Robem estones al temps per no pensar que morirem. Tu no coneixes Gil de Biedma i jo el vull llegir més. Tu no has fet l’amor a les grutes de Catul i jo tampoc. No tenim somnis junts, no tenim passat i sovint pensem que no anirem enlloc. Toquem el cel junts de tant en tant i punt. És un secret a crits i a diamants que això no passa gaires vegades a la vida (diuen) però també és un secret a crits i a llàgrimes que ni tu ni jo no som valents. Com qui veu passar trens, veiem passar l’amor salvatge i el seu risc, somiem durant uns segons i girem cua quan olorem el dolor.
Cada vegada que ens trobem és una sorpresa que ens meravella i que ens destrossa i callem i tanquem els ulls i parlem de tot menys del que ens passa. Parlem d’èxits i de fracassos, de tenir fills i de no tenir-ne, de ser ric i de no ser-ne, de llegir llibres i de no llegir-ne, de diamants i de plàstics. Potser és la teva genètica complaent, potser és la meva genètica rebel. Potser és al revés. Ens estimen amb violència i impaciència. Cada vegada es converteix en la millor i així anem passant els dies, les setmanes, els mesos i els anys fent-nos experts en un no-res sense solució, addictiu i plaent, que ens fa pànic no tornar a sentir.
Després de cada estona robada callem, respirem, ens pentinem, desdibuixem camins, ens diem adéu i tanquem abraçades, portes, desitjos i riscos en una caixeta que desitjem no tornar a obrir. El pensament adolorit funciona de refugi del pes de la vida que passa damunt nostre. Passen els anys, ens arruguem i encara ens estimem intensament, d’aquella manera vulgar i ridícula que explicada en veu alta fa vergonya. Ni cas. El nostre amor és un secret més fort i més bonic que el diamant més gros del món. Igual de bell i de rar. Tot el que hem fet haurà estat de veritat.
Volar de nit és perillós 