toca). Conversió (perquè ja va bé). Dolce Stil Nuovo (perquè és deliciós). Segur que tens la pell molt suau.
Et necessito. Estic desolada. M’han picat molts mosquits aquesta nit. Mira’m. Tinc la sang dolça. Tasta’m. Encara puc ser més dolça. El jo poètic, el tu poètic i l’amor. No no, l’Amor. Llàstima que els trios no em fan el pes, no sóc perfecta, més val que ho sàpigues.
L’amor en potència fa possible l’acte, el poema. En el poema l’amor s’ha fet acte. Vull que ho fem. La vista és el sentit més important. No apaguis el llum. Et miro i penso en Itàlia. Tot és viu i excessiu. Itàlia, gentilesa, religiositat, tomàquets i Mozzarella. T’imagino vestit de monjo franciscà sense roba interior.
Vull continuar. Jo també, com Dante, desitjo molts anys de vida. Però no per tenir més temps per expressar millor l’experiència sinó per viure intensament i gaudir de tot, del cos i de l’intel·lecte, tot barrejat. No n’hi ha prou? I què?
Passo a Petrarca. És pesadet. Tu no, ell. Voldria accedir al Secretum (i també voldria saber de quin color portes els calçotets). Potser així m’arreglaria d’una vegada amb Petrarca i la seva Laura.
M’estic atabalant. Entrem a l’estètica de la foscor. Duus una samarreta negra que et queda molt bé. M’agrada la teva esquena i els teus braços. També m’agrada la teva boca. Com més enigmàtic i més polisèmic, més proper a la perfecció. Tinc gana.
Una certa cultura de l’extrem que ha de crear admiració i sorpresa. Interessa la condensació i l’exageració. Podríem visitar una sauna enmig d’un bosc. Tensió entre unitat i varietat. Fes volar la teva imaginació. Veig un combat aferrissat entre la natura (un bosc finès) i l’art (nosaltres, per què no?).
Arribo a John Donne. Preromàntic, catòlic i refotudament eròtic. El que em faltava. Poetes metafísics que combinen aspectes carnals i religiositat. Tot junt i ben barrejat. Ets d’Unió? Una ànima femenina demana a un déu (masculí) violència per poder renéixer. Però no. No cal trencar el llit.
M’afanyo. Arribo a les elegies romanes de Goethe. Conceptes neoclàssics. Llegir els clàssics i tenir experiències amoroses alhora. Nedar i guardar la roba. M’agrada. Vull veure’t llegir poesia en una banyera plena d’escuma d’una habitació de l’hotel Ritz de Roma. Catul o Properci?
O fora de la banyera. Amb una tovallola lligada una mica més avall de la cintura. Menjant raïm amb una corona de llorer al cap. Dionís i Apol·lo ben representats. Que ningú no s’enfadi.
O podria ser carnestoltes. T’imagino amb una màscara i una capa negra. No sé si aprovaré aquest examen. Em concentro. Identificació entre bellesa i jovialitat. M’encanta com fas servir la calculadora científica. Sempre ets tan enèrgic?
Arribo al Romanticisme. La poètica de l’experiència. Exacte. És exactament això el que vull. Prou paraules. Què és aquest soroll? Marxes?? Em quedo sense l’experiència i sense l’objecte poètic i sense la vivència i sense res?
Doncs sí. Només un grapat d’apunts damunt de la taula em fan companyia. Jo que volia fer una catarsi personal amb l’excusa del solstici d’estiu i no ha pogut ser. No hi ha dret. És molt frustrant. Què en farem de tot aquest estiu? On el poso?
Arribo a John Keats i ho entenc tot. L’absència de petons és l’únic que mantindrà intacta aquesta passió per tu. No tinc clar si val la pena, diria que no. Desitjo adorar-te. Ara. Ara mateix. És urgent. Com si fos un poeta parnassià t’adoraria com si fossis una estàtua vella i molt bella. Tu fes el mateix.
Volar de nit és perillós 