I què, tot plegat? Té interès? Té sentit? Té gràcia? Quin futur ens espera? Quin present tenim? Cap a on anem? Seguir l’actualitat s’ha convertit en un esport de risc. Viure també. Sento l’esgotament de l’esforç, de la il·lusió i de les ganes que no porten enlloc.
La vida és plena d’històries i de pensaments que circulen en paral·lel a les grans coses de la vida: la persona que estimem, que estimàvem o que estimarem, els fills, els pares i els germans que tenim i que no tenim, la visita al metge, la factura que paguem i la que no podem pagar, la violència més o menys explícita aquí o allà i els somnis i els desitjos que ens fan tirar endavant.
La rica i variada rutina quotidiana és el mur que ens protegeix del pànic i del vertigen. Ens fa pànic que arribi el dia que el que diem que ens il·lusiona ja no ens serveixi i ens fa vertigen pensar que tot plegat amagui una gran mentida i que l’única veritat sigui la lluita salvatge per la supervivència.
Què podem fer? On podem anar? De què haurà servit tot plegat si la conclusió ha de ser el buit, la insatisfacció, la injustícia i el dolor de no tenir cap opció? Com ha de ser llevar-se un matí i adonar-se que la nostra vida és una farsa insuportable?
Un matí qualsevol de cap de setmana aixeco les persianes, deixo que entri el sol a l’habitació i trio un bon llibre on amagar-me del cinisme i de la tristesa.
Visc en un pis de lloguer en un edifici de protecció oficial que no s’assembla a Melrose Place en un barri que no és Beverly Hills. No sé si ho sabeu però els edificis de protecció oficial envelleixen molt de pressa. És un fenomen curiós però és així: l’edifici on visc ja semblava vell quan hi vaig anar a viure i només feia dos mesos que l’havien construït. El cas és que avui tornava cap a casa carregada de bosses, amb els meu trenta-quatre anys i amb la meva elegant acumulació de frustracions quan m’he creuat amb tres adolescents que duien uns pentinats al·lucinants. Sobre la seva actitud, potser exagero però diria que al seu costat l’Eminem us hauria pogut semblar un escolanet de Montserrat molt tímid.
Sense afluixar el pas m’ha semblat que els tres adolescents em miraven amb la superioritat i el desdeny amb què jo a la seva edat mirava els senyors i les senyores grans que em recordaven els meus pares i la cosa s’ha complicat quan un d’ells, el més baixet, m’ha cantat alguna cosa que no he entès. Què era allò? Un comentari personal? O una cançó famosa? M’avisaven d’alguna cosa? Bona o dolenta? Era una cançó seva o una improvisació? Eren músics? Per si un cas, he intentat no expressar cap d’aquests dubtes i m’he esforçat en no fer cara de res. He fet veure que no els donava cap importància.
Per força has d’acceptar l’inexorable pas del temps quan veus que ja no saps identificar l’estil de música d’una cançó ni la tribu urbana on pertany una persona segons el seu pentinat. És terrible i no s’hi pot fer res. Per si això no fos suficient tristesa per a una gèlida tarda d’hivern, el que hauria d’haver acabat amb un segon d’intersecció s’ha convertit en una successió de molts minuts. Massa minuts.
Ells i jo, dos fronts humans independents, hem caminat en paral·lel pel carrer fosc i fred durant massa estona. El temps s’ha expandit d’una manera absolutament innecessària i ens hem desplaçat junts sense harmonia fins al límit del quasi-infinit, jo amb les bosses del supermercat i ells amb la manera de caminar alterada pròpia de l’adolescència i la ràbia als ulls (sobretot el baixet).
Després d’una eternitat violenta, a la porta de casa m’he fet un bon embolic amb les bosses del supermercat i la bossa on duc les claus i he patit una miqueta fins que he vist que els adolescents tampoc no se’n sortien amb l’intèrfon. Quatre o cinc vegades s’han preguntat entre ells: “¿Dónde vive La Jamaicana? ¿Qué piso era, tios?”. Que jo sàpiga, no conec “La Jamaicana” però en aquest punt (i sense cap motiu racional) he decidit que jo també podia fer teatre, que jo també volia fer un show.
Seguint el meu esperit temerari, he deixat les bosses a terra, he mirat els tres nois, he esbufegat d’una manera ridícula i exagerada i he buscat la clau de la porta de casa dins de la bossa. Sense presses, com si fos una funcionària embarassada amb ciàtica i migranya a l’hora de l’esmorzar, he buscat la clau.
Quan finalment l’he trobada i he pogut obrir la porta de l’edifici he preguntat als adolescents si sabien com funcionava l’intèrfon i si passaven o si no passaven. Ho he fet tot amb un somriure una mica exagerat i he fet una altra cosa terrible. Aprofitant que per a un nen de setze anys dec tenir aquella edat indeterminada entre els vint-i-cinc i els noranta-cinc anys, els he parlat com m’imagino que la Shirley McLaine els hauria parlat i, esclar, s’han quedat paral·litzats, entre sorpresos i atemorits, més aviat atemorits.
Hem passat uns moments difícils així. Jo amb el somriure clavat i ells amb les celles aixecades. La tensió s’ha acabat quan he sentit un filet de veu amb un tímid i educat “No, gràcies” i a les seves cares he vist un somriure brillant i amable que potser era, de fet, un somriure pidolant de Hänsel i Gretel. Bé, el baixet no somreia. El baixet no podia somriure. Tenia la boca torta (espant o cocaïna?) però com a mínim ja no cantava. Semblava compungit, com si encara tremolés (potser era el fred, ara que ho penso). Em sembla que avui he fet plorar un nen. No ho he fet amb mala intenció.
I el dia que tot va malament surts disparada per la porta sense mirar ningú i sense voler veure res més. Ja n’has tingut prou. Has tocat fons. No pots més. Et rendeixes. Caiguda lliure. Pànic. L’oasi on pensaves que vivies s’ha convertit en un desert d’aigua que crema i necessites escapar-te’n, recordar que la vida existeix a fora, que no tot està podrit i que no tot està perdut. T’abrigues. És hivern, tot té el color blanc del fred i marxes. Et fiques al metro i tens ganes de plorar. Mentida. Tens unes ganes immenses de plorar com una criatura. Davant teu hi ha un noi molt jove de pell fina i suau que et mira als ulls sense por. Així voldries mirar tu la vida i així voldries que la vida et mires a tu. Li apartes la mirada per no començar a plorar. Has d’arribar a casa. No pots plorar encara, ets massa gran. Sents una música que ve del fons del vagó, algú que toca la flauta: un home jove bellíssim que demana diners. Us creueu la mirada amb un somriure. L’enveges. T’enveja. Potser la teva vida sembla un èxit perquè duus la roba estàndard que duu la gent estàndard que té una vida estàndard i tens l’aspecte d’una votant d’IC que també podria ser votant d’ERC però que també podria ser votant de CIU. Però tot és fals. Tot és mentida. Tens els principis però no tens els amics ni els parents ni la barra per fer allò que cal fer per aconseguir progressar. Els temps líquids de Zygmunt Bauman i tu no sou compatibles. Sembles molt poc ambiciosa. Tenir principis vol dir haver de ser tolerant amb la falta de principis dels altres. Et quedes enrere sense deixar de somriure i per trencar el gris de l’avorriment dels dies tens un secret que no té cap importància i que, pensant-ho bé, no és cap secret. És un fet natural. Allò que ha passat tota la vida. Els rics ens oloren: els tornem bojos però no poden estimar-nos. Es relaxen amb nosaltres i pateixen sense nosaltres i ens busquen quan es deprimeixen però res més. Tothom ho sap. L’enorme rellotge del seu canell que mai no es treu és més important que tu. Un dia et lleves glaçada, esborres l’amor del teu pensament i el deixes. Per què continuar si això no ens ha de portar enlloc? El deixes a ell i al seu rellotge gris. L’abandones en el seu mar d’èxits i de mèrits i continues la teva lluita. L’autoengany és sentir que et mous en terra de ningú. Saps que tot és exactament igual com sempre ha estat. Rics i pobres. El senyor i la minyona. Pamela de Richardson. Shamela de Fielding. Terra Baixa de Guimerà. Creues els dits i desitges un miracle, una sorpresa, una esperança. La fortalesa de la Clementina Arderiu. En aquests mateixos moments ell es mira el rellotge, fa números i pensa el que pot pensar: DI-NE-RS. Les amants apareixem i desapareixem sense deixar rastre. Fins i tot podem fer-ho amb elegància i discreció. Sense plorar en públic i sense escridassar ningú. Saps que no quedarà ni un record de tot això. D’aquí dos dies podríeu coincidir, donar-vos la mà i dir-vos ben cordialment: “Entesos. Fins aviat. Que vagi bé”. I no passaria res. Cap problema. Acceptes la derrota. T’empasses el sacrifici. Que el temps digui la seva. Qui pot saber si aquest amor no ha quedat atrapat en una estrella que brillarà de nit per dir sense paraules que no hi ha diamants que brillin com l’amor? Hi ha estrelles que s’apaguen, històries que s’acaben i diamants que no valen res. He estimat un home que m’ha estimat. Podria ser un principi però haurà estat, de moment, un final.
Volar de nit és perillós 
