Agafats de la mà

Matrícula d’honor. Quantes? Moltíssimes. La carrera li va sortir pràcticament de franc. Què bé. Sí. A més a més, molt simpàtica i natural. Gens creguda. A ell no el conec. Van començar a sortir després de separar-se. Tots dos. Sí, tots dos. Més de quaranta anys, segur.

Ell no és baixet però sempre porta sabates amb la sola molt gruixuda per semblar més alt. Sovint el sentiràs dir que és un tio enorme, com si fos molt alt, molt gros o molt pesat però si el veus sortir de la dutxa més o menys és igual d’alt que jo.

Avui els he vist. Jo tornava de fer la volteta que faig cada dia. La idea era estirar les cames. Intento caminar ràpid però sovint me n’oblido i acabo caminant a poc a poc i m’evadeixo imaginant que camino per una altra ciutat, sense veure les botigues d’aquí, ni els bars, ni els restaurants. Desitjo ser a qualsevol altra banda. Només m’entretinc en els locals buits per si no tenen cap senyal que pugui identificar. Si veig un rètol que entenc, un producte de neteja que reconec, una marca familiar, passo de llarg.

Els semàfors els respecto. És bastant estúpid fer-ho perquè gairebé no passen cotxes i conec totes les cruïlles de manera que podria saltar-me’ls tots i mirar exactament per on poden venir els cotxes i passar ràpid sense gairebé aturar-me però no ho faig, encara em paro a cada semàfor. Per respirar, bàsicament. És més fàcil respectar semàfors que respectar persones.

Els vaig veure així. Agafats de la mà. Ell a l’esquerra, ella a la dreta. Ell parlava animadament i ella no ho sé, no la vaig mirar. Van passar davant meu en un semàfor. Ell va mirar en totes direccions -clarament no sabia per on podien venir els cotxes, vaig pensar- i quan li va semblar bé, va estirar la mà d’ella i tots dos van caminar saltant-se el semàfor de vianants en vermell, ben agafats de la mà.

Ho fa tothom però en el seu cas em va cridar l’atenció l’actitud d’ella. Automatitzada. No va mirar, va obeir l’estrebada del seu company i va creuar sense mirar. Tota la confiança posada en una altra persona. Quan van arribar a casa, tots dos es van treure les sabates a la porta i es van posar les sabatilles. Ella va endreçar les coses que havien comprat a la botiga de productes ecològics mentre ell es deixava caure al sofà, apartant tots els coixins, i posava a tot drap un canal de futbol 24 hores. Porta’m un got d’aigua, va dir.

 

 

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s