El mercat és el dissabte

Superar la nocturnitat inclou, bàsicament, buscar estímuls diürns. Pel que fa als matins dels dissabtes, l’estímul guanyador és anar a comprar al mercat. Una novetat meravellosa, jo que pensava que els dissabtes pel matí no existien, que eren només un temps fosc destinat a superar la ressaca, dutxar-se, mandrejar, somiar o tot a la vegada. Així és com he descobert que sovint el sol és intens i el blau del cel brutal, també els dissabtes. La rutina és fàcil: em desperto, faig el llit, esmorzo una torrada (o dues), em dutxo, em pinto una miqueta i em vesteixo. Busco una llibreteta, apunto el que he d’anar a comprar i me’n vaig cap al mercat. Durant el camí camino a poc a poc per no fondre’m sota el sol, vaig una mica de tort buscant totes les ombres i miro de reüll els veïns que veig que tornen perquè això vol dir que han estat més matiners que jo.

Faig veure que no miro res i em fixo en tot: els arbres, els vells, els nens, les parelles i els que van sols. Observo les mirades, els cabells, la roba i les sabates. També miro els ocells i els gossos, aquests una mica de lluny perquè no em fan gaire gràcia. I el que més m’agrada de tot és enganxar el tros d’alguna conversa, que interpreto com un petit regal que em fa l’atzar. Anar al mercat és un gust només comparable al plaer de fer el dinar després i descobrir que tot és boníssim. La primera parada és la carnisseria. Un home amb un brillant immens a l’orella em promet la millor botifarra, les millors costelletes, les millors hamburgueses i els millors talls de xai i de vedella. I no m’enganya però sempre em ven una mica més del que vull comprar. Agafo tanda, faig la ronda per la resta de parades i esquivo carrets i persones per agafar número on vull comprar. Passejo relaxadament i saludo els que em saluden. Identifico els altres compradors habituals. Miro si fan bona cara, on compren, si varien o si són fidels i aquestes coses.

Vaig a la parada de les olives on no cal fer cua i en compro de dues o de tres classes. Si estic inspirada compro bacallà per esqueixar. Seguidament me’n vaig a la parada de la fruita i si m’he d’esperar aprofito per mirar què compra l’altra gent. A la llista he escrit “fruita” però no tinc clar si compraré préssecs, peres, maduixes o meló. M’encanta comprar fruites i verdures, hi ha tantes coses i semblen tan saludables els venedors! Només hi ha un problema: mai no pots saber quina fruita és més dolça. Preguntis el que preguntis sempre responen que tot és bo. De fet, és una bona estratègia i la que falla sóc jo per insistir: són dolces aquestes prunes? Sí, són boníssimes, contesten sempre preguntis el que preguntis. És més fiable observar què compra la gent gran i tirar per aquí.

Després d’això, toca mirar com evolucionen els números a la polleria, a la xarcuteria i a la carnisseria. Totes les parades tenen el seu encant. A la polleria són discrets i soferts: justament aquest dissabte mentre m’obrien i em treien l’os de dues cuixetes i em filetejaven dos pits de pollastre, una clienta simpatiquíssima explicava tots els detalls del seu creuer pel mediterrani. Vaig marxar i encara continuava parlant de Corfú. A la xarcuteria noto que es fan una mica la competència amb la carnisseria. Però aquí l’oferta és encara més variada perquè la parada és enorme: pernils de tots els preus, infinitat d’embotits, formatges, patés, botifarres, salsitxes, carn, llibrets, galetes, fruits secs, i no sé quantes coses més. I els dependents tenen un punt indecent, com d’eterna promesa libidinosa i, al mateix temps, una dignitat total quan toquen el menjar que despatxen. És una meravella.

 

L'ingenu amor

Via Laietana, les set de la tarda. Un espant. Ei hola. Palpitacions. Aquella simpatia que no saps d’on surt. I una mica més. I encara una mica més. Cinc minuts de conversa de tietes. Què tal la feina? Encara et dediques a allò? Encara fas allò altre? Fas bona cara. Uns segons per respirar. Potser toca dir-nos adéu. Potser la claves fins al fons. Una moneda mental tirada a l’aire i dispares: Saps què? No t’odiava. M’odiava.

Si no vols pols no vagis a l’era. Saps què? No t’estimava. M’estimava. O ho intentava i no endevinava la manera. Han hagut de passar un munt d’anys. I què? Hem après un munt de coses també. T’he estat seguint sense fer soroll. Finalment. A què jugàvem? Fèiem una competició d’estupideses o què? Sempre guanyava jo, ho sento. Apa, què dius, vam empatar. Potser sí. Tenies el cor glaçat i els ulls també. M’inspiraves tendresa. A mi fàstic. Qui? Tu o jo? Tots dos. Excepte un dia. Me’n recordo.

 

Sovint he pensat en tu. Potser passarem a la història. Quina? A la dels petits grans amors domèstics. No és segur però és una possibilitat. Sempre hi ha estat. No es trenca el món per pensar-ho però no ho diem perquè no toca. Ho deixem com un pensament que corre per l’aire, com les ganes de fer l’amor i com l’olor que fem. T’imagines?  Els nostres fills i els nostres néts potser aprendrien coses boniques de nosaltres. Vols dir? Bé, sempre es pot aprendre alguna cosa de tothom.

 

Et vaig tractar malament una vegada. I jo a tu. De fet, van ser més vegades. Sí, jo també. Desenterrem totes les mines. Ens defensàvem. De qui? Ja ho saps. Però al final mira on som. Sí. Obre els ulls. Aquest és el lloc més bonic de tots. Les muntanyes són blaves, els rius transparents, els arbres verds i les vaques marrons. T’hi porto volant amb la meva imaginació i ens hi quedem en un futur que podria ser perfecte. No, però força natural potser sí. També hi ha floretes i tu me’n portes i et dic que tinc una pigueta que diu que t’estima. I ens haurà costat un ou. O dos, amor meu, o dos. La ciutat és grisa. I també és blava. I verda. I jo avui aposto per tu i si guanyo, guanyem tots dos.

 

Les regles del joc: tu em tractes com una reina i jo a tu com un rei. Només si ho desitgem i és prou fàcil. Fa una eternitat que follem i punt. M’avorria. Jo no. Bé, jo tampoc. Canviem de tema. Sí. Aquesta vegada no em penso esforçar, t’aviso. M’esforçaré en no esforçar-me. Doncs jo aquesta vegada m’esforçaré. Potser serà divertit. Caminar enrere i xocar de la manera més dolça. Haurà estat fantàstic allunyar-nos per trobar-nos ara que som a punt. A punt de què? A punt de tot.

 

Deixem l’autosuficiència a Robinson Crusoe. És el que vols? El que vull és callar i tu també. Ja ho sé. Converses, trobades i retrobades. Un atzar que mou els fils i un temps que avança cap a algun lloc. Avui direm les coses pel seu nom amb un petó. De debò que no li trobeu sentit a tot plegat? Obriu el cor i no només les cames que la vida s’escapa molt de pressa! L’ingenu amor de Carles Riba, per què no vaig llegir abans aquest llibre meravellós escrit un "ingenu" i llunyà any 1924?

 

 

La veïna

Moltes vegades a la vida coincideixes amb persones adorables que et fan descobrir que l’acte de trobar-te en un ascensor i passar tres minuts dins d’una gàbia que puja i que baixa amb algú pot tenir certa gràcia més enllà d’estalviar-te de pujar unes escales i de ser una teràpia obligatòria i involuntària per superar la claustrofòbia. Però de vegades passa que coincideixes amb gent monstruosa i punt. Això és el que em va passar amb la senyora Na F.

 

Al començament de conèixer-la, la senyora Na F. no semblava ben bé una bruixa sinó només una velleta encantadora d’aquelles que sopen verdura bullida tots els vespres dins d’una cabana de fusta enmig del bosc. Recordo que quan la vaig veure per primera vegada devia tenir cinquanta anys però semblava que ja feia força temps que passejava aquell aire d’anciana endolcida que et dóna llet amb galetes els diumenges per la tarda. Va ser durant una reunió de veïns  que me la van presentar com una eminència que explicava amb força gràcia curiositats gastronòmiques i anècdotes innocents sobre altres eminències. Semblava un personatge tret d’alguna novel·la de l’Agatha Christie vestida amb un vestit de flors blaves i grises, unes sabates asexuades com de monja, un pentinat estàtic i artificial i un fulard de color blanc. Amb aquesta fila la vella era el centre d’atenció de la conversa i mantenia l’interès de tots els assistents parlant amb veu greu i segura i sense fer gaires interrupcions. Quan ella parlava tothom callava.

Durant força temps la convivència a l’edifici va continuar amb total normalitat. Van anar passant dies, setmanes i mesos i l’entranyable velleta semblava que gaudia de les converses senzilles i de la rutina diària. De manera sorprenent va aficionar-se a escoltar relats enginyosos sobre les grolleries televisives del moment. Expliqueu-me què van fer ahir els del Tomate, que em fa molta gràcia. I, encantats de la vida, esclaus, bufons i cortesans variats feien cua per satisfer els desitjos de l’abella reina quan se la trobaven a l’ascensor, a la porta de casa, al forn o al supermercat. Però una nit de lluna plena i tres núvols negres, un llampec va caure sobre un pi i un autobús de barri va atropellar un gat negre guenyo. La Sra. F. no dormia, esperava el son dins del seu llit petitó de llençols blancs solitari i impol·lut, i un desig va ficar-se dins del seu cap. (Pa-pa-pppaff!!!). Així va ser com va iniciar-se una petita tempesta veïnal tot i que no és cap detall important si en realitat tot plegat va ser d’una altra manera.

Fos com fos, va escollir una persona i uns simpatitzants, i va començar una partideta d’escacs com qui fa punt de creu. Amb una estratègia clara i una actitud discreta havia d’eliminar el president de l’escala sense despentinar-se i, tot seguit, ocupar el seu lloc. Com que duia molta laca, no seria una tasca difícil, va pensar. D’aquesta manera, va deixar passar una mica més de temps i va fer quatre o cinc gestions una mica barroeres quan tothom estava distret. Jo era allà una tarda que feia molt de vent de la mateixa manera que hauria pogut no ser-hi. La meva participació en tot plegat hauria pogut ser absolutament circumstancial però vaig preferir mantenir-me al marge.

A hòsties vaig aprendre que tenir principis podia implicar tenir un final, que a tot arreu hi ha enveges, que sempre hi ha còmplices, aliats, elements neutres i víctimes accidentals i, sobretot, que allò de mantenir-se al marge és un art dificilíssim. Sort que les capacitats humanes de veure i d’oblidar són esperançadorament sorprenents i al final tot s’oblida i tot es confon. Ho dic perquè fa pocs dies vaig veure-la i malgrat tot, em va fer més pena que ràbia. De fet, vaig pensar, formem part d’una mena de gran família amb bruixa inclosa. Per educació, si coincideixo amb ella torno a escoltar les curiositats gastronòmiques i les anècdotes inacabables de la vella amb un somriure. Això no treu que pensi que és una mala bruixa i que estigui orgullosa de no haver-la ajudat.

 

Ramon el silenciós

Naixement normal el vespre d’un dia d’agost. Tendreses arrodonides i suaus. Un nen rialler i fort. El rei de la casa. A qui s’assembla? Milions de fotografies i de regals. Bolquers, farinetes i iogurts. Soroll de nen que aprèn a caminar, de nen que camina, de nen que corre i de nen que cau. Joguets de plàstic. Vòmits, plastilina i dacs. Les alegries habituals i la comunió als vuit anys. Mirar les estrelles. Descobrir tresors al bosc. Els amics de peluix: la tortuga i el conill. Els coloms de la plaça. Contes abans d’anar a dormir. Morats als genolls i dents que cauen. Terra a les sabates i cabells despentinats. Biquinis i suc de taronja. Llàgrimes pel gos d’uns amics que mor de vell. Un canari de regal d’aniversari.

Escola, tenis, violí i anglès. Pastorets. Felicitacions de Nadal i l’alegria d’avis i àvies. Recollir regals de casa de tothom. Portar-se malament algun dia. Castigat sense alguna cosa. La carta als Reis. El tió. Quins cops de bastó! Les converses breus però directes. Els primers acudits. Els deures, l’estoig i la motxilla amb rodes. Les colònies i els campaments de l’estiu. Les galtes vermelles de suar després de córrer i de jugar. El futbol i les excursions. La primera novia i els primers silencis. Matemàtiques suspeses dues vegades. Una mica d’acne. Macarrons i pollastre arrebossat. Festes Majors: alcohol, porros (pocs) i noies. Un cop de puny a la panxa i un ull de vellut. Una operació d’apendicitis. La infantesa queda enrere. L’aniversari al restaurant xinès. En Ramon ja és gran. Més silencis. Odis. Amors. Somnis. Normalitat absoluta.

Passen els anys amb èxits i virtuts. El fill respectuós, l’amic lleial i l’estudiant treballador és l’orgull de tots. També és un nét amable i considerat. Correcció, educació, tenacitat, esforç i responsabilitat honoren el pare i la mare. Un bon matí: excursió amb els amics. Planificar unes vacances. Què tal París? Suposadament romàntic. La ciutat de la llum. Refotudament digne. Perfecte, també. Emporta’t aquest fuet per si teniu gana. I un parell de sucs. El fill de viatge. Silenci a casa. Il·lusió i nostàlgies que no se saben dissimular. L’espera angoixada per la trucada, l’sms o l’email que arriba de manera puntual. Hem arribat bé. Les converses amb els coneguts. El reguitzell habitual d’explicacions detalladíssimes. El tenim fora. A París. Amb la colla. Sí, encara van junts. L’enyorament. De nou a casa l’horrible i oblidat silenci. El vertigen de no tenir-lo a prop. El buit ajornat.

Dinar familiar a casa dels oncles. La resposta correcta per a cada pregunta. El somriure tranquil amb el vermut, els canelons i el cabrit. La conversa relaxada, les frases raonades i la mirada sincera. Què t’ha agradat més? Tot. Quants habitants deu tenir París? Més de deu milions. Dotze milions em sembla que em van dir. Són tan antipàtics com diuen, els parisencs? No m’ho van pas semblar, suposo que deu ser com a tot arreu que hi ha gent de tot. Una vida normal, coneguda, compartida i celebrada per tothom des de la prova d’embaràs positiva de la seva mare. De sobte un petit punt de misteri despista la família. Vau anar al Louvre? No. I de passeig pels Camps Elisis? No. Què et va semblar Notre-Dame i Montmartre? No hi vaig anar. Que heu sortit molt de nit? No. Has conegut algú especial? No. Us heu enfadat? No. T’has trobat malament? No. Però t’ho has passat bé? Sí. Ens explicaràs alguna cosa? No. Almenys vas veure la torre Eiffel? No. L’individu perfecte s’ha convertit, per sempre, en un desconegut desconcertant.

 

Enlloc

Ho confesso: aquest estiu ni he viatjat ni viatjaré enlloc. Crec que és el primer cop des de fa… mil anys? I no, no es que hagi parit una criatura ni que m’hagi emparellat. Tranquils! La meva disponibilitat continua inalterable i la meva infidelitat, de moment, innegociable. Però com que m’agrada cridar l’atenció, aquest any he  decidit no viatjar.

Em fan por els avions, ja ho he dit força vegades. Trobo que cada vegada s’assemblen més als autocars dels anys noranta i no ho entenc. Els avions haurien d’anar assemblant-se a les naus espacials i no pas als autocars. Les farmàcies, els hotels i els palaus de congressos prou que van adquirint aquest aire futurista que em produiria un efecte especialment ansiolític en el cas dels avions. Però no, els avions simplement es fan vells i, com a molt, els pinten. Per què?

Una altra cosa que no entenc és per què es viatja tant. Potser una mica per allò d’aquell acudit d’un home que se’n va al llit amb una dona i després corre a explicar-ho a tothom. Vaja, per explicar-ho després? Què pretensiosos! Com si tothom tingués gràcia explicant les coses. És esgotador ara que tanta gent viatja perquè els preus estan rebentats i això d’agafar avions i vaixells més que extraordinari està prenent la categoria d’obligatori.

Però atenció, l’”efecte viatge” caduca i no és el mateix l’últim viatge que has fet que un viatge que vas fer fa sis anys. Comprovat. Les cròniques de viatges “antigues” s’empolsinen i se silencien per deferència al viatge més recent, encara que aquest sigui avorridíssim. A part, viatjar té un puntet compulsiu que si ho fas una vegada sembla que ja no pots parar i, insisteixo, no tothom té gràcia relatant els seus viatges malgrat que, per educació, la gent sempre pregunta ‘Com ha anat?’.

Amb tot, començo a pensar que en els temps que corren el més esnob és no viatjar. Arraconem els avions, agafem un equipatge lleuger i anem a un lloc ben lleig. O ben bonic. Però no una tarda, ni un dia, ni un cap de setmana, ni una setmana. No. Anem-hi tot un mes. A sac. O comprem un bitllet de tren a l’atzar i baixem a la penúltima parada. Portem sense vergonya el món de l’absurd a les vacances.

Alliberem-nos i, sobretot, preparem-nos per a la dura penitència que ens espera. S’acosten les converses de setembre, l’enginyosa guerrilla d’exploradors i experts en general, cruels kamikazes carregats de relats repetits, descripcions previsibles, anècdotes sense interès, fotografies desenfocades, vídeos moguts i qui sap quin altre desastre més, i només una pregunta: on has anat aquest estiu?

Per sort hi ha un grup selecte de narradors meravellosos de viatges actuals i antics que tinc pendents de llegir i que ara no recordo. Sort que tinc una llibreteta on vaig apuntant els seus noms. Podria tenir una sípia, un periquito o un llimac domesticat però no, com a bona somiadora desmemoriada que sóc, el que tinc és una llibreteta on apunto les coses.