Insomni

He tingut un somni dins d’un altre somni. Era un d’aquells somnis en què el subconscient no parla, crida. Diu claríssim el que vol dir per si alguna cosa no t’ha quedat prou clara. En el meu somni anava en cotxe amb una persona. Aquesta persona marxava i em deixava sola i aleshores algú altre em trucava i parlàvem. Em sentia feliç una estona. Després mirava el telèfon i la trucada no hi era i m’adonava que m’havia adormit i que havia somiat la trucada. No podia ser d’una altra manera. Ni tan sols en el somni allò podia ser veritat.

No vaig enlloc. Els somnis no m’apropen a tu i la realitat encara menys. Tot el dia m’acompanyen les llàgrimes. Sóc la monologuista d’una mena d’obra de teatre dolenta on tothom sent l’apuntador que em diu que digui: Molt bé. I és mentida i no sé fer teatre. I cada dia la sala està una mica més buida. El meu amor no és amb mi cada nit i cada dia i jo estic trista. Massa sovint perdo la partida i després perdo l’interès. Que algú em mati. O mati el passat, el temps i els somnis si no hi ha d’haver present ni futur. No vull quedar-me aquí quieta sense poder anar enlloc més estona. No serveix de res somiar que volo, volar que somio, caçar al vol entrades numerades per veure pel·lícules cada diumenge. Jo també podria tenir una vida, sortir a les fotografies, existir, ser feliç, regalar entrades d’un tros de la meva a qui ha perdut el rumb i l’esperança. Però no. La meva vida ara mateix és estèril i segueixo comprant entrades quan jo el que vull és sortir a la pel·lícula.

 

Tinc una amiga que…

Les millors lliçons de la vida poden aparèixer com un bolet al final de l’estiu. Tinc una amiga que va sortir amb un noi d’un país molt pobre, un d’aquells països que ni et sonen i que has de buscar al Google si són a l’est o a l’oest mentre creues els dits desitjant que estiguin, almenys, en el continent que has pensat. Va ser així, en una època en què es va imposar una atzarosa dispersió geogràfica en la vida sexual de la meva amiga, que va experimentar ensenyaments filosòfics inesperats a partir del fet –poc interessant en si mateix- de sortir amb un home d’un país relativament remot.

El primer ensenyament es produí un dia que la meva amiga plorava per una d’aquelles coses difícils d’explicar per les quals es pot plorar, per exemple, un diumenge al vespre veient una pel·lícula de dibuixos animats. Suaument astorat l’home forà va dir: Per què plores si no s’ha mort ningú?.

El segon ensenyament va tenir lloc durant un inofensiu sopar sense espelmetes en un restaurant poc elegant. Mentre compartien el clon imperfecte d’unes postres previsible ella va preguntar: Amb qui t’imagines casant-te? Amb una noia d’aquí o amb una noia del teu país? L’home exòtic va demanar dues vegades si realment volia saber la veritat abans de contestar. Ella va dir que sí mentre apartava la mirada i es posava vermella imaginant que hauria d’explicar als seus pares que l’havien seleccionada per fer anuncis de Benetton prenyada i amb un parell de fills molt morenets.

En aquest moment de tensió ovàrica màxima, ell la va mirar als ulls i va confessar que preferia les noies del seu país perquè amb elles no havia d’amoïnar-se per les feines de casa, ni de discutir, ni d’haver d’anar a sopar a restaurants i, sobretot, perquè només estaven tristes molt de tant en tant, vaja, només si es moria algú.

Lluny d’idealitzar res i encara menys una relació d’amor i sensualitat de disset hores de durada i vint minuts de caducitat, aquí podem plorar si ens trenquem una ungla! No és meravellós? Potser això sol no justificaria tots els esforços dels països benestants, democràtics i referendumistes del món mundial però, honestament i lluny del tòpic fàcil d’aquí i d’allà, trobo que no estan gens malament totes les nostres parafernàlies encara que les paguem a preu d’or i que no siguin el passaport directe cap a la felicitat absoluta.

Molt malament ens han d’anar les coses que no puguem fullejar un llibre d’autoajuda un cop al mes i eternitzar allò d’aprendre a resignar-nos visitant un museu, comprant un maquillatge nou, veient una bona peli, anant al teatre o fent tres gintònics. Un altre dia reflexionarem sobre si té sentit l’ús de la paraula –parlada i escrita- enfront del gruny. Però això ja seria un altre tema, una altra anècdota i una altra amiga.

 

Pregunta'm

Què vols? Que m’estimis. Estimar-te? O que m’oblidis. Oblidar-te? O que m’adoris. Adorar-te? Avui s’ha fet a Arenys de Munt un bonic acte interrogatiu. La resposta només podia ser un sí o un no. Però així funcionen algunes coses a la vida: m’estimes o no m’estimes. I en el calaix dels records que un got de gintònic desperta una nit de festa major sento l’olor d’un somni dolç enmig d’una vida que mira cap a una altra banda. “M’estimes? No”. Qui vol jugar el trist paper de l’autocar i el minibús falangista? Ningú. Qui vol passar a la història fent de minoria orgullosa, rància i bruta? Tothom vol ser la resposta positiva, el gran Sí, l’amor incondicional i madur, el projecte de futur, el compromís, la convivència que enriqueix i l’amor que tot ho fa possible i millor encara. Barrejar licors no pot ser bo, igual que no ho ha de ser barrejar referèndums amb penes d’amor. Visca Catalunya lliure i visca l’amor (potser un altre dia).

 

Un home sol

Aquesta setmana han dit que l’Antoni Castells es contradeia. Penso que qui ho ha dit probablement en sap menys que ell. No serà que l’opinió d’en Castells té una certa complexitat que molts no arriben a entendre? No serà que la falta d’humilitat és una epidèmia estatal i que és més fàcil i efectista insultar que pensar?

Tinc la impressió que una cort d’ases ha cridat en contra d’en Castells. Els crits dels ases són intensos i continuats i anul·len la veu de l’home que en sap. O almenys que en sap més que altres. I si bé no és qüestió de dividir el món entre els que en saben i els que no en saben, una gradació en el coneixement bé que ha d’existir.

Formem part d’un país de persones extravertides i simpàtiques, el paradís de les pells bronzejades, els vestits blancs i les corbates de color de rosa. Molts són companys perfectes per menjar i beure però a molts els falta l’energia i la disciplina necessàries per a qüestions més complicades. En els temps que corren algú s’esforça en aixecar castells de sorra i sovint hi ha algun bèstia –o alguna mala bèstia- que sistemàticament els tira per terra.

A banda del joc de paraules, el que vull dir és que és molt fàcil carregar-se les coses. El que és realment difícil és ser constructiu de debò i no només fer-ho veure amb bona voluntat. Correm el risc d’acabar saturats de bones idees i ofegats en un oceà de pífies. Entendria perfectament que avui el conseller Castells dimitís per esgotament. Seria romàntic que ho fes l’onze de setembre per afegir una derrota més a la història dels Països Catalans, una  misteriosa i borrosa nació zombi que no acaba de morir mai malgrat les pretensions i els despropòsits de milhomes d’arreu.

 

La gran oblidada

Avui fa setanta anys del començament de la Segona Guerra Mundial però per mi la gran oblidada és la Primera Guerra Mundial. Me n’he adonat aquest estiu que ha caigut a les meves mans l’autobiografia d’en Robert Graves “Adéu a tot això” de l’any 1929. Les primeres pàgines m’han recordat el llibre “Decadència i caiguda” d’Evelyn Waugh. Graves descriu l’entorn privilegiat al qual pertanyia i com va prendre consciència de classe un dia que va anar al metge i va descobrir que no tothom era igual d’afortunat que ell. Explica també els detalls de multitud d’escoles i d’internats masculins on comenta que els nois s’enamoraven entre ells i es lliuraven a una mena d’exercici mecànic del sexe. Ambdues coses eren viscudes amb certa naturalitat per professors i alumnes sempre i quan entre els pseudoenamorats no hi hagués gaire diferència d’edat.

A partir de la pàgina setanta-quatre de l’edició castellana que tinc, l’escriptor explica les seves vivències a França durant la Primera Guerra Mundial. Relats sobre trinxeres i homes. La guerra és una cosa horrible. Llegeixo el llibre i m’avorreixo o em desespero però no l’abandono. Després d’haver aguantat el rotllo de “Els homes que no estimaven les dones” penso que puc aguantar gairebé qualsevol cosa. En tot cas, el tema no m’interessa però està molt ben escrit i val la pena.

Dic que la Primera Guerra Mundial no m’interessa amb tota la frivolitat del món. Per algun motiu que no entenc, en canvi, em fascina tot el que gira al voltant de la Segona Guerra Mundial i de la Guerra Civil d’Espanya. Potser perquè és fàcil parlar-ne o sentir-ne a parlar, potser perquè són dues guerres més properes en el temps, potser perquè hi ha un punt d’idealització romàntica, potser per l’estètica. En tot cas, hi ha guerres que m’interessen i guerres que no. Entre les que no, la Primera Guerra Mundial i la guerra del Peloponès, per exemple. És terrible dir una cosa així d’aquesta manera, és com si parlar de guerres fos una afició i et fessis seguidor d’una o altra guerra. Però és així malgrat que això entri dins del capítol de coses incorrectes que sóc conscient que faig.

Torno a la guerra. La Primera Guerra Mundial no l’entenc gens ni mica. I ho dic convençudíssima, segurament amb la mateixa cara que devia fer quan tenia set anys i no entenia les fraccions. Per què els homes anaven al front? Per què feien trinxeres? Per què aprenien com funcionaven les armes? Per què dedicaven esforços en estratègia i en disciplina? Per què desitjaven ferir-se per poder tornar a casa? Per què després volien tornar al front? Per què parlaven d’honor i de valentia i es jugaven la salut com si fossin de plastilina en un món de metall i d’explosions? I, sobretot, per què si sempre era una merda hi tornaven, hi tornen i hi tornaran?

Potser el text de Graves ha aconseguit un objectiu. Fer-me descobrir una nova infinitat de coses que no entenc. Aquesta incomprensió no és cap pretensió pacifista ni un desig d’amor universal. Es tracta d’una cosa molt menys sofisticada, simplement una incomprensió: no entenc la guerra. Potser per això no entenc la necessitat de proveir-me d’armament, ni la de dissenyar una bona ofensiva, ni un bon atac, ni assajo moviments, ni aprofito la feblesa de l’enemic, ni res. Però què voleu que us digui? Malgrat que potser molts dels fracassos de la meva vida es podrien resumir en certa falta d’estratègia, què importarà tot plegat al final?

Quan llegeixo Graves penso que m’agrada ser dona i pensar que la meva funció a la guerra hauria de ser sexual o sanitària. Millor sexual i m’imagino homes desitjables, joves i forts. Oh no. Ho he tornat a fer. He tornat a frivolitzar d’una manera poc menys que desagradable i irrespectuosa. La meva àvia, quan s’enfadava molt, em deia “Tan de bo mai no hagis de viure una guerra” i sonava com una amenaça terrorífica. Ella mai no hauria frivolitzat sobre aquest tema i això em fa recordar que aquest dissabte vaig tenir la mala sort d’engegar la tele un moment que sortia el Pedro Ruiz i el vaig sentir dir “Jo no frivolitzo mai”. Doncs el compadeixo. Deixant a banda els que no poden frivolitzar, els que opten per no fer-ho mai em semblen ridículs. La seva seriositat no aporta cap valor al merder general, simplement fan cara d’emprenyats mentre els altres ens aguantem el riure.