Fresca, dolça i amarga

Tragèdia! Sento una mena de desolació intensa que només podria vèncer la força d’un exèrcit de petons silenciosos amb gust de pasta de dents. És clar que mentrestant podria conformar-me amb algun petó amb gust de patates braves o xistorra, de croissant de xocolata de caixa de cartró o de gintònic adúlter. I enmig d’aquest panorama desapassionat i terriblement cert i fals, em torturaré i us torturaré amb uns instants nostàlgics.

Què se n’haurà fet de les piruletes Fiesta (versió rodona petita o versió cor una mica més gran), dels xupa-xups (de maduixa, taronja o síndria), dels Koyak (amb xiclet a dins, de maduixa o coca-cola) i dels núvols que sempre s’havien dit nubes?

I de les maduixes còniques vermelles per fora i blanques per dins, dels xiclets Bang Bang de maduixa, meló i kiwi, dels sobres i dels bidonets de sidral, dels gusanitos, dels pintallavis, dels ous ferrats, de les ampolles de coca-cola, dels plàtans i dels cors meitat maduixa meitat préssec?

I de l’inacabable món de les regalèssies i pegadolces (amb pica pica o sense, en forma de maó, com un cable o com una espiral plana), de les mores (negres o vermelles), de les aspirines de colors pastel, de les llengües amb pica pica, dels tubets vermells per fora i blancs per dins, dels collarets que es menjaven i dels tubets de gelatina?

Què se n’ha fet de tot això? Els mengen els adolescents d’ara mentre els adults ens afartem de xiclets i caramelets durs i tous sempre sense sucre? Per totes les càries del món! Amb aquests records tan dolços i artificials potser és lògic que ara tot em sembli amarg.

 

Senyora Bang-Bang

Cabell ros i llis de perruqueria, maquillatge discret i impecable i vestit de Vivienne Westwood. No està prima, deu tenir cinquanta anys i una mica de Botox, les cames gruixudes i els peus tan inflats com els pits. És atractiva però se la veu excessiva. Asseguda davant meu repassa, com jo, l’espectacle entre el públic, molt més interessant i arriscat que l’artifici artificiós que s’arrossega per la passarel·la, l’obra d’una joveneta benestant que un dia plorant mocs amfetamínics va dir: Papà, vull ser dissenyadora.

I aquí estem. Aguantant la mediocritat de la puta nena rica. Que segur que és molt bona nena però que a mi em cau fatal perquè té el look de l’Amélie Nothomb sense ser ella. La senyora inflada em fa pensar en la peli Cowboy de Mitjanit i penso que és difícil que no tingui un gos petit, blanc i insuportable. No sé qui podria viure amb algú així ni m’imagino qui podria ser prou excitant per a ella a menys que tingués una fortuna.

Ens creuem la mirada. Està sola però duu un bolso, unes mitges i unes sabates a conjunt. Tot de color rosa. El color de la Barbie, de la Kitty i dels xiclets de maduixa d’abans. Mentre m’avorreixo penso que segur que té un lavabo immens amb rajoles a topos blancs i negres. Aquesta mala bruixa és la sensualitat feta saturació. Em pregunto quines calces deu portar mentre em mira als ulls i noto que em diu ‘Porca’. M’ha caigut bé.

 

Una mica vulgar

Un dia a la meva vida. Arribar tard a la feina. Esmorzar un entrepanet boníssim i resistir la temptació de demanar-ne un altre. Treballar. Aguantar converses infumables i resistir la temptació de dir quatre veritats a algú. Parlar per parlar, passar de tot, petar-me de riure i aprendre alguna cosa. No em canso mai d’aprendre, de tot i de tothom, dels imbècils també. Ni un sol dia sense aprendre el que sigui, fins i tot a la feina i amb cara de mocs.

Plegar. Desfilar cap a una botiga de productes de bellesa i comprar alguna cosa. Suposo que seria pitjor ser addicte a la cocaïna o a la cirurgia estètica amateur. Seguir caminant per arribar a ioga. La cosa més exòtica que faig aquest any. Seria millor follar, ja ho sé. Però dimecres a la tarda no follo, faig ioga i meditació.

Un dia a la meva vida. Arribar despentinada a casa. Posar música. Un recopilatori fantàstic de soul enèrgic i sensual. Música de dia per a una nit com aquesta. Avui hi ha lluna plena o va ser ahir? Treure’m la roba. Posar-me la nova crema hidratant caríssima que m’he comprat aquesta tarda i mirar-me al mirall despullada.

Pensar. Quaranta-cinc minuts asseguda amb les cames adormides al costat d’un home que m’hauria pogut follar però que no m’he follat perquè estàvem concentrats pensant que érem un riu que corria per la muntanya mentre se sentia una mena de música irritant de campanetes i sorollets aguts, suposadament relaxants. Sopar. Escoltar Duke Ellington. Anar a dormir. Llegir al llit. Arrepentir-me dels tres talls de fuet que m’he menjat després de sopar. Somiar amb tu. Què, si no?

 

Lluny i a prop

Recordo un matí llunyà a Edinburgh. Era la primera vegada que viatjava sola i a l’avió un pesat m’havia donat conversa malgrat que m’acompanyava un llibre de poemes d’en Robert Graves, un recull de poemes editats en català i en anglès titulat ‘D’amor. Trenta poemes’, boníssim però massa breu.

El moment que més m’agrada d’anar en avió és quan veig sortir la meva maleta per la cinta dels equipatges. Diuen que dissimulo bé però confesso que odio volar, que em fa pànic. Aquella vegada, però, vaig sentir-m’hi a gust, potser perquè feia poc algú m’havia explicat que li encantava, que li agradava pensar que els núvols abraçaven els avions mentre volaven i que, de fet, quan viatjaven flotaven abraçats.

A l’aeroport vaig deixar passar una estona. Havia d’anar a buscar algun transport que em portés a la ciutat. Ja era allà, començava una petita aventura que havia escollit però que em feia respecte. Vaig pujar a un autobús i vaig relaxar-me una mica mentre arribava i m’entretenia mirant per la finestra la carretera, els arbres, les cases i els carrers. I vaig arribar. El primer record que tinc d’Edinburgh és un banc de pedra fosca, la maleta massa plena, jo i una cigarreta encesa. Nervis, emoció i moltes coses que es barrejaven. Em sentia viva, lliure, forta i il·lusionada, la ciutat que tenia davant era preciosa i em van venir ganes de plorar de felicitat i de somriure.

També recordo un vespre llunyà a Barcelona. Vaig intentar explicar això a algú i no me’n vaig sortir. Potser per això escric, per reconciliar-me amb els temps que deixo enrera mentre intento dir, sense gaire èxit, alguna cosa amb sentit.