No tinc cap pregunta

Arribo tard a la presentació del llibre. M’assec a la penúltima fila i em trec el jersei. La sala és molt bonica i penso que l’escriptor té bon gust. No sé qui parla ara ni què diu. L’escriptor fa cara d’interessant al seu costat imitant les cares d’interessant de tota la tradició occidental de cares d’interessants. Imagino que repassa el seu guió i que no sap gaire bé quina cara ha de posar. Arriba el moment de la brometa fàcil just abans de cedir-li la paraula. Quatre explicacions una mica més informals que la resta i això començarà.

Per fi xerra ell i l’escolto. Segurament molts el mirem amb ulls que imaginen que ens parla només a nosaltres. La vida. La mort. La crisi. La poesia. El fracàs. La Universitat. El desastre. L’esperança. La ironia. Els llibres. El paper. L’amor. La família. El temps. Aquí. Allà. Més enllà. El malentès. L’absurd. L’escepticisme. La innocència i l’experiència. Empat de plaer i de falta de sorpreses com un sopar d’estiu de quan érem petis i sopàvem pa amb tomàquet a la fresca.

Entro en un bucle. Les teves paraules abracen els meus pensaments, la teva veu eixuga les meves llàgrimes, el teu bolígraf em fa pessigolles. Si poguéssim canviar d’escenari i escapar-nos a un hotel luxós i oblidar la roba, els diners i la vida, ho faríem tres-centes vegades cada any per lluitar contra la misèria, contra tota la ràbia i contra totes les enveges del món merdós que escatima felicitat i regala cops de puny al fetge de tants innocents mentre premia el lladre i l’estafador. La teva camisa no m’agrada però te l’arrancaria. Les teves ulleres sobren però les deixaries damunt de la taula. Els meus pantalons m’estrenyen però me’ls treuries. Les teves paraules m’agraden i les estimaria. Surto del bucle.

Han passat quaranta-quatre minuts i arriben les preguntes del públic, detesto aquest moment. Una jove promesa de la postadolescència dels trenta-tres anys es passeja atlèticament per la sala amb un micròfon a la mà. Sense esperar el micròfon –no el necessita- una dona gran de debò fa una pregunta que no entenc; contestes com pots. Una senyora que hauria d’anar urgentment a la perruqueria et regala paraules esperançadores; contestes com pots. Un senyor prim i empipat qüestiona la ideologia del teu llibre i endevina les teves contradiccions; contestes com pots. Un noi extremadament elegant aixeca la mà i exhibeix coneixements i lectures fetes, amb veu baixa malgrat el micròfon, fanfarroneja de ser l’amo d’un caos enciclopèdic i postmodern i se suposa que ha fet una pregunta; contestes com pots.

No hi ha més preguntes i l’acte s’acaba. És hora de plegar i encara no és fosc. La no-tan jove promesa de l’adolescència apaga el micròfon i el deixa en una cadira buida. Les cadires buides són els meus silencis d’avui i de cada dia. Em poso el jersei, miro el mòbil i sento que l’escriptor diu que abans d’acabar sembla que hi ha una última pregunta al fons de la sala i m’assenyala. Un jardí de primavera freda m’interroga. Què n’he de fer de totes aquestes cares que esperen que faci una pregunta? No puc dir res. Amb un filet de veu i com un tomàquet, dic que no tinc cap pregunta. Somric i suplico el perdó de les cares grises i un càstig dolç que es farà esperar una mica. El joc ha començat.