Carrascal, Carrascal…

Aquest dissabte a la nit vaig mirar ‘La noria’ i, enmig d'aquest món al revés que va profetitzar Rosa Leon amb les seves cançons, vaig tenir el disgust de veure el debat més fastigós que ha parit mai ningú. La introducció al debat, una espècie d’escalfament en forma de titulars inquietants, va fer de vermut fètid abans del gran àpat durant el qual els convidats intentaven tirar-se els plats al cap però, sobretot, emmerdaven les pobres ànimes dissortades que no vam trobar res millor a fer la nit d'un dissabte qualsevol.

Entre els tertulians hi havia monstres variats i alguna persona. Entre els monstres destacaria la figura d’un home calb i viril (amb la cara que devien tenir els que van dedicar-se a robar i violar sistemàticament, i a negar-ho al mateix temps; o és que algú es creu que el descobriment d’Amèrica va ser una altra cosa?) que va començar dient que l’origen de la diversitat de les llengües és la necessitat d’un poble de no fer-se entendre davant de l’enemic (haver dit una obscenitat com aquesta mereix, com a mínim, l’obscenitat que he escrit sobre la seva cara). Això és mentida i, gràcies a l’esperit de Miguel de Cervantes i de Joanot Martorell, una altra tertuliana (tipus persona) va explicar que allò era una bestiesa. Un altre monstre, de gènere femení aquesta vegada, va  ‘demostrar’ que si la Constitució espanyola diu que parlar castellà és un dret, no té cap sentit que a Catalunya es penalitzin els rètols en castellà. I fins i tot va apuntar la quantitat que havia recaptat l’administració catalana amb aquesta mesura, cosa que feia pensar que aquí hi havia una mena de cacera de bruixes que feia por i gràcies a la qual ens estàvem fent d’or.

Vivim en un món estrany. A la tarda vaig anar a veure la meva àvia que viu a Cornellà, a un barri on pots trobar-te la tapisseria Manolo al costat del bar El balzareño o Los Arcos i d’on va ser alcalde l’actual president de la Generalitat, que fa riure que sigui vist com un independentista pels espanyols i com un xarnego pels catalans, i el fet és que el seu català cada dia em convenç més malgrat que ell pugui no agradar-me. I, en part, no m’agrada perquè és un senyor que no cau simpàtic. De la mateixa manera que en Hitler queia molt simpàtic. Amb això només vull dir que hem de tenir present que les simpaties són només simpaties.

Segueixo amb el debat. També hi havia l’Alfons López-Tena que no l’havia vist mai però que en sabia alguna cosa i que en tenia bones referències. Bé, doncs, el que va dir em va semblar correcte per a una audiència iniciada en qüestions catalanistes però allà al mig cantava com una almeja cloïssa, el seu discurs lògic quedava com una excentricitat més i se’l rifaven. I ho entenc. No pot ser que davant de les animalades que van dir alguns ell adoptés l’actitud d’un nen petit i digués ‘com que no m’enteneu, vull la independència’. No no i no. Perquè aquella gent això no ho poden entendre. I és cert que és problema seu però nosaltres també hauríem de revisar el nostre discurs. Perquè això és el món al revés de la Rosa Leon i tenim les de perdre, com sempre, però no perdrem mai del tot, com sempre.

No ho sé. No podríem dir simplement que el català és una llengua que va estar prohibida durant trenta anys (i no anar més enllà amb el temps per no fer-ho difícil) i que Catalunya ha rebut i rep onades migratòries fortes, i que, entre una cosa i l’altra, la llengua catalana, com a llengua amb una història complicada però supervivent i rica per la literatura de qualitat que ha donat (qui ho negui no és dolent, és ignorant) i, per sort, una llengua que s’utilitza, que està viva, que té diccionaris i escriptors i mitjans de comunicació que la fan servir, val la pena protegir-la una mica?

El castellà té una salut de conya, és la segona llengua més parlada al món i sempre ha tingut unes institucions fortes darrera que l’han protegit però el català encara arrossega dificultats derivades de la falta de llibertat que va implicar la dictadura franquista. No hem de competir. És absurd competir. Ells són els grans i nosaltres els petits. I és natural que sigui així. Ells tenen un estat que va ser un imperi i nosaltres ni una cosa ni l’altra. I per mi perfecte però volem protecció i que no ens ataquin. Aquí tothom pot fer-se entendre amb les dues llengües però tenim por que el català pugui arribar a desaparèixer si no en tenim cura però no per això desapareixerà el castellà de Catalunya perquè és impossible, perquè no ens deixen i perquè ni que ens deixessin no seríem tan burros de fer-ho. Tan difícil és entendre que s’ha de protegir el català i que això és tot?

En aquest programa infumable van entrevistar en José María Carrascal, aquell senyor que duia corbates lletges i llampants i que feia unes notícies rares a la nit (una mica mica com la Nit al Dia però en avorrit). Aquest home, que ara està jubilat i que em queia fatal però que he de reconèixer que m'ha sobtat el que diu d'ell la wikipedia) va respondre la pregunta que li va fer en Jordi González (carinyo… encara has de pagar la hipoteca que hagis de fer aquest trunyaco de programa a telecinco?) sobre com veia les eleccions. En Carrascal va respondre, més o menys, que no hi hauria guanyadors, que tots serien vençuts pel fet que tot plegat s’estava enfocant com un combat d’esquerres i de dretes que ja hauríem d’haver superat. Bé, doncs, en Carrascal amb aquesta resposta em va convèncer força malgrat que discrepo amb què el combat ja l’hauríem d’haver superat; el que crec és que no l’hem superat i que no el superarem mai però potser és millor deixar-lo de banda i anar fent camí perquè som rics però podem arribar a ser pobres, en general. Vull dir que cal ser conscients de les dificultats, dels enemics, dels odis, dels perills… però també de les oportunitats.

Sobre el debat d’abans d'ahir entre en Zapatero i en Rajoy no tinc res a dir. Bé, sí, que se l’haurien pogut estalviar. No he vist cosa més artificial, decadent i morta des de que es van inventar els quadres de natures mortes.

 

[@more@]

Lolita go home

Jane Birkin surt a l’escenari. Sembla un cavallot. Saluda, diu quatre paraules amables i comença a cantar. No duu cap joia i va vestida amb el mateix look que jo duia quan vaig anar a la selva de Puerto Maldonado al Perú. Canta la cançó Di Doo Dah i la balla relaxadament amb pinta de professora de ioga. Acaba la cançó i somriu. És molt femenina. Té un somriure enorme de nena petita que sap que quan riu ho té tot guanyat i té trenta-un anys més que jo.

Jane Birkin s’assenta a l’extrem de l’escenari i es deixa caure cap a baix. Dedica mirades i somriures mentre canta a les primeres files de platea. Segueix caminant pel mig del passadís i surt. On haurà anat? Al lavabo? La música segueix sonant com si res. Passa un minut molt llarg i Jane Birkin apareix al pis de dalt i continua cantant i somrient. S’aboca perillosament a l’ampit del balcó i saluda divertida la gent del balcó de l’altra banda. Torna a marxar. Un altre minut de misteri i apareix de nou a platea i un senyor tens sembla que la convida a tornar a l’escenari. Pateixo. No està clar què passa. Un espontani li fa un petó. I un altre. Sembla una nena petita que no vol anar a escola. Al final puja a l’escenari i canta la Ballade de Johny Jane com si fos al Moulin Rouge. És una meravella.

Jane Birkin ha tingut moments deliciosos però ha fet una actuació molt llarga. Pel meu gust, les cançons de l’època amb el Serge Gainsbourg han arribat amb comptagotes i se n’ha deixat una pila. En canvi, ha estat generosa amb les referències que ha anat fent d’ell, amb algunes cançons avorrides i insulses, i amb un bon grapat de monòlegs que no he acabat d’entendre perquè no sé prou francès ni prou anglès. Llàstima. Uns quants gags amb regust hippy i clown i una mica de denúncia social han acompanyat aquesta dona de seixanta-un anys tan dolça com ambigua que no sé si és de Veuve Cliquot o de Rondel, a part dels músics que eren discrets, polivalents i guapíssims. Ha estat sensual el combat vocal amb el tècnic de so que ha tret un micròfon i ha cantat amb ella sense moure’s de la taula de so. L’espectacle ha estat generós però m’he quedat amb ganes de més cançons memorables com aquesta. El proper any eròtic tindré 92 anys.

 

[@more@]

Amb un parell

Avui no és l’aniversari d’aquest bloc però si el fos diria això:

Dos mitjons. Unes arrecades. Uns petit suise. Uns donuts. Un parell d’ous. Uns pits. Dues possibilitats. Dos petons. Un dos per un.

Un oblit.

I dos anys d’escriure perquè tu em llegeixis.

 

[@more@]

La desaparició de la croqueta congelada

Quan era petita els diumenges sovint hi havia croquetes petitones de pernil o de pollastre per picar. Sospito que eren congelades i les recordo boníssimes (i sempre n’hi havia massa poques pel meu gust). Per aquells temps, qualsevol dia de l’any, era fàcil trobar a qualsevol supermercat les clàssiques croquetes congelades de bacallà, de pernil, de llagostí i de pollastre de mida estàndard.

D’un temps cap aquí, a la secció de congelats del supermercat de sota de casa només hi ha minicroquetes de pernil i de pollastre. No especialment bones. I, a sobre, no es diuen croquetes, ni minicroquetes, es diuen ‘minibocaditos’. Què se n’ha fet d’aquelles excel·lents croquetes d'abans? On s’amaguen? Què ha motivat aquesta reducció dràstica en la varietat de croquetes disponibles? Quin tabú obscur hi ha al voltant de la paraula ‘croqueta’? Algú del supermercat va tenir una mala experiència? o definitivament ens trobem davant de la inexorable desaparició de la croqueta congelada? 

No contesteu, si us plau. Afortunadament, no tot és decadència al supermercat. Penseu en la immensa varietat de iogurts. Em fa angúnia pensar-ho però potser és que és més fàcil fer iogurts que fer croquetes. Potser costa menys triturar maduixetes, fruites del bosc i muesli que bullir, pelar i triturar crustacis. Perdó. Us fa croqueta cosa comparar croquetes i iogurts? A mi també.

Però hi ha alguna cosa d’aquest tema que se m’escapa i que m’intriga. Com es fa (o feia) una croqueta congelada? Qui les feia totes tan iguals? A què es deu dedicar ara? Contesteu, si voleu. Investigueu, si podeu. Però hi ha misteris que potser és millor que siguin sempre un misteri. Adéu croqueta, adéu. Qui sap si un clàssic del nostre temps com és, per exemple, l’arròs tres delícies congelat també acabarà desapareixent.

 

[@more@]

Quatre pronòstics i tres propòsits

M’afanyo a penjar les meves prediccions per al 2008 abans no s’hagin complert totes.

  • Plourà el que hagi de ploure
  • Reduiré la meva factura telefònica
  • Un amic se’m declararà a la Fageda d’en Jordà una tarda d’abril
  • Aprendré a canviar bolquers
  • Rebré quatre bones notícies
  • Retrobaré un vell amor per sorpresa
  • Tornaré a Berlín

Aquest post està inspirat en aquest post.

 

[@more@]

Més Rodoreda que és l’any Rodoreda

Durant la meva adolescència no em vaig convertir en una bona nena. Em van regalar una biografia de la Mercè Rodoreda i no me la vaig llegir mai. No em va interessar gens i només vaig fullejar les pàgines sobre la seva infantesa com quan m’encantava mirant reportatges de la revista ’Hola’ sobre la vida de Grace Kelly. Recordo, això sí, haver enganxat algun fragment on explicava que escrivia per necessitat i que havia estat feliç només fins als onze anys. Això em va agradar. Trobo curiós, i a vegades m’espanta una mica, pensar amb quina intensitat algunes coses no m’han acabat d’interessar prou a la vida i quantes, en canvi, m’han captivat.

Atzar a part, el temps està ple d’oportunitats, camins i moments. I hi ha molts dies avorrits. Aquesta idea sovint em tortura quan sembla que tot ja ha passat i que no ha de tornar a passar res més i, malgrat aquesta falsa certesa, he de fer un munt de coses i mai no les acabo. M’agrada escriure. Quatre ratlles emocionants per un bagul de misèries, llàgrimes i enganys. I la vida real. Dosificada, disfressada, en brut, en diferit o en directe. Perquè els bons moments són combustibles i els dolents són materials per reciclar, i al revés. M’agrada escriure però, en canvi no sóc una gran lectora. Per què sembla que una cosa hagi de suposar l’altra? Em costen els finals dels llibres, de les relacions, dels escrits i de les nits. Sóc mandrosa i covarda però aviat tornaré a llegir Rodoreda perquè em fa morbo. Han passat un munt d’anys. A veure què hi trobo aquesta vegada. Sense plaer no hi hauria res.

 

[@more@]

Quanta, quanta Rodoreda

Aquest any Mercè Rodoreda és l’estrella. Quan tenia dotze anys i els meus referents familiars havien desaparegut, diuen que freqüentava males companyies, i és cert; però també escoltava música i llegia llibres. Per aquells temps no en parlava amb ningú perquè els meus millors amics no llegien. Eren, això sí, molt més autèntics que la colla de nens perfectes que llegien coses que no m’atreien gens. Així va caure bona part de la biblioteca de casa on hi havia, entre altres tresors, llibres de la Rodoreda que vaig disfrutar d’una manera obscura esquivant la llum blanca del dia que em començava a semblar avorrida, previsible i embrutidora.

Uns anys més tard vaig deixar de comprar tabac i xibeques i vaig intentar tornar a agafar el tren ingenu dels nens i nenes de la meva edat i, fins i tot, vaig decidir confiar en els grans, aquells inútils que creia que no tenien ni puta idea de res. Un dia li vaig preguntar a la professora de català que com és que ens feia llegir un llibre que no era d’un autor català a l’assignatura de català. Com a resposta em va demanar que li proposés el llibre d’algun autor català. Vaig pensar ràpid i vaig dir ‘Aloma… de Rodoreda’ i la professora em va vomitar que la Rodoreda era un rotllo com qui diu que no li ve de gust menjar patates bullides per sopar després de tres anys seguits de menjar patates bullides. Suposo que aquella professora només volia que els alumnes llegissin però a mi em va caure fatal.

 

[@more@]