Aquest dissabte a la nit vaig mirar ‘La noria’ i, enmig d'aquest món al revés que va profetitzar Rosa Leon amb les seves cançons, vaig tenir el disgust de veure el debat més fastigós que ha parit mai ningú. La introducció al debat, una espècie d’escalfament en forma de titulars inquietants, va fer de vermut fètid abans del gran àpat durant el qual els convidats intentaven tirar-se els plats al cap però, sobretot, emmerdaven les pobres ànimes dissortades que no vam trobar res millor a fer la nit d'un dissabte qualsevol.
Entre els tertulians hi havia monstres variats i alguna persona. Entre els monstres destacaria la figura d’un home calb i viril (amb la cara que devien tenir els que van dedicar-se a robar i violar sistemàticament, i a negar-ho al mateix temps; o és que algú es creu que el descobriment d’Amèrica va ser una altra cosa?) que va començar dient que l’origen de la diversitat de les llengües és la necessitat d’un poble de no fer-se entendre davant de l’enemic (haver dit una obscenitat com aquesta mereix, com a mínim, l’obscenitat que he escrit sobre la seva cara). Això és mentida i, gràcies a l’esperit de Miguel de Cervantes i de Joanot Martorell, una altra tertuliana (tipus persona) va explicar que allò era una bestiesa. Un altre monstre, de gènere femení aquesta vegada, va ‘demostrar’ que si la Constitució espanyola diu que parlar castellà és un dret, no té cap sentit que a Catalunya es penalitzin els rètols en castellà. I fins i tot va apuntar la quantitat que havia recaptat l’administració catalana amb aquesta mesura, cosa que feia pensar que aquí hi havia una mena de cacera de bruixes que feia por i gràcies a la qual ens estàvem fent d’or.
Vivim en un món estrany. A la tarda vaig anar a veure la meva àvia que viu a Cornellà, a un barri on pots trobar-te la tapisseria Manolo al costat del bar El balzareño o Los Arcos i d’on va ser alcalde l’actual president de la Generalitat, que fa riure que sigui vist com un independentista pels espanyols i com un xarnego pels catalans, i el fet és que el seu català cada dia em convenç més malgrat que ell pugui no agradar-me. I, en part, no m’agrada perquè és un senyor que no cau simpàtic. De la mateixa manera que en Hitler queia molt simpàtic. Amb això només vull dir que hem de tenir present que les simpaties són només simpaties.
Segueixo amb el debat. També hi havia l’Alfons López-Tena que no l’havia vist mai però que en sabia alguna cosa i que en tenia bones referències. Bé, doncs, el que va dir em va semblar correcte per a una audiència iniciada en qüestions catalanistes però allà al mig cantava com una almeja cloïssa, el seu discurs lògic quedava com una excentricitat més i se’l rifaven. I ho entenc. No pot ser que davant de les animalades que van dir alguns ell adoptés l’actitud d’un nen petit i digués ‘com que no m’enteneu, vull la independència’. No no i no. Perquè aquella gent això no ho poden entendre. I és cert que és problema seu però nosaltres també hauríem de revisar el nostre discurs. Perquè això és el món al revés de la Rosa Leon i tenim les de perdre, com sempre, però no perdrem mai del tot, com sempre.
No ho sé. No podríem dir simplement que el català és una llengua que va estar prohibida durant trenta anys (i no anar més enllà amb el temps per no fer-ho difícil) i que Catalunya ha rebut i rep onades migratòries fortes, i que, entre una cosa i l’altra, la llengua catalana, com a llengua amb una història complicada però supervivent i rica per la literatura de qualitat que ha donat (qui ho negui no és dolent, és ignorant) i, per sort, una llengua que s’utilitza, que està viva, que té diccionaris i escriptors i mitjans de comunicació que la fan servir, val la pena protegir-la una mica?
El castellà té una salut de conya, és la segona llengua més parlada al món i sempre ha tingut unes institucions fortes darrera que l’han protegit però el català encara arrossega dificultats derivades de la falta de llibertat que va implicar la dictadura franquista. No hem de competir. És absurd competir. Ells són els grans i nosaltres els petits. I és natural que sigui així. Ells tenen un estat que va ser un imperi i nosaltres ni una cosa ni l’altra. I per mi perfecte però volem protecció i que no ens ataquin. Aquí tothom pot fer-se entendre amb les dues llengües però tenim por que el català pugui arribar a desaparèixer si no en tenim cura però no per això desapareixerà el castellà de Catalunya perquè és impossible, perquè no ens deixen i perquè ni que ens deixessin no seríem tan burros de fer-ho. Tan difícil és entendre que s’ha de protegir el català i que això és tot?
En aquest programa infumable van entrevistar en José María Carrascal, aquell senyor que duia corbates lletges i llampants i que feia unes notícies rares a la nit (una mica mica com la Nit al Dia però en avorrit). Aquest home, que ara està jubilat i que em queia fatal però que he de reconèixer que m'ha sobtat el que diu d'ell la wikipedia) va respondre la pregunta que li va fer en Jordi González (carinyo… encara has de pagar la hipoteca que hagis de fer aquest trunyaco de programa a telecinco?) sobre com veia les eleccions. En Carrascal va respondre, més o menys, que no hi hauria guanyadors, que tots serien vençuts pel fet que tot plegat s’estava enfocant com un combat d’esquerres i de dretes que ja hauríem d’haver superat. Bé, doncs, en Carrascal amb aquesta resposta em va convèncer força malgrat que discrepo amb què el combat ja l’hauríem d’haver superat; el que crec és que no l’hem superat i que no el superarem mai però potser és millor deixar-lo de banda i anar fent camí perquè som rics però podem arribar a ser pobres, en general. Vull dir que cal ser conscients de les dificultats, dels enemics, dels odis, dels perills… però també de les oportunitats.
Sobre el debat d’abans d'ahir entre en Zapatero i en Rajoy no tinc res a dir. Bé, sí, que se l’haurien pogut estalviar. No he vist cosa més artificial, decadent i morta des de que es van inventar els quadres de natures mortes.
[@more@]
Volar de nit és perillós 