Ara no ho sabràs fer. Com es feia? Mira que ho has fet vegades però ara no et surt. No saps com posar-t’hi. Asseguda o estirada? És igual. Tant és. Però com es feia? Has perdut la pràctica. És com si fos la primera vegada. No. Pitjor. Molt pitjor. Potser la memòria t’enganya però diries que la primera vegada va ser ràpid i fàcil.
I ara què? Sort que tens un portàtil i te’l pots endur aquí i allà a veure si t’inspires. Finestra o balcó? T’has canviat de pis. Ara pots triar però ja no veus cap tros de muntanya i ho trobes a faltar de la manera incòmode i sorprenent com les coses més imprevistes, de cop, un dia es troben a faltar. Però aquest no és el problema. El problema és tenir alguna cosa a dir. Saber-la escriure. Fer que tingui sentit. El món és ple de gent que diu que tothom ja ho ha dit tot de totes les maneres possibles però, per sort, saps que això és veritat i mentida a la vegada, exactament igual com juga l’amor les seves cartes.
Avorriment. Un portalàmpades trencat. El mires i mires el telèfon. Cap paraula útil escrita ni al telèfon ni a l’ordinador. No passa res. Pensem en el portalàmpades per no pensar. Pots escollir l’home que podria arreglar-te’l i pots trobar-te que ningú no te l’arregli. Una altra opció seria llençar el portalàmpades. Pots creuar els dits. Pots conviure amb un portalàmpades trencat durant anys. Pots especialitzar-te en portalàmpades trencats. Pots escriure sobre portalàmpades trencats el dia que podries parlar de roses i de llibres. D’aquí vuit dies el portalàmpades pot continuar trencat. És una possibilitat. D’aquí vuit dies les roses es marciran. És una seguretat. D’aquí vuit dies pot passar qualsevol cosa: potser jugaràs bé, seràs valenta i guanyaràs alguna partida. És una possibilitat també.
Hi ha coses més urgents a fer que arreglar un portalàmpades trencat. Estimar més o estimar menys, i escriure. Hi ha dies que dispares paraules i somies petons. Hi ha dies que necessites paraules. Hi ha dies que plou el desig. Hi ha dies que obres portes, dies que tanques portes i dies que et tanquen portes. Hi ha dies que sents que ja no cal dir res més.
No passa res o passa tot junt i barrejat. A la tercera nit d’insomni endreces emocions per no fer tan mala cara a l’endemà. Comptes fins a vuit i crides al buit fins a esgarrapar-lo. T’inventes una llei universal basada en el desig i en l’experiència, a parts iguals, segons la qual saps que tornaràs a flipar com si fos la primera vegada amb un petó, una música o un cel al matí, al vespre o a la nit. Et trobaràs molts cops encara endreçant emocions noves i velles com podràs, i riuràs. Riuràs endreçant la vida. Al calaix de dalt el que et fa feliç, al del mig les possibilitats i al calaix de sota els mals endreços. Sempre tornem a començar. Desordenem-ho tot. Ràpid o a poc a poc. No importa però que sigui intens i de veritat. No et rendeixis.
Volar de nit és perillós 