Aquest podria ser el crit de guerra amb què les persones que viuen i treballen a Catalunya podrien llençar pedres als polítics i, al mateix temps, podria ser la súplica que acompanyaria el plor tremolós dels polítics davant de l’allau de pedrades. En aquest concert simbòlic, uns i altres sí que podrien assumir responsabilitats i demanar paciència per tal com van les pedres amunt i avall.
[@more@]
Aquesta és l’esperança. No acceptar cap mal verí de cap capellanot lleig, fleumàtic i intrigant. Llegir poesia. Superar la desolació i fer-ne alguna cosa que sembli millor. Derrotada, abandono tota fe en l’existència de l’home del temps que viurà prop d’una muntanya i que escriurà best-sellers en els moments que no estarà regalant-me plaers fílmics i rítmics de manera obsessiva i efectiva. Amb despit l’escèptic em recorda que ni ficcions literàries, ni màscares de maquillatge, ni il·lusions falses, ni noves tecnologies, ni simulacres de cap tipus no em portaran cap a tu. I si no sóc jo la dona més selecta d’entre totes les animetes càndides d’amor i amants ferotges conscients del que està en joc?
Si això fos un sopar romàntic el cambrer xiularia aquesta cançó:
Te quiero más que a mis ojos
te quiero más que a mi vida
más que al aire que respiro
y más que a la madre mía.
Que se me paren los pulsos
si te dejo de querer
que las campanas me doblen
si te falto alguna vez
Eres mi vida y mi muerte
te lo juro, compañero
no debía de quererte
y sin embargo te quiero
I jo em pixaria de riure.
[@more@]
Aquesta és la gràcia. Desitjar-te. Passen els dies i sonen els boleros. Refugis. Enganys. Salvacions. Diversions. Tornar-ho a fer. Tornar a sentir massa coses quan, segons l’ordre establert, no tocaria. Un temps després. Llàstima d’ordre establert. Llàstima de segle que m’ha tocat viure. Hi ha persones que ho tenen tot molt ben ordenadet dins de calaixets nòrdics i clònics i que sembla que no es confonguin mai. Però la vida són quatre dies i els sentiments potser no són mitjons encara que, sovint, els portem foradats. Diu el bon ardit que al llit no es parla del sargit. Llàstima d’amant ardit que ja no fa brogit, dic jo. A traïció l’escèptic vomita que la meva falta de criteri desmereix tota història d’amor i que podria estar enamorada dels cent mil fills de Sant Lluís.
Si això fos una festa major l’orquestra tocaria aquesta cançó:
Acércate más y más y más
pero mucho más
Y bésame así… así… así
como besas tú
I tu hauries marxat.
[@more@]
Aquesta és la desgràcia. Imaginar-te al meu costat amb cara de cervesa esbravada. A estones penso que m’he enamorat. Per avorriment l’escèptic em diu que podria sentir el mateix per un ós formiguer, per exemple, amb qui hagués compartit alguns moments agradables. Alto! Entra en escena un senyor gran amb el cabell blanc i cara de cantar havaneres i d’emocionar-se. El món no espera i aquí ningú no ha d’esperar ningú. Que sigui el que Déu vulgui. Doncs sí. Doncs això. Doncs no. Altivament. Decrèpitament. Il·lusament. T’esperaré. Diré que no però serà que sí. Faré un esforç titànic i poc tirànic. Tractaré de no torturar-me pensant en l’exèrcit de fel·latrius riques, intel·ligents, exuberants i eternament joves que, naturalment, et desitjaran, t’estimaran i et faran més feliç del que jo, ni amb tretze vides, no et sabria fer.
Si això fos una carretera on estigués fent autostop pensaria en aquesta cançó:
Que se quede el infinito sin estrellas
o que pierda el ancho mar su inmensidad
pero el negro de tus ojos que no muera
y el canela de tu piel se quede igual
Si perdiera el arco iris su belleza
y las flores su perfume y su color
no sería tan inmensa mi tristeza
como aquella de quedarme sin tu amor
I tu passaries de llarg.
[@more@]
Aquest és el preu. Jugar a perdre’m. Pensar que jugo a trobar-te. Somiar que jugues a trobar-me. Caminar sense saber el nom dels carrers. No anar enlloc. Durant molta estona. Distreure’m veient algú que ja he vist abans i que recordo. O algú que he vist més d’un cop en el mateix lloc. O el doble (més jove, més vell, més gras o més prim) d’algú que conec. Una mirada. Una criatura. Algú que plora. Un petó apassionat. Una discussió. Una angoixa (meva o teva?). Tot, absolutament tot, m’interessa. Per sorpresa l’escèptic em recorda els dies de tristesa exagerada en què no veig res i, enmig d’un atac egocèntric de magnituds geocèntriques, em limito a acomiadar-me d’aquest món que odio i que adoro a la vegada.
Si això fos una pel·lícula sonaria aquesta cançó:
Ya no estás a mi lado, corazón
en el alma sólo tengo soledad
y si ya no puedo verte
porque Dios me hizo quererte
para hacerme sufrir más
Siempre fuiste la razón de mi existir
adorarte para mi fue religión
y en tus besos yo encontraba
el calor que me brindaba
el amor y la pasión
Es la historia de un amor
como no hay otro igual
que me hizo comprender
todo el bien todo el mal
que le dio luz a mi vida
apagándola después
Ay que vida tan oscura, corazón
sin tu amor no viviré
I tu te’n riuries.
[@more@]
A vegades t'empesques qualsevol excusa per no dir una veritat que sembla feridora. A vegades segueixes una estratègia amb alguna finalitat. A vegades tens por. A vegades et frenes. A vegades t'empasses excuses. A vegades identifiques estratègies. A vegades notes que algú té por. A vegades veus que algú es frena. I sovint, en un moment o altre, tothom és conscient de tot plegat.
[@more@]
Hi ha dies que sents que et persegueix un debat interessantíssim sobre algun tema i no et queda cap més remei que treure la gravadora que portes amagada sota l’anell de diamants i enregistrar-ho tot.
Al tren.
-Tres. Jo crec que amb tres n’hi ha prou. Jo en tindria tres.
-Mon Dieux! És immoral!
-Per què? Cada un d’ells també en tindria tres.
-Sí però i els dies que coincidís que cap no pogués estar per tu, què?
-No. Això no passaria. Algú s’encarregaria de fer plannings perquè no passés.
Al metro.
-Era molt pesat. Em volia al preu que fos. Venia a casa i després no hi havia qui el fes fora.
-Ah sí? Mal rotllo, no?
-Doncs sí. Em preparava l’esmorzar, em feia el dinar, escombrava, rentava els plats i feia la bugada. Fins i tot em planxava les calces! Tot per enganxar-me.
-Terrible…
-Evidentment vaig engegar-lo. Jo vull un home, no un criat abnegat sense inquietuds.
-És clar. Jo hauria fet el mateix. Tant mal amant era?
-Ni fu ni fa però no tenia ni un duro.
A l’autobús.
-Tres? No n’hi ha prou. Ni de conya. T’acabes avorrint i acabes avorrint.
-Doncs a mi em sembla que tres és un bon número. Normalment la gent amb un ja fa.
-Creu-t’ho…
[@more@]
Vaig arribar a casa i va començar a ploure. S’havia fet fosc. Vaig engegar la televisió i una veu terrible va espantar-me cridant-me pel meu nom i dient-me coses intensíssimes que no eren ni noves ni velles. Va ser així que vaig tornar a la vida morint-me amb unes paraules que ja coneixia perquè les havia sentit sense entendre-les qui sap quantes vegades.
Que continuï adormida la política, que continuïn els savis fent tertúlies, que els que ens emocionem seguirem trobant en la ficció un refugi càlid per a la realitat que crema i que glaça.
Poc importa si ho hem sentit o si ho sentirem. Importa el misteri d’unes lletres aparentment mortes que ens fan viure -ni reviure ni previure- la vida i la mort.
Marta! Ai Marta!…Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! i ara més, ara més; per… perquè no ho sé el perquè, ni em fa el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins a l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!
Aquest fragment pertany a l’escena VIII de l’acte segon de Terra Baixa d’Àngel Guimerà (1845-1924). El va llegir l’actriu Anna Lizaran durant l’espectacle inaugural del programa de la cultura catalana de la Fira del llibre de Frankfurt d'aquest any. Aquest acte va tenir lloc el passat dimarts 9 d’octubre i es va retransmetre en directe pel canal 33. El vaig veure sencer a partir d'aquesta lectura de Terra Baixa i em va agradar molt.
Diversos actors van llegir diversos textos literaris i també van haver-hi actuacions musicals més o menys relacionades amb la literatura. Algunes lectures em van emocionar especialment fins al punt que, en un inesperat instant de glòria expressiva personal, vaig ser capaç d'enviar uns quants sms que deien: ‘Voldria ser a Frankfurt’. Tot un èxit. Poques vegades a la vida, amb només quatre paraules, he aconseguit dir exactament el que volia dir.
[@more@]
Volar de nit és perillós 