Cinc de la matinada

Un moment indeterminat entre l’hora d’anar a dormir i el matí. Un crit, un soroll i una sensació de por i d’angúnia. Cinc del matí, cops de porta al pis de sota de casa i crits dient “Obre la porta”. Soroll de passes pujant i baixant ràpid per l’escala, més crits i més cops de porta. Enmig del no-res, en un espai entre el somni i la vigília, no sé en quin ordre, sento la paraula “Policia”, obro la porta de l’escala i surto al balcó per saber què passa.

A l’escala veig dos homes pujant ràpid les escales i un d’ells crida “Policia”. Demano què passa i la resposta són 4 paraules “Senyora, entri a casa”. Abans que tanqui la porta em pregunten si tinc claus del pis de sota i contesto que no. Tanco la porta.

Pel balcó veig una filera de cotxes de policia i un cotxe de bombers. No sé si també hi ha una ambulància. Uns focus il·luminen l’edifici on visc i unes deu persones pel cap baix, alguns vestits amb uniforme i altres amb roba normal, miren cap amunt i quan em veuen sortir al balcó no diuen res. Entro cap a dins. Fan por. La mirada dura, una certa impulsivitat, una seguretat que intueixo capaç d’actuar. Ells saben per què són allà, jo no sé res.

Passen els minuts, molts minuts, minuts molt llargs. El que sigui que està passant encara passa sota de casa. Sorolls. Persones que parlen. Algun cop. Torno a sortir al balcó. El policia que he vist per l’escala, vestit amb roba normal, ara el veig a baix. Algú pregunta alguna cosa i ell contesta que no. L’home saluda discretament amb la mà, imito la salutació amb una sensació desagradable de protecció i de col·laboració.

Miro cap avall i veig un home uniformat a mig tram d’una escala entre el pis de sota de casa i el carrer. Fa una pregunta als altres “El treiem per aquí o per la porta? I si ens cau?”. M’imagino un cadàver.

Un veí que no conec de res a l’altra banda del carrer fa fotografies de l’escena que jo no puc veure. Ens creuem la mirada. Les persones que són al carrer continuen mirant l’edifici concentrats en el que passa en el pis de sota. Noto la seva mirada dura. Tanco la porta.

Els sorolls i els arguments sense desxifrar, a la nit especialment, creixen i et destrossen els nervis en silenci mentre ets conscient de la teva vulnerabilitat i la dels altres, de la falta de connexió entre les persones, de la falta de compassió, del perill, de la por, de l’abandonament, de l’atzar i de la teva covardia. Sis del matí. Surto al balcó i ja no hi ha ningú.

La gerra de te verd

El que abans era una copa de vi en un lloc fantàstic, una cocteleria, una cerveseria, un cafè o una terrassa, ara s’ha convertit en una gerra amb alguna infusió i un dispositiu mòbil connectat al wifi de casa. El fetge hi ha sortit guanyant. 

A vegades a la gerra hi ha un batut verd (tres fruites i una verdura), una infusió de camamilla, farigola o til·la, un te verd o un cafè aigualit. La conversa és la mateixa. Una vegada més per telèfon repetim i recordem com la insatisfacció amorosa omple el nostre cervell i les nostres hores.

I de què parlem? Mentre fem les activitats que de joves sempre vam renegar que faríem ara d’adults encara ens reservem una estona per parlar de nòvios igual que quan teníem tretze anys. Les expectatives, la narració suposadament objectiva dels fets, les interpretacions finites (perquè portaves una hora al telèfon abans, perquè has de fer el sopar ara), les conclusions i la discussió s’expandeixen. La durada del fet que dona llum i color al nostre avorriment quotidià minva perillosament. L’edat…

Però sempre ha estat així. D’adolescents podíem viure d’una mirada durant setmanes. L’excitació d’un episodi més aviat breu sempre ens ha donat moments de distracció mental (i de conversa) de durada molt superior al fet en si, per no parlar del temps de preparació i de recuperació, que sovint van a part.

La desesperació que generaven els telèfons fixes (no tinc el seu telèfon, no em truca o em truca massa) ara ens la generen els silencis i els equívocs de les converses que tenim a través de qualsevol dispositiu mòbil. El temps de triar la roba, el maquillatge, la perruqueria i les depilacions diria que es manté. Els nervis, també. L’eufòria o el patiment de després, també. El rànquing de temes freqüents, també; sovint hi ha desaparicions sobtades, bogeries meravelloses de felicitat màxima, triomfs inesperats, fugides èpiques, buits comunicatius, dubtes en bucle, descobriments íntims mítics, petits grans escàndols i les històries impossibles que tant ens relaxen quan ens les expliquen.

Si no parléssim d’això, no sé de què parlaríem. De superaliments, de diners, de salut, de problemes de veritat? Abans ens evadíem d’unes coses i ara d’unes altres. A vegades per respirar, a vegades per covardia, a vegades per necessitat.

Pots queixar-te amb nosaltres

El club és nou i vell a la vegada. Anima’t. Per formar-ne part només has d’emplenar un formulari marcant els camps principals de queixa: feina, política, parella, fills, pares, salut. Després et truquen per telèfon i una persona amb molta experiència et convida a parlar. La persona experta recull la informació clau que li has donat i et classifica en un grup existent o en crea un de nou.

Ben aviat rebràs un missatge al mòbil amb informació pràctica. Et diran quin dia de la setmana t’han assignat, a quin carrer, número, pis i sala de reunions has d’anar.

Hi vas. No ho has explicat a ningú. Vols que sigui tan íntim com la cosa més íntima que pots imaginar-te fent. Piques a la porta i la porta és oberta. Persones que no es miren als ulls fan cara d’avorriment i de distància física i emocional. Entreu a la sala assignada. Tu i una altra persona. Hora de parlar, de criticar, de cagar-se en tot. Pots dir tot el que penses de la persona que odies, de la persona que et fa mal, del porc o la porca que impedeix la teva felicitat, del problema, de la dificultat. Del que sigui pots dir el que et doni la gana sempre i quan sigui sempre la mateixa queixa i la repeteixis moltes vegades. D’altra manera no podràs accedir a aquest recurs.

La persona que t’escolta està entrenada per callar o per donar-te la raó. La mecànica és molt fàcil de seguir. Només has de fer el teu monòleg i escoltar el monòleg de l’altra persona. Si les persones del teu voltant estaven esgotades del teu disc ratllat, aquest és el teu lloc. Aquí pots desfogar-te. Tens al davant una persona que també té un problema. Cada dia tindràs una desgràcia nova per escoltar i temps per explicar la teva i queixar-te’n sense límit.

Deixa’t anar. Deixa anar totes les teves queixes aquí. Et guardarem el secret. No et donarem cap solució, no et proposarem noves accions, no et direm que t’ho miris d’una altra manera, no et farem sentir culpable. No t’ajudarem a veure el punt de vista de l’altre. No et donarem eines perquè canviïs d’actitud ni per buscar ajuda. No et mirarem amb severitat. Et donarem dues opcions meravelloses: el bucle infinit i l’escolta passiva. Sempre que vulguis podràs parlar o escoltar fins a l’infinit, aquest és el canvi de paradigma que estaves esperant.

Cosa dolenta fora del ventre. Endavant. Ningú no et compadirà, ningú no sabrà les misèries, el mal ni la tortura, ningú no et consolarà pels errors repetits fins a l’extenuació ni per la falta d’integritat. Ningú no sabrà mai res. Fes-te del club avui mateix. Allibera temps als teus amics, coneguts i parents. Sigues una persona molt més elegant! El club és el complement que necessites per ser la persona que vols ser.