El gen Millet

Truco la meva àvia i em diu que està molt nerviosa, que aquest matí un home se li ha posat al davant i que li ha pres el moneder. Que es veu que l’home ha fet veure que ensopegava amb ella i que el que ha fet és tallar-li la bossa per endur-se’n el moneder. Que ha cridat que l’havien robada i que ha tractat de perseguir el lladre, un home molt gros que seria capaç de reconèixer, i que l’home s’ha esfumat. M’agafa un gran sentiment de culpabilitat de pensar que la meva àvia és una dona gran i desvalguda, vídua i delicada, que té una salut delicadíssima i que malgrat tot té un pis impecablement net, que segurament està massa sola i que la vida moderna és una merda perquè tots plegats estem massa lluny els uns dels altres.

La meva àvia m’explica que un senyor l’ha trucat per telèfon després dient que havia trobat el moneder sota d’un cotxe i que ha anat a casa seva a tornar-li. M’explica que com que estava atemorida ha trucat una veïna per no estar sola especialment a l’hora en què ha quedat amb aquest home. He tornat a sentir llàstima per la meva àvia que enlloc de poder recórrer a la família ha hagut de demanar favors a una veïna que és tan vella i atrotinada com ella mateixa.

Li pregunto què duia dins del moneder, si li han pres tot i em comenta que només li han tret els diners i li llenço la pregunta estrella: Quants diners? M’imagino una fortuna i em contesta que vint euros i alguna moneda. M’entendreix pensar que la meva pobra àvia deu circular normalment pel món amb tants pocs diners a sobre i m’avergonyeixo de no ajudar-la anant a comprar per ella o regalant-li coses més enllà de Nadal i del seu aniversari.

La meva àvia em diu que encara ara està molt nerviosa perquè justament quan li ha passat tot això duia cinc-cents euros a la butxaca interior de l’abric perquè havia d’anar a pagar unes cortines noves que havia encarregat. Quina sort que has tingut!, li dic i em sento súper orgullosa de pensar que la meva àvia és la més llesta de totes i que ha guanyat una partida a la delinqüència sense despentinar-se. M’emociono pensant quin tipus d’heroïnes inesperades s’amaguen sota de tantes permanents tenyides i pentinades a lo Marilyn Monroe.

Però la història té un final que no m’agrada. La meva àvia diu que fingirà que li han robat  tots els diners, que té una assegurança i que tractarà que li paguin els cinc-cents euros que ningú no li ha robat. M’ho explica amb tota la tranquil·litat del món i sense cap vacil·lació. El que està bé i el que està malament són conceptes que depenen de la consciència de cadascú.

Espriu inquietant: Escriu!

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu i no tinc res a dir sobre aquest poeta català amb aparença de dissenyador d’alta costura. Per casa corria un vinil inquietant que es deia ‘Raimon canta Espriu’. Era un vinil antipàtic, odiós i abstracte, i jo era petita i em semblava molt més divertit escoltar el Rick Astley o la Madonna, o la Jane Birkin i en Serge Gainsbourg, o la Guillermina Motta, o el Ray Conniff. En Serrat, en Llach i en Raimon em semblaven avorridíssims i sobretot en Raimon que cantava Espriu –el què?-  em semblava francament horrorós. L’única cosa positiva que recordo d’aquell vinil és que Espriu em feia pensar en Escriu i potser la visió d’aquelles lletres em va afectar el cervell amb aquella mena de missatge subliminal que m’hi semblava veure: Escriu!

No recordo la mort de Salvador Espriu (tenia set anys) però vint-i-cinc anys després la literatura d’aquest país sembla estar més viva que mai recordant-lo i em sento una mica fora de joc perquè l’única cosa que puc dir-ne és que vaig esforçar-me molt a no llegir-lo. D’acord que era petita però també era petita quan vaig descobrir Rodoreda, Pedrolo, Ausiàs March o Martí i Pol i no vaig fugir-ne pas.

Més confessions. De Salvador Espriu només conec un joc de disfresses geogràfiques ambientades a Arenys de Munt. No tinc ni un sol llibre seu a casa. Em sembla que era en Jordi Llovet que deia a les seves classes: “Sou ignorants”, deixava passar uns segons plens de tensió i afegia: “Però tranquils, no és culpa vostra”.

Moltes vegades he sentit a dir que som afortunats de tenir darrera nostre una literatura de qualitat. Més enllà del segle XV la literatura catalana és una font inesgotable de sorpreses agradables. Però qui ha llegit Espriu últimament? Qui s’ho ha passat bé llegint-lo durant aquest mes de febrer de 2010? Els temps i els gustos poden canviar i canvien. Per un atzar, un autor pot passar a ser conegut com el nom d’un institut i poca cosa més. De la mateixa manera que per un altre atzar pot tornar a tenir èxit qualsevol altre dia, suposant que l’èxit existeixi, esclar.

A la pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (de la qual Salvador Espriu en fou fundador l’any 1977) llegeixo que va començar amb narrativa i que no fou fins que va ser força gran que va començar a escriure poesia. Amb 15 o 17 anys va escriure la seva primera obra (en castellà) que el seu pare li publicà. Provenia d’una casa benestant amb un munt de persones de servei. L’any 1931, amb 18 anys, publicà la seva primera obra en català i l’any 1933 va fer un viatge a Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia que marcà profundament la seva obra. Interessant.

Durant els anys 60 i 70 sembla ser que es convertí gairebé per sorpresa en un escriptor d’èxit que fins i tot es va proposar com a Nobel de literatura l’any 1969. Caram, això promet. Fou autor de narrativa, narrativa breu, teatre i poesia i també llegeixo que s’ha convertit en un autor oblidat, guardat en un calaix, desconegut, ignorat i passat de moda. Apareixen a escena tot un seguit d’expressions tristes relatives a la seva actitud on destaquen conceptes com ara l’exili interior, l’oblit, el dol i una mena d’obsessió per la desaparició;  la malaltia, la guerra i la postguerra hi surten de fons. Això m’interessa.

Finalment llegeixo que era un home minuciós que revisava moltíssim els seus textos per tal que la seva obra, que ell desitjava que es pogués entendre com una unitat, resultés encara més coherent. També m’interessa. Un home sense biografia, llegeixo també, i això sí que no m’ho penso creure malgrat que fos ell mateix qui ho digués. Ja se sap que la gent que escriu és capaç d’inventar-se moltes coses. Jo avui no m’he volgut inventar res.

He mirat aquesta terra (cançó de Raimon, poema de Salvador Espriu)

Un espectacle llòbrec

El capellà era baixet com un escolanet i semblava condemnat a haver de rebre sempre adjectius en diminutiu. Tenia els peus petits, les mans petites, el nas petit, els ulls petits i la boca petita. Més que petit, era gairebé minúscul però el que realment em va impressionar d’ell va ser el plaer amb què ens va parlar de la vida i de la mort, i de la mort, i de la vida i la mort, i de la mort i la vida i, sobretot, de la mort. Durant els quaranta-cinc minuts que va durar l’enterrament, la dolça innocència infantil del capellanet i el contingut i les formes del seu discurs mesurat i ambientat en un gèlid monestir romànic van anar construint lentament una llefiscosa cosa estranya, sinistra i terrorífica amb un cert valor com a espectacle.

El capellanet  parlava un català delicat, ric i correctíssim. El seu nivell de perfecció i la seva exigència per mantenir un alt nivell d’artifici em van sorprendre i vaig fixar-me en el que deia. I vaig tenir temps de sentir indiferència, son,  horror, tristesa, vergonya i incredulitat. La seva passió em va semblar monstruosa. A l’hora del sermó l’home petit es va transformar en un immens telepredicador d’una mena de petitisme cristià moderadament catalanista i fanàticament moderat, com si algú hagués posat dins d’una coctelera Lluís Llach, Ricky Martin i Miquel Batllori, i al final hi hagués tirat unes gotetes d’aromes de Montserrat tot invocant l’esperit de Jacint Verdaguer.

I no només això. El capellanet no estava sol, tenia un ajudant que era una dona que potser era coixa i que tenia l’aspecte d’una turista alemanya de vuitanta anys vídua, rossa i feminista. Va llegir les lectures en un altre accent estrambòtic i va equivocar-se unes quantes vegades sense immutar-se gaire. Més que una dona elegant em va semblar una dona preparada per anar a buscar bolets en qualsevol moment.

I per si fos poc entre el públic hi havia un senyor sord segurament addicte als enterraments i que se sabia tota la cerimònia de memòria. Com que tenia la veu forta, eclipsava els altres participants que volien contestar el capellà i l’acte es va transformar en un diàleg exclusiu entre l’home sord i l’homenet. Però per algun motiu que se m’escapa, després del sermó l’home sord es va accelerar i va començar a contestar les paraules del capellanet amb antelació produint un efecte sonor força desagradable. Com no podria haver estat d’altra manera, uns minuts més tard la missa va acabar i després d’aquest parèntesi, la tristesa per la qual tots érem allà –excepte el capellanet, l’ajudant i el sord- va seguir el seu curs.

Números clars

Hi ha senyors respectables, potencials alcaldes de poble de vint mil habitants que al llit són la bomba sempre i quan no siguis la seva dona. També hi ha homes que van ser atractius de joves i que ara ja no ho són tant però que necessiten sentir-se desitjables i que els riguin les gràcies. És possible que no siguin grans amants però tenen una gran quantitat de temps lliure disponible. També hi ha professors que enlloc de despatx tenen coves on reben les seves pupil·les i els recomanen llibres mentre les animen i es deixen encisar per una paraula fascinada i un esperit tan divulgatiu com copulatiu. I també hi ha homes fidels que de sobte s’enamoren i regalen una rosa, envien un poema i fan coses  remotament innocents que ningú no s’imaginaria que farien. I homes que porten un autobús i que tenen ganes de deixar el volant i parlar i escoltar i treure’s l’uniforme i deixar-se portar per algú qualsevol a una habitació amb uns llençols nets on veure el cel i tastar els núvols. Tots ells, homes madurs i entenimentats, homes que podrien ser el marit perfecte podrien estar casats amb dones que també els enganyarien a ells i tots plegats cada dia obririen i tancarien triangles que semblarien infinits i que, a vegades, farien riure.

Lliga antidivorcis

Dubto que puguin creure’m mai del tot però he perdonat el pare,  la mare i la literatura. La història és que els meus pares van ser força innovadors. No van ser hippies ni punkies però van començar a separar-se abans que ho comencés a fer gairebé tothom. Quan era petita, la meva mare tenia el costum de regalar-me molts llibres i una vegada me’n va regalar un del qual afortunadament n’he oblidat el títol i l’autora. El llibre era d’una col·lecció de llibres per a joves d’alguna editorial catalana que tampoc no recordo, potser l’Esparver o La Magrana, i l’argument era la separació d’uns pares narrada per una filla adolescent. Ambientat a Estocolm, el llibre estava prou bé: la protagonista tenia un nòvio amb qui s’iniciava sexualment, amigues esbojarrades i la seva mare era una dona dolça i una miqueta excèntrica que li preparava sucs de taronja quan estava trista.

Un dia la meva mare va anar a la perruqueria, es va fer un canvi de look i em va venir a buscar plorant a la sortida de l’escola. Després de sopar em va dir que m’havia de dir una cosa i que era terrible, una mala notícia, i em va perseguir literalment per casa amb el llibre a les mans. La comunicació no verbal em va semblar una merda lligada a un cordill en aquell moment i em vaig tancar al lavabo on vaig plorar de ràbia contra tothom.

Per què era una mala notícia allò? Ningú no estava malalt, ningú no s’havia mort i tots ens estimàvem. De fet, tenia il·lusions i fantasies infinites i allò, especialment allò, podia ser guai. En el llibre era guai! Tenia claríssim que els meus pares m’estimaven i em semblava divertit passar a ser filla de pares separats. Pensava que seria tan exòtic com tenir un pare que fes anuncis o una mare hawaiana. Però no va ser així. Va ser una puta merda.