Com qui s’espolsa una mosca del nas, apartes l’element problemàtic de la teva vida i construeixes un relat tranquil·litzador al voltant de la teva crisi. L’amant t’ha deixat i repeteixes mil vegades que no passa res perquè que només era un joc sense importància. Canalitzes el dolor, negues el dolor, transformes el dolor: t’apuntes al gimnàs i vas al metge. Estrés, dius.
Cap problema fins que et mires al mirall i veus la cara del teu pare. Qui voldrà anar-se’n al llit amb tu, ara, gratis? El pànic és això. No passa res. Amb la teva dona comparteixes despeses, naixements, velleses i intendències; les primeres arrugues, les primeres malalties, els primers impossibles, les infelicitats cròniques i els llagostins dels dinars de Nadal.
Després del gimnàs tornes a casa més relaxat, sopes qualsevol cosa ecològica, macrobiòtica, probiòtica, sense sucre, sense sal i sense blat. Conversa, got d’aigua i pastilla per dormir. Et rentes les dents i t’amagues rere un dispositiu electrònic últim model. M’agrada, no m’agrada, m’agrada, no m’agrada, copiar, enganxar, copiar, enganxar, una cançó, una foto, un video, tres emoticones. No passa res. La teva dona s’adorm al sofà amb la tele engegada i el seu dispositiu electrònic igual que el teu i tu te’n vas al llit a carregar el teu dispositiu i a intentar adormir-te amb un llibre d’autoajuda disfressat de llibre de temes d’empresa.
Potser demà a les set del matí, al fons del túnel de l’últim somni abans del despertador, et destrossarà el record de la pel·lícula remasteritzada, i segurament molt millorada, dels cinc minuts que trigaves a despullar l’amant que no t’estimaves. No passa res. Aquells anys de sexe salvatge, periòdic, secret i sense amor no tornaran però en vindran d’altres. Només la mort és un final.
Volar de nit és perillós 