Ja fa anys que moltes persones hem pogut experimentar a ciutat el que és caminar pel mig de la carretera, suposant que es diguin carreteres els carrils per on corren els cotxes en els carrers de ciutat. Abans, això passava normalment alguna matinada o en alguna manifestació però, últimament – i més encara amb el toc de queda de les deu del vespre- això només passa amb l’última moda en experiments de ciutat de substituir espais de cotxes, motos, furgonetes i autobusos per espais de persones, altres animals i rodes d’ús individual.
L’aspecte, si el carrer permet veure’n un tros amb perspectiva, recorda el d’una manifestació pacífica a les hores en què hi ha més gent. El repte de no xocar ni ser atropellat per un cotxet, una bicicleta lúdica, una bicicleta esportiva, una bicicleta de feina, un monopatí o un patinet requereix certa pràctica. I ni així. Fins i tot amb molta pràctica sovint és una aventura perillosa pel que té d’inesperat i aquí no valen prediccions metereològiques, probabilitats ni reglaments, només l’atzar. En canvi, el que no requereix cap pràctica és decidir per on camines. De fet, és dels pocs contextos on pots decidir alguna cosa actualment.
Durant les hores convingudes tant per l’ajuntament com per l’estat d’alarma, pots caminar per la vorera, pel carril bicicleta, pel carril autobús o pel carril dels cotxes i pots caminar seguint el sentit de la majoria d’individus, el sentit que tu vulguis o el que indiquen els senyals de trànsit i que, de fet, no van dirigits a tu, sinó als cotxes, encara que siguis tu qui ocupa ara l’espai. També tens l’opció de seguir de memòria el record del sentit per on normalment circulen els cotxes o, fins i tot, podries arribar a triar el sentit d’uns anys enrere si et trobessis caminant per un d’aquells carrers que han canviat de sentit.
Amb tot, em sembla curiós el comportament que adopto i que observo en els altres. Hi ha moments que hi ha més gent a la carretera que no pas a la vorera i aleshores torno a la vorera per gaudir-la sense tanta densitat de persones. Altres fan el mateix que jo. Altres no.
La tendència que més he observat els dies que he passejat és que sovint hi ha una mena de comportament majoritari que respecta les normes de circulació dels cotxes quant al sentit i nombre de carrils. Vaja, que acabem caminant com si fóssim cotxes però sense intermitents, clàxons ni semàfors. D’aquesta manera és habitual veure carrils de persones seguint el mateix sentit que seguirien els cotxes malgrat que cap norma oficial ho indiqui, recomani o obligui. Què ens passa?
Volar de nit és perillós 