Avui no he fet res. Hauria pogut passar l’aspiradora, escriure, llegir, trucar algú, anar a passejar, veure una peli, endreçar el pis, anar al teatre, netejar el lavabo, netejar la cuina, fregar el forn, posar una rentadora, fer un vermout o beure un parell de copes de vi… Però m’ha fet mandra. No sé si he perdut o si he guanyat un dia, en tot cas, avui ha fet un dia prou bonic i aquesta nit me’n vaig de viatge.
[@more@]
Ahir en George Moustaki va cantar al Palau de la Música. No vaig anar-hi però l’any passat sí que vaig anar al concert que va fer i va ser impressionant. Dins de la meva llista de persones que adoro hi és ell. Vaig descobrir-lo per força en els gairebé infinits, avorridíssims i vomitadíssims trajectes Barcelona-Ripoll que feia de petita amb els meus pares cada cap de setmana. El meu pare es gravava música pel cotxe i dins de les seves produccions normalment hi havia alguna cançó d’en Moustaki que, com era d’esperar, no m’agradava gens. Però quan el meu pare va marxar de casa, va deixar tots els seus discs i, per avorriment o per simpatia, vaig començar a escoltar d’amagat tota aquella música abandonada.
Les cançons del disc que tinc d’en George Moustaki són serenes, fortes, enrogallades i dolces, i sembla que s’entenguin força encara que no sàpigues francès. Parlen d’amor, de solitud, d’amistat, de viatges, de felicitat, de natura i la resta ja no l’entenc però digui el que digui trobo que ve de gust sentir-lo sense sabates, amb els peus damunt de l’herba, fent olor de vi blanc i de perfum, de migdiada i de cabells llargs. George Moustaki té pinta de ser un amant molt interessant. I un amic perillós. I un avi follable, que és potser la cosa més ambiciosa en matèria eròtica a què pot aspirar un home atractiu quan s’acosta als 74 anys.
No és per frivolitzar que dic aquestes coses. És per ser sincera. Perquè l’encant d’aquest home, en el disc que tinc i en el concert que vaig veure l’any passat, m’inspira totes aquestes coses i és la meva llibertat la que em fa sentir-ho i escriure-ho. Perquè aquest home ha viscut una vida que jo no crec que visqui mai però amb la seva veu i amb les seves paraules és com si se m’endugués i això ho aconsegueix per sorpresa, amb una força estranya que comença i acaba en un intens, i probablement injust, magnetisme mandrós. Adoro en Moustaki i les seves cançons.
Era el dia dels Sants Innocents i em sentia sorprenentment àgil. Anava la mar de mona vestida i corria per arribar a l’andana del metro i, de sobte, vaig relliscar. Vaig rodolar escales avall i vaig veure tot d’ulls que em miraven espantats i que passaven de llarg mentre jo em moria de mal i repetia ‘estic bé, no m’he fet res, ja està, au adeú adeú, gràcies’. Em moria de vergonya i de mal. Amb una aparença de borratxa violada a les sis del matí, despentinada i amb cara de por, tremolant i suant, no tenia forces per sortir d’aquell cau fastigós, vaig arrossegar-me fins a una paret i vaig esbufegar durant mig segon.
Havia d’anar al metge. Vaig anar-hi i em va atendre una cabra boja que em va remenar per tot arreu i que em va dir que era molt afortunada, que no m’havia fet res i que marxés, que em drogués tan com volgués si em feia mal i que fes bondat. Vaig marxar tranquil·la. No m’havia fet res. Era tranquil·litzador. A casa em vaig drogar per prescripció facultativa. Va passar una setmana i vaig tornar al metge. Em va tornar a dir que era molt afortunada, que era com un gat que havia caigut de quatre potes, que una altra persona s’hauria pogut fer molt més mal i que jo només havia de fer una mica més de bondat uns dies més.
Què lentes passen les hores fent bondat. N’estic ben farta. Ni drogues ni felicitacions. Estic adolorida. Vull tornar a caminar de pressa pels carrers que m’agrada passejar. I vull anar a veure La Cenerentola al Liceu. I em ve de gust plorar una miqueta encara que no toqui i que no agradi. Avui he somiat que casa meva era més gran, que tenia un arc al menjador, escales i un tros de terra que es podia convertir en un jardí.
[@more@]
Com llegir la carta d’un avi que no vaig conèixer. Com haver recordat d’on vinc. Com haver vist d’on no vinc. Com haver somiat els ulls d’un amic perdut en el record. Com tantes coses que podria escriure i que sonen familiars però que són llunyanes ha estat llegir Incerta glòria de Joan Sales. Aquesta novel·la és un teixit ric i sorprenent de personatges joves que van viure la guerra civil. A vegades és lleuger i elegant com la seda, a vegades és com de roba de sac bruta i, altres vegades, és de fil blanc, de llana, de cotó i de tergal de tots colors.
Hauríem pogut ser nosaltres. Què familiars que ens poden resultar les històries dels altres. Aquest llibre m’ha fet companyia com pocs llibres me n’han pogut fer i tinc la sensació que n’he après moltes coses. Hi he trobat històries fetes del material de què està feta la meva vida. Les forces -potser necessàries, potser contradictòries- que envolten l’existència humana, l’obscè i el macabre, són el marc de tot plegat. I dins d’aquests límits tothom fa el que pot, intenta mantenir la bellesa i la bondat a prop, pateix i mira de sobreviure.
És un llibre de guerra, d’amor, d’aventures, de grans i petits pensaments, de dignitats i d’indignitats, de gana i de ganes, de paraules precioses i de paraules rudes i de veritat, de terra i de pols, d’arbres, d’estepa, de flors, de muntanyes, d’olors, de neu, de foc, de pobles, de rius, de persones, de vaques i de mules. La sorpresa és que és un llibre que, malgrat tot, tampoc no pesa tant. És fàcil, senzill, honest i humil; i, a la vegada, és enorme. No hi ha ombra ni grandesa de cap cor que no es trobi en aquest llibre.
Si el veieu, no el deixeu escapar. Agafeu-lo al vol i no us hi feu mal. No us deixeu impressionar per la seva aparença de totxo. Aquest llibre no és cap lata. Si el llegiu potser us atraparà com una cara bonica, una bona persona, un paisatge deliciós, una estona agradable o un amor de joventut. D’una manera senzilla i per sempre.
[@more@]
S'acaba un any i la gran confessió és que em fa mandra fer-ne balanç. Diria que el 2007 ha estat l'any de les il·lusions i de les esperances trencades. Ha estat bonic però força irreal i previsiblement poc satisfactori. Em sembla que la conclusió és que avui canviaria un sac d'aventures excitants a canvi d'un sac de vida normal i corrent que serà menys productiva literàriament però segur que també em farà plorar menys.
I que consti que no n'estic segura. Que tinc un vici amb tot allò que em fa mal, que ho vaig a buscar cada dia i que no pararia mai. I dic que no però és que sí. Perquè em costa posar un final a les coses. Perquè estic espantada i no tinc final. Ni jo, ni els meus amors, ni els meus desamors, ni la meva fantasia, ni la meva ràbia, ni la meva por, ni el meu desig, ni la meva il·lusió, ni la meva desconfiança, ni la meva sol·litud, ni la meva esperança, ni la meva passió, ni la meva inseguretat. Mola pensar que sóc excessiva però això és molt cansat. Em faig la forta i dic sense parpallejar que no espero res i després em poso les mans al cap perquè -Oh, vida cruel!- no tinc res.
És per tot això, i pel que no dic, que a 31 de desembre de 2007, l'any que -com cada any- esperava i desitjava trobar l'amor de la meva vida, em nego a parlar de miracles. Passo. L'any que ve no cal que tot sigui diferent. L'any que ve no vull que tot canvïi. No, no i no. La meva vida és la que és. No sóc cap heroïna. De tot se n'aprén. I, en tot cas, que sigui el que Déu vulgui.
Bon any!!!!
[@more@]
Volar de nit és perillós 
