Aquests mesos estranys destaquen per una pila de coses. Més morts en primer lloc, però també més malalts, més incertesa, menys llibertats, menys contacte social, menys bars, menys família, menys amics, menys paisatges, més dificultats, més esforç i més creativitat també, quin remei! Moltes coses han canviat o han hagut d’adaptar-se però algunes coses no especialment bones s’han mantingut amb una salut immillorable.
Un trist exemple d’això me l’he trobat avui passejant per un d’aquests carrers que ara han fet peatonals els caps de setmana, no sé si per la salut de les persones o per incentivar el comerç. Música en viu. Dos homes joves amb dos instruments de corda i un amplificador al mig de la carretera en un espai ocupat normalment per cotxes, motos, autobusus i taxis. Sonaven tan bé que he agraït portar mascareta i que les meves emocions hagin pogut passar desapercebudes sota la FFP2. A part que ara que fa una mica de fred portar el nas i la boca tapats no és tan feixuc com a l’estiu.
Primer m’he apropat on eren. Després he vist que moltes persones els deixaven diners i jo no portava ni un cèntim i he marxat de la primera línia. He vist que hi havia uns bancs a prop on hi tocava el sol i com si tingués 110 anys m’hi he assegut.
De sobte he vist un home que em mirava fixament. L’he mirat i li he apartat la mirada al veure que no el coneixia de res i que tampoc no és que m’estigués demanat auxili. Durant unes quantes cançons no hi he pensat més. Però després he tornat a notar la seva mirada, molt més “descarada” com hauria dit la meva àvia. He pensat si potser no em mirava a mi. No li he donat massa importància.
El problema ha estat mitja cançó després. L’home ha fet encara més evident la seva mirada i s’ha posat just en la línia visual on em quedaven els músics de manera que era impossible no veure’l. Carn de burro no transparenta. Ni mirada per ulls de vaca, que diuen. Però en versió porc.
Recordo fa anys més d’un conegut frivolitzant amb la idea que era una exageració considerar les mirades com una cosa que pogués molestar una altra persona. No s’hi deuen haver trobat mai. M’he aixecat i he marxat. A plena llum del dia i amb el carrer ple de gent he tornat a sentir aquella por i aquell fàstic. Segons la meva experiència, la freqüència de “coses d’aquestes” ha minvat força i em temo que no és per cap altre motiu que perquè tinc més anys.
Volar de nit és perillós 
I tant que poden incomodar les mirades! De fet, hi ha estudis sobre això, sobre el temps que dediquem en mirar els altres en funció de l’interès que ens desperta. Més d’una fracció de segon em sembla que es considera ja un interès important. Quedar-se mirant a algú descaradament no només denota interès, sinó segurament algunes intencions complementàries… No m’estranya que marxessin.