La no-revolta de les flors

Un vint-i-vuit d’abril qualsevol van decidir parlar-ne. Buscar una solució. El nombre de floristeries era sorprenentment elevat. Totes les cases, per combatre les misèries de la vida quotidiana s’havien aficionat més que mai a comprar flors gairebé cada setmana. I això sense tenir en compte la bogeria de Sant Jordi o de Corpus, els casaments, els enamorats i els morts. Allò era un abús. I el que era més sorprenent de tot era la falta de memòria històrica d’aquell grapat de flors que vivien i morien en l’engany de fer-se ben boniques quan era just aquesta bellesa la que les portava al desterrament i a la mort. Fer un cadàver bonic. Ni Marilyn Monroe ni James Dean. Les flors! Totes les flors del món! Aquest era el seu destí. Un destí bonic sempre i quan no fossis tu. Donar-ho tot, els colors més vius, les olors més sensuals, la màxima expressió de la vida i de la bellesa. I morir d’èxit. Asfixiades. Intoxicades. Tallades.

-Si jo fos una flor –va dir una espiga- m’hi resistiria. Em faria ben lletja i punxeguda i deixaria de fer bona olor.

-Doncs jo prefereixo viure i enamorar –va dir una flor tendra-. I es va deixar arrancar somrient amb picardia, abaixant la mirada i posant-se vermella.

Nuvolet

Avui és Sant Clet i si compareu el que expliquen sobre el dia d’avui la wikipedia i la viquipèdia trobareu moltes diferències pel que fa a efemèrides, naixements i defuncions. Comparar aquestes tres coses em sembla un exercici divertit i entretingut de fer si no fos perquè per avui ja m’he entretingut prou fent un nuvolet a partir d’aquesta mítica entrevista.

Desaparicions

Amb l’home 1 ens vam estimar de molt joves. Vam acabar malament i molt després vam retrobar-nos per casualitat. Durant uns mesos vam tenir una relació mig mística que també va resultar ser fugaç. L’última nit que el vaig veure, després d’un seguit de converses i de revelacions sorprenents sobre la seva vida i la meva, em va dir que sempre sentia que mai no podria fer-me feliç.

L’home 2 no m’ha estimat mai. Ni un segon. No s’ha cansat mai de fer-m’ho saber. El seu constant i inalterable menyspreu és el company més fidel i sincer que he tingut mai. I després hi ha l’home 3 i l’home 4, no gaire millors.

Fa temps que ja no formo part de la vida de cap d’ells i la meva tendència potser és la tristesa. Tinc el record d’aquestes històries inexistents a la llum del dia i no sé què fer-ne. Cada dia sóc més escèptica i així, hi estic d’acord, no es pot viure. També tinc coses bones malgrat que a ningú, de moment, no li  interessa.

Teniu motius per sentir-vos felices, dones ben aparellades i estimadíssimes, si els vostres homes tornen a casa cada nit. Mai no sabreu quanta veritat hi ha hagut, en realitat, en les mentides que mai no formaran part del vostre preciosíssim àlbum familiar. Ni us interessa saber-ho! Les amants desapareixem com els insectes, sense deixar rastre, i a vegades fins i tot hem de somriure. No ens ho hem passat bé ni un segon sencer.

La mort de la vídua d’incerta glòria

El llibre Incerta Glòria em va semblar una meravella. El seu autor, Joan Sales, és de la generació d’homes que van anar a la guerra civil i va morir ja fa molts anys. La seva vídua, Núria Folch, va morir el mes passat. Aquí podreu llegir una entrevista amb ella de fa un parell d’anys. A vegades em sembla que és impossible no sentir-se minúscula i meravellada a la vegada. Hi ha dies que callar i llegir és el millor que podem fer. Avui he tingut un dia horrorós però penso ser valenta.

Disponible a: http://www.elperiodico.com

La veu

Entre les parades de Drassanes i Liceu una veu crida pels altaveus: ‘Dakar te istas’ i després afegeix: ‘En el tercer vagón’. Un noi i una noia que viatgen amb una maleta se sorprenen com jo i repeteixen el que deu haver dit la veu. ‘Hay carteristas en el tercer vagón’. Ell diu que no havia sentit mai que avisessin d’això d’aquesta manera al metro i ella diu que ho deuen dir perquè la gent vigili.

Algú pregunta en veu alta: I això quin vagó és? Ningú no contesta. Hi ha moltes possibilitats.  Ara que m’hi fixo és un tren d’aquells que semblen un tub de pasta de dents de manera que és fàcil canviar de vagó i és possible tenir el peu dret a un vagó i el peu esquerre a un altre vagó. Hi ha dos vagons tercers diferents segons si comptes per davant o per darrera, o potser coincideixen. No és tan fàcil. I la màquina? No sé si incloure-la com a vagó o no.

La gent sembla tranquil·la. Si això fos el tercer vagó tothom es miraria amb desconfiança. Això no deu ser el tercer vagó. Si ho fos els passatgers es dividirien en dos grups, els carteristes i els no-carteristes. I penso: Quants? No és el mateix un vagó amb dos carteristes que amb quaranta carteristes. I això sense oblidar que el nombre de carteristes s’ha de posar en relació amb la quantitat de no-carteristes que hi hagi. Més dubtes. Es pot distingir un carterista d’un no-carterista? Podrien haver-hi grups de carteristes independents o només hi ha un grup de carteristes?

Tot plegat m’atabala i començo a dubtar de tot. Què tinc en contra dels carteristes? És cert que estaria més tranquil·la si la veu hagués dit  ‘Hi ha geòlegs al primer vagó’. Però quina autoritat té la veu que ha parlat pels altaveus? Potser també és un carterista. O  un carterista xivato. Potser hi ha una venjança entre carteristes. Tant si la veu era o havia estat mai a la seva vida carterista, per què ha hagut de dir que altres ho siguin?

Un home alt i amb barba entra al metro. Està envoltat d’adolescents. Molts adolescents. Una parada més tard els altaveus tornen a sonar. ‘Plis‘. (shkktttggt). (shkktttggt). ‘Dedranc‘. (shkktttggt). Molta gent mira cap a on hi ha l’home alt. Potser un dels adolescents ha begut massa. De fet, no passa res. O sí. Vull parlar amb  la veu i que m’expliqui què passa. Enmig del silenci, mirades i més mirades. I més silenci, massa silenci. Atenció, el que sembla un moment del tipus ‘algú té un problema’ passa a ser  un moment ‘algú sembla a punt de vomitar o de desmaiar-se’.

Tot passa a càmera lenta. No se sent res. L’home alt i una dona s’aparten del grup d’adolescents. Ell camina a poc a poc però respira de pressa i fa cara de Charlton Heston. Tots dos parlen en una llengua que no entenc. Ella escolta. Ell té un moneder a les mans. Se’l mira, el toca, l’obre i el tanca.  Fa cara d’heroi. No sé si ell és el carterista o el carteritzat. Per si de cas, somric quan ens creuem la mirada.