Amor punt sí

Estic profundament agraïda a la discreta fracció de població mundial amb qui he tingut l’oportunitat de representar uns quants papers sentimentals fins al moment. Gràcies a aquests individus anònims he pogut fer de Lolita (quina angúnia), de nòvia decent (quin avorriment), d’adúltera (quina mandra), de suplicant (quina vergonya), de suplicant que dissimula (quin patiment), d’amant il·lusionada i d’amant desil·lusionada (quina tristesa), entre d’altres coses que negaré si vull. És lògic i, de fet, és d’agrair, als meus trenta anys tenir la fortuna de viure en aquesta societat d’aparences modernes i realitats clàssiques.

Però hi ha un paper que no he interpretat mai gaire estona. El de dona normal. Putada perquè sovint penso que això vol dir que et posin les banyes a tort i a dret. D’acord que estaria bé tenir a casa algú que probablement tingués un sou i/o alguna propietat, que matés insectes i que baixés les escombraries, amb qui anar al teatre, fer barbacoes, casar-me, anar de vacances, discutir, fer-me fotos i tenir fills i família política. Què és important? Què no ho és? Ni idea. Viure en parella es deu poder resumir en l’experiència continuada i indefinida de sentir roncar i que et sentin roncar cada nit (una de les fantasies dels solters és pensar que potser no ronquem com tothom) o de compartir cada dia llit amb algú amb qui potser ja no et ve de gust anar-te’n al llit però que, siguem optimistes, segurament et cau bé.

Sigui com sigui, amb roncs i sense, l’amor és alguna cosa més que una il·lusió literària, una empresa súper pràctica, una càlida assegurança emocional o un escalfa-llençols amb conversa? Quina tonteria. El món està ple de gent que enlloc de torturar-se com jo em torturo, simplement fan les coses, els surtin bé, malament o regular. Els admiro.
 

 

Equació vital

Passat. Dels estius de quan tenia menys d’onze anys recordo el gust dels préssecs d’aigua i de vinya, el pa amb tomàquet amb alguna cosa, la llimonada gelada amb molt de sucre i l’aigua amb xarop de grosella. Recordo els mobles vells, els horts que ja no existeixen i la meva àvia.

Present. Observo uns amics que acaben de ser pares i, veient-los, penso que és impossible deixar d’estimar un fill. Però, a vegades, les circumstàncies de la vida no són tan simples i algun motiu injust, inoportú o absurd fa que no sabem fer les coses millor de com les fem. I això no és una justificació sinó una explicació que flota a l’aire i que, sovint, pot ser inútil.

Futur. M’agradaria arribar a ser una bona mare algun dia però em fa pànic pensar que potser mai trobaré parella o que em deixaran, em trobaré sense forces per tirar endavant i em convertiré en una mala mare. Tinc por de no ser prou forta. També em fa por sentir-me presonera, desitjar escapar, engegar-ho tot i no poder-ho recuperar mai més. És complicat. Desitjo estimar i desitjo que m’estimin però a vegades una por immensa em paralitza i no puc fer res.

 

El nus

Perduts com sempre caminem buscant la sorpresa màxima i ens conformem amb una cerveseria on juguem a arribar-hi per casualitat cada dos per tres. No entenc els carrers, ni els camins i fa dies que sento l’olor d’un final i intento distreure’m per no pensar-hi. Saps? Tampoc no entenc els teus ulls aquàtics quan em diuen que mai no em podràs fer feliç. Perdona’m criatura però sento que em moro quan em dius això. Per què no vols lluitar per mi?

Caminem i riem d’algun enginy lingüístic que repetim dinou vegades. Cada dia em fas riure més. Tens gust de fruita madura i una veu que em tranquil·litza. Fa temps que et recordo, et vaig parlar d’amor etern i no en tenia ni puta idea. M’he enamorat vuit-centes vegades més després. Espero que tu també, ja no em fa mal. Per què ens torturàvem?

El dia que no el busquem trobem el lloc perfecte. Llàstima que és tard i que ja no ens ve de gust amagar-nos. Sense mirar-nos als ulls ens fem els interessants i imaginem en veu alta que passen els anys i que ens trobem aquí per casualitat. Tu dibuixes i jo escric, ens veiem i batem algun rècord inconfessable per celebrar-ho.

Mil anys més tard resulta que arribo d’hora, faig temps i em perdo. Et recordo mentre miro un home que em mira. Està parat i de sobte veig que obre una persiana. Em moro de curiositat, camino a poc a poc i quan passo ja és dins. Hi ha un cor a la porta, és el lloc perfecte i han passat mil anys.

 

Diada 2008

No tinc res a dir.

 

 

 

 

 

 

 

(Altres anys disponibles: 2006, 2007)

 

Equació vital

Dels estius de quan tenia menys d’onze anys recordo el gust dels préssecs d’aigua i de vinya, el pa amb tomàquet amb alguna cosa, la llimonada gelada amb molt de sucre i l’aigua amb xarop de grosella. Recordo els mobles vells, els horts que ja no existeixen i la meva àvia.

Observo uns amics que acaben de ser pares i, veient-los, penso que és impossible deixar d’estimar un fill. Però, a vegades, les circumstàncies de la vida no són tan simples i algun motiu injust, inoportú o absurd fa que no sabem fer les coses millor de com les fem. I això no és una justificació sinó una explicació que flota a l’aire i que, sovint, pot ser inútil.

M’agradaria arribar a ser una bona mare algun dia però em fa pànic pensar que potser mai trobaré parella o que em deixaran, em trobaré sense forces per tirar endavant i em convertiré en una mala mare. Tinc por de no ser prou forta. També em fa por sentir-me presonera, desitjar escapar, engegar-ho tot i no poder-ho recuperar mai més. És complicat. Desitjo estimar i desitjo que m’estimin però a vegades una por immensa em paralitza i no puc fer res.

 

Una pedra

No penso demanar perdó als que canso, esgoto, molesto o violento. Sóc com sóc. Hi ha dies que em vull morir, dies que voldria tenir quatre fills i dies que no penso ni una cosa ni l’altra. Segurament mai no aniré a viure a Berlin i potser és cert que m’enamoro sempre que sé que només tinc una possibilitat remota. El més emocionant de la meva vida són quatre secrets ben guardats. Hi ha dies que em tanco a casa i que em sento fatal i hi ha dies, molts, que toco la felicitat amb els dits i no hi ha prou paraules al món per explicar-ho.

He fet molt feliç a algunes persones i algunes persones m’han fet molt feliç. També he ferit persones que no s’ho mereixien i, segurament, algunes vegades no m’he adonat que feia mal a algú. Com és lògic, també m’han fet mal. Jo mateixa em faig mal sovint, diuen que boicotejo la meva pròpia vida i jo dic que tinc por, que arrossego un cert dolor de quan era petita malgrat que ja tinc trenta anys. És probable que em faltin uns referents i, sobretot, disciplina i ganes de viure.

El que més desitjo és sentir-me a gust amb mi mateixa, formar una família, cuinar bé, tenir plantes i escriure. Els diners no m’agraden però sí tot allò que val diners. Penso que ser feliç és una mena de camí molt estrany que val la pena intentar buscar. M’interessa l’honor, el sacrifici, la intel·ligència, la coherència, la bellesa i la bondat i m’agradaria creure en Déu.

La meva vida pot semblar una merda però aquest és el problema de qui ho pensa. A mi la meva vida m’encanta i quan no m’encanta m’enfado i ploro. Això és tot. No  penso demanar perdó a ningú per ser com sóc. Si hi ha algú millor que jo, mai se li acudiria llençar-me una pedra a consciència.

 

Pebrots

Trobo a faltar algú i no ho puc dir a ningú. Avui la vida em sembla un silenci negat de paraules. Com quan en Charlot feia veure que s’imaginava que una sola de sabata era un tall de carn, jo vesteixo les hores buides amb històries d’amor.

No espero res i per això no tinc res. Les llàgrimes de les nits de pluja d’aquest estúpid any que no ha sabut ploure han estat les llàgrimes més amargues que un gintònic pugui despullar cap nit. La meva panxa està buida, el telèfon fa segles que no s’il·lumina i casa meva és un cementiri de cinema i de petons.

La vida que no visc em ve a veure mentre somio i em diu que no em diràs que m’has trobat a faltar. En somnis estem junts i em dius que m’estimes però que no em pots oferir res. Estic cansada. Malsons de dia i malsons de nit m’esgoten. Algun dia el meu algú es convertirà en ningú? Quin sentit haurà tingut aquesta història?

Em sobren les paraules i em falta tot. No sóc ningú, només un nom i un cos oblidat, l’eterna nena abandonada que envelleix mentre el món creix, madura, estiueja, es reprodueix i es fa liposuccions. L’amor em fa vomitera. Desitjo la mort. M’he tornat a quedar enrera. Diuen que la vida està plena de sorpreses. Hauré d’agafar-me a alguna cosa, per tots els alls, cogombres, tomàquets i pebrots de la terra.