L’estiu té nits que semblen una batalla a mort per desfer-nos de la poca roba que portem. Avui no em sembla especialment important que l’amor sigui la paraula que evitem com si es tractés d’un precipici. Que facin festa les paraules per una nit! Cada any per aquestes dates els nostres pensaments coincideixen quan caminem de nit i en silenci pel laberint fosc d’herbes fresques i gintònics barats, soroll de grills i música dolça. Aparentment no passa res i pensem: “Una altra vegada és pels volts de Santa Marta que les estrelles semblen més brillants que mai”. Els ulls ens riuen, juguem les nostres millors cartes, calculem el que ens sembla que podem calcular i tanquem els ulls. Hi ha res més dolç que una nit d’estiu?
Mes: Juliol de 2011
Refugis increïbles
Una conversa massa curta. L’amic fa un resum ràpid de la situació i jo no tinc ni un argument en contra del seu escepticisme. L’amic conclou que no hi ha res, que la vida són quatre dies, que l’amor és una empresa i una manera d’autoenganyar-se per no estar sols, i que tots morirem.
Repassem les últimes pel·lícules que hem vist, els últims rumors sobre amics i coneguts, els plans que tenim per a aquest estiu i les últimes aventures amoroses viscudes o patides. Quaranta minuts més tard cadascú paga la seva consumició, ens fem un parell de petons formals i respectuosos i ens diem Adéu.
Ignoro l’ascensor i pujo per l’escala. Tinc ganes de cansar-me. Estic enfadada. L’amor no existeix? De debò que no? Com puc ser tan estúpida? Per què sento que ho dono tot per no-res? Ho dono tot? Què dono? Què és aquest suposat no-res? No tenir un anell de diamants? No tenir un pis? No tenir un paper oficial? No haver parit un fill? Un cop dalt de casa, obro la finestra i veig la pluja, una pluja amable que ha esperat que fos a casa per començar a ploure.
M’ho podria mirar així també. Que hi siguis o que no hi siguis és el resultat d’un atzar poc important. O és molt important? Em despisto, miro cap amunt i veig el cel. Sorpresa. Està plovent sense núvols? Doncs sí. Uns núvols petits i carregats (plou intensament) són els responsables d’una pluja que sembla que no té res d’especial fins que mires cap amunt i veus un cel més aviat clar.
No sorprendré cap home del temps amb el meu descobriment, ja ho sé, però per a mi, això és una primera vegada remarcable. És la primera vegada que veig ploure sense núvols o, més ben dit, amb molts pocs núvols i té molta gràcia. Quantes coses increïbles més podré veure a la vida?
No és gens fàcil escriure el que sento. En aquesta història no hi ha cap cosa divertida, cap mort, cap traïció, cap gir inesperat, cap seducció, cap relat. No hi ha res. Només una sensació difícil d’explicar. Una sensació de veure per primera vegada un cosa.
Ho intento. El món és ple de coses boniques. Més. El món és ple de coses boniques que necessiten que la nostra mirada les faci possibles. Ara. Aquesta mirada pot semblar que no és res però és tot el que tenim i avui busca dir que no a les paraules del meu amic. Exacte!
Amb una mena de passió nascuda d’una felicitat imprevista avui he somrigut quan he vist ploure sense núvols, quan he vist un cel de color rosa i quan, també per primera vegada (definitivament avui és un gran dia) una planta ha decidit fer flors a casa. Però això no és tot, estic segura que si em fes un parell d’ous ferrats avui, em sortirien amb forma de cor.
Tot plegat són petits regals de la vida quotidiana que podem ignorar o agafar al vol amb un somriure petitó. No són res de l’altre món però ajuden a empassar-se les paraules dels escèptics i les absències de l’amor. En els dies tristos, convideu-me a núvols màgics, cels de color rosa, floretes o ous ferrats amb forma de cor. Jo faré el mateix.
Els premis literaris i jo (V)
No us ha passat mai de donar el telèfon a algú una nit que heu begut massa i que l’endemà o l’altre us truquin i us diguin de fer una cosa que us fa molta mandra? És força terrible notar que un quasi-desconegut us proposa uns plans meravellosos que suposadament vosaltres mateixos -en un moment d’il·luminació etílica- vau confessar que us encantaria fer. “A quina hora quedem demà per veure sortir el sol des de Montserrat?”, o bé, “Sóc al ServiCaixa, preciosa, em vas dir que preferies sol o ombra en els Toros?”. Doncs m’ha passat més o menys això amb els Premis Blocs Catalunya 2011: jo no me’n recordo però es veu que m’hi vaig apuntar.
Tranquils: no anava borratxa ni drogada. La història és que fa dos anys vaig descobrir que existien aquests premis, fa un any vaig recordar que existien però el termini per presentar-m’hi ja havia passat i aquest any, aprofitant el meu propòsit de presentar-me a tots els premis possibles, suposo que m’hi vaig apuntar.
La perruquera del meu pare, una gran usuària de les xarxes socials i de les tecnologies de la informació, va reenviar ahir un email al meu pare demanant el seu vot per a un blog que es presenta a la categoria “Història, tradicions i patrimoni”. Desconec per què la perruquera té l’email del meu pare i no vull saber quin tipus d’emails s’envien. En aquest cas, el meu pare m’ho va reenviar i va afegir una frase per a mi:
“Mira què em demana la Lourdes. Tu no t’hi presentaràs?”
Vaig registrar-me a la pàgina dels premis per mirar si coneixia algun dels blogs que s’hi presentaven i la sorpresa va ser veure el meu blog allà al mig. No me’n recordava que m’hi havia apuntat.
Estic feta un embolic. Què faig? Pidolo vots o no pidolo vots? Com se suposa que m’he de comportar? Què faria la Isabel Preysler en el meu lloc? Per mirar si m’inspiro he apuntat algunes de les conductes que he anat observant entre els guanyadors dels premis literaris on m’he presentat i entre alguns dels rivals o companys.
- El despistat. No recorda haver-se presentat (la meva opció, aquesta vegada).
- El desmenjat. Recorda haver-se presentat però haver-ho fet amb poques ganes. Podria fer una frase tipus: “Els vaig enviar uns paperots bruts que tenia damunt de la taula perquè vaig sortir de festa i no vaig tenir temps de preparar-m’ho i els dies abans havia estat de vacances a Nova York follant com un animal amb el millor amant del món”.
- L’il·lusionat. Demana el vot quan només fa un segon que el període de votacions ha començat.
- El popular. Ningú no el coneix gaire però disposa d’una estratègia de màrqueting dissenyada al mil·límetre. Desconfieu d’ell fins i tot quan us digui “Bon dia” al matí, podria estar utilitzant estratègies subliminals per conquerir la vostra consciència i dirigir el vostre vot.
- L’autista. No diu ni piu. No hi ha res a fer, us ignorarà sempre. Es recomana no observar-lo gaire. És més agradable pensar que és autista que descobrir que només es comporta d’aquesta manera amb vosaltres. La part positiva és que per no necessitar, no necessitarà ni el vostre vot.
- El màrtir. Es presenta al premi però suplica que no el votin. Persona temorosa de grans conspiracions i de malediccions de tot tipus, creu que el seu estil empitjorarà si guanya cap premi o que es tornarà famós, ric o molt atractiu i que això farà baixar la qualitat dels seus escrits.
- L’optimista. Fa lectura positiva de guanyar i de perdre. També fa cara de disposar, en secret, d’una gran biblioteca de llibres d’autoajuda i de menjar sempre fruites i verdures ecològiques. Hi ha dies que sembla tan bona persona que ve de gust emborratxar-lo amb alcohol de poca qualitat, portar-lo a sopar a un McDonals i fer-li fotografies menjant un Big Mac.
- El pessimista. Fa lectura negativa de guanyar i de perdre. Si perdeu, truqueu-lo, les seves penes i desgràcies us ajudaran a tornar a veure de color rosa la vostra vida, ni que sigui per comparació amb ell.
- L’impermeable. Tant li fa guanyar com perdre. Ideal per a les males èpoques, ni la desgràcia més desgraciada no li semblarà res de l’altre món. Vigileu amb les bones notícies perquè l’afecten igual de poc. Podria arribar a dir: “El Nobel de Literatura dius que has guanyat? Els devia interessar donar-lo a una dona, blanca, soltera i catalana. Per això te’l deuen haver donat”.
- El seductor. Amb l’excusa de demanar vots aprofita l’ocasió per actualitzar i/o renovar l’agenda d’amants. És molt voluntariós en la fase precoital de manera que val la pena tenir-lo en consideració i utilitzar-lo, si es considera oportú, per fer bricolatge a casa, anar de botigues o per fer una mudança.
Arribats a aquest punt us diré una cosa i només us la diré una vegada: De moment no us demanaré el vot. Feu el que creieu que heu de fer. Però si heu de fer-ho, feu-ho aquí. I recordeu: categoria: Literatura. Blog: Volar de nit és perillós.
Parelles possibles
Una tarda lluminosa de juliol els carrers són plens de gent. És estiu i les terrassetes, els gelats, els granissats i l’orxata semblen alguns dels millors invents de l’home.
A: No sé si agafar un gelat o una orxata.
B: Ostres quina bona pinta que fa tot el que tenen. Jo agafaré un granissat de llimona. Sí, sí, sí. I no m’ho penso més o començaré a tenir dubtes i al final no sabré què demanar. Em sembla que m’agrada tot. Mmmmmmmm!
Tres minuts més tard apareix el cambrer sense fer soroll.
C: Ja saben el que volen?
B: Un granissat de llimona.
A: Jo també un granissat de llimona.
C pren nota i marxa.
B: Ho has tornat a fer, no m’ho puc creure.
Set segons de silenci còmplice (una petita eternitat). Tres hores més tard, pluja d’estiu i una nit llarga.
Parelles impossibles
Un migdia lluminós de juliol els carrers són plens de gent. Dins d’un restaurant massa fosc hi ha una parella que no riu.
A (amb poc ànim): Demana’m una cervesa, vaig al lavabo.
(Música de fons: qualsevol èxit dels vuitanta o dels noranta)
Passen sis minuts.
B: No t’he demanat cap cervesa, el cambrer no ha vingut perquè no hi eres. No et ve de gust beure vi?
A: Sí, de fet, sí. Demanem la carta. Tinc gana.
Tres segons més tard un cambrer guapíssim passa pel costat de la parella.
B: La carta, si us plau.
C: Ara mateix.
Disset segons més tard el cambrer els entrega un parell de cartes.
(El fil musical es manté estable)
B: Vols que ens partim una amanida?
A (molt tens): No vull compartir res avui.
B (intent de somriure): D’acord, perdona.
(Continua el fil musical amb una altra cançó)
Un minut i mig més tard, B trenca el silenci.
B: Ostres quina bona pinta que fa tot. Ja sé què vull: amanida d’alvocat i llagostins de primer i magret d’ànec de segon. Sí, sí, sí. I no m’ho miro més o començaré a tenir dubtes i al final no sabré què demanar. Mmmmmmmm!
A (amb desgana): Ho fas expressament i no cal. No fa gràcia.
B: Què?
(Fil musica: fatal)
A (amb ràbia): Havia pensat demanar el mateix.
B: Ah sí? Ostres, què avorrits que som!
Tres minuts més tard apareix el cambrer sense fer soroll. Té el front suat.
(B s’imagina C follant)
C: Ja saben el que volen?
B: Encara ho estem mirant…
A (solemne): No. Ja està decidit.
C: Diguin, endavant.
B (amb un gran somriure): Per mi l’amanida de llagostins i el magret.
A (sense somriure): Per mi la pasta amb verduretes de primer i el lluç amb olivada de segon.
Onze segons estèrils avall, A i B no diuen res i miren en direccions oposades, C pren nota i ja no sua.
(Fil musical: totalment irrellevant)
C (exhibint una meravellosa mirada blava metàl·lica i calenta a la vegada): Molt bé, senyors, i per beure què els vindrà de gust?
A: Farem algun vinet. Tenen ampolles de quart?
C: Normalment en tenim però avui no, em sap greu. Hem tingut un petit problema amb les comandes i és per això… Però si volen els puc recomanar…
A interromp C.
A: No passa res, podrem sobreviure sense vi. Per mi una aigua.
B (mostrant resignació): Doncs jo també beuré aigua…
C: D’acord, molt bé. Dues aigües. Fredes o naturals?
B: Molt freda.
A. Natural.
B: Perdó! Faig un canvi. Vull aigua amb gas. Amb gel, si pot ser.
C: Pot ser. Vols que hi posem una mica de llimona?
B: Sí! Bona idea.
C: Perfecte. I vostè?
A (amb una rialla un xic violenta al final): Sense llimona, sense gel i sense gas. Soc més avorrit jo.
(El cambrer marxa)
D: Una mica de pa? Avui en tenim d’olives, integral i de cereals.
B: D’olives. Què bé que en tinguin, és el meu preferit.
A (els ulls injectats en sang): Cereals.
(D serveix els dos panets i marxa)
B: Ho has tornat a fer, no m’ho puc creure.
Tretze segons de silenci incòmode.
(Fil musical: irritant)
B: Hauries pogut agafar el mateix que jo si et venia de gust.
A: Ja ho sé.
Sis minuts sense cap tema de conversa interessant.
B: Aprofito per anar al lavabo. No tardo gens.
(Nou minuts: un clau)
Volar de nit és perillós 