Busco poema en fusta

Ja fa temps que penso que hi ha una mena de persecució de les coses depriments o senzillament de tot allò que no té un final feliç i em pregunto per què ha d’estar tan mal vist escriure coses tristes o atrevir-se a no insinuar sempre en els nostres escrits una previsible línia ascendent cap a l’optimisme. A mi hi ha coses tristes que em diverteixen quan són, pretenen ser o podrien ser literàries. El que més m’agrada (a part de follar) és escriure i  quan més m’he agradat és quan he escrit textos més aviat tristos o de la categoria que podria anomenar-se “fracassos quotidians”. El motiu? No ho sé. I cap explicació em sembla prou vàlida ni interessant. Em sembla molt més divertit dir que una cosa és color de merda d’oca (encara que només sigui una mica marroneta o brutalment negre) que no pas explicar que és de color de rosa. Els fantasmes cadascú se’ls coneix i potser val la pena intentar matar-los a la vida real però en el món de la creació literària és molt més divertit fer-los sortir, emmascarar-los de mil maneres i jugar amb ells fins al límit. I a qui no li agradi, que llegeixi llibres d’autoajuda o que faci sudokus.

Normalment em sembla un cagarro tot el que escric fins que aproximadament un any després trobo que alguns textos, només alguns, comencen a ser suportables o fins i tot agradables si passen més anys o els treballo més. Fa poc vaig trobar per casa un tros de fusta amb un poema que vaig escriure quan tenia una edat indeterminada entre els catorze i els dinou anys. Era un tros de fusta mal tallat que no sé d’on havia sortit, potser l’havia trobat pel carrer o potser havia sortit d’alguna fusteria. El poema estava escrit en llapis i em va semblar tristíssim però prou bo. Suposo que no està ben vist dir que una cosa que ha escrit un mateix ens agrada però va anar així i aquell poema quan vaig tornar a llegir-lo ara fa poc em va agradar però com que em va semblar massa trist vaig decidir llençar-lo i ara em penso que em vaig equivocar.

Si us agrada escriure, feu-ho peti qui peti. I feu-ho com us vingui de gust tant si teniu setze anys com si en teniu vuitanta. I si surten textos tristos, no passa res. Tots arrosseguem misèries i molts callem allò que més mal ens fa. I no cal dir-nos-ho tot, que ja ho sabem tot de sobres des de fa anys i es fa avorrida la repetició però, en canvi, escriure-ho (pel meu gust) encara pot ser una sorpresa interessant. El pitjor d’escriure textos tristos és que la gent s’amoïna per tu. En el meu cas, amoïneu-vos si no escric, és aleshores quan potser falla alguna cosa.

Passaré la nit llegint poemes de Màrius Torres

Fa uns dies dalt d’un autobús massa ple de gent m’empassava les ganes de plorar mentre el meu cervell em regalava una frase torturadora: “Si no t’han dedicat mai cap poema d’amor pots concloure que mai cap poeta dels que escriuen poemes d’amor t’ha estimat de debò”. Pocs minuts després obria la bústia de casa pensant que el guionista de la meva vida podria haver escrit que just en aquell moment a dins de la bústia em trobaria un poema escrit amb ploma estilogràfica. Vaig pujar cap a casa pensant si em resultava més atractiu imaginar-me’l escrit amb tinta blava o amb tinta negra i vaig obrir la porta de casa valorant que actualment les persones de la meva edat fem força mala lletra i que un poema escrit amb ploma i tinta però amb mala lletra potser seria més aviat poc atractiu. Després d’una dutxa ràpida i de posar-me la camisa de dormir vaig obrir la nevera per treure un tomàquet per sopar pensant si  a aquestes alçades de la vida era més probable rebre un poema per email o per sms, o ja no rebre’n cap.

No sé quants dies després, segurament no gaires, vaig decidir fer-me pintar el pis. Vaig aprofitar per endreçar papers vells i vaig sorprendre’m molt quan vaig trobar un poema que m’havia escrit un home. El poema no era especialment bonic però tampoc era horrorós. No tenia cap falta d’ortografia i estava escrit en ordinador i imprès en una cartolina molt carrinclona. Potser era un poema que havia acompanyat una sèrie de rams de roses que l’home, o més ben dit, el noi, va regalar-me quan no teníem ni vint anys i dèiem que ens estimàvem. No recordava el poema, vaig pensar, i vaig recordar que ell dibuixava i volia ser escultor i que vaig estar mesos (o potser anys) pensant “Si no t’han dedicat mai cap pintura ni cap escultura amb tu de model o d’inspiració pots concloure que mai cap pintor ni cap escultor dels que pinten i fan escultures t’ha estimat de debò”.

Avui que se celebra que fa cent anys del naixement del poeta Màrius Torres, tinc un llibre a les mans. Es diu “Poesies d’en Màrius Torres” i és una edició commemorativa del cinquanta aniversari de la mort del poeta i comença amb unes paraules de Joan Sales. Màrius Torres va néixer a Lleida el 30 d’agost de 1910 i va morir el 29 de desembre de 1942.

Després d’escriure això, tancaré l’ordinador, encendré quatre espelmetes i llegiré el llibre pensant en totes les paraules que diem i que no diem, l’atzar de les que recordarem i de les que oblidarem i faré un exercici telepàtic secret i enviaré un “T’estimo” al cel per a tots els poetes que quan poden construeixen amb paraules coses que aguanten bé el pas del temps i que van més enllà del relat d’una vivència. Es pot ser més generós i més valent? La vida és breu.  No m’agrada estalviar paraules boniques ni que se les estalviïn amb mi. Obro una pàgina a l’atzar i trobo un poema escrit al mes de març de l’any 1940 que diu:

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.

Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,

I s’apaga aquest vespre tan lent i tan segur,

sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.

Així en la fosca es perd el pas d’un vagabund…

Déu meu, ja estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estendard

-més tard, potser seria massa tard.

De debò que no us agrada la poesia, així, en petites dosis i sense avisar?

La vida és plena de poesia, de coses boniques i de coses que fan mal -sovint tot ben barrejat-, de secrets a silencis, de castells que aixequem a l’aire i de ruïnes que ens colguen, alguna vella glòria que ens salva una nit o alguna pluja que ens neteja les ferides. Res més més enllà d’un temps que no serà etern i que val la pena viure.