Els batins i els cabells

Una de les coses que em van sorprendre del confinament per la Covid19 de l’hivern-primavera del 2020 va ser la quantitat de batins que vaig veure en pantalla en les infinites videoconferències on vaig haver d’estar connectada. Batins de llaneta, de roba, de teles que ves a saber com es diuen, estampades, llises, de bona qualitat i de no tan bona qualitat, per no parlar de xandalls.

L’argument de la comoditat no em serveix. Només el fet de no haver de sortir de casa, treure el cotxe o ficar-se al metro o al bus, no haver d’entrar a l’oficina, saludar, somriure, la conversa educada, la paciència, l’humor, la crueltat, el sarcasme, obrir l’ordinador, teclejar la contrasenya amb cara de son, les mil interrupcions diàries, els papers, l’hora de l’esmorzar, l’hora del tupper, els lavabos compartits, l’ascensor i les escales… només el fet de no haver de gastar hores en això (tenir aquesta immensa fortuna) no em serveix d’excusa per no anar vestit o aparentment vestit durant les videoconferències, especialment les persones que en tenien durant 120 minuts -o menys- a la setmana, el que pot durar una pel·lícula ni curta ni llarga. I els altres, els que empalmaven amb ulls envermellits videoconferències infinites, quin problema hi havia en anar vestits?

Feu números. No eren tantes hores que hauríeu pogut anar vestits si haguéssiu volgut. Hi ha alguna cosa d’absurd generalitzat, com si amb la roba haguéssiu jugat a fer l’adolescent malcriat durant tres mesos. Potser era l’única cosa amb què es podia distreure el cervell de l’horror, qui podia fer-ho, però no deixa de ser curiós. Voleu, a partir d’ara, anar a treballar amb sabatilles, batín i xandall? Assumim amb valentia que la roba que portem no és prou còmoda i que no ens defineix i diferencia fins a l’extrem? No.

I què passa amb l’obsolescència higiènica i no programada dels pijames i de la roba d’estar per casa? En una situació de dormir 8 hores diàries i de ser a casa unes 12 hores, per dir alguna cosa, la freqüència de canvi de pijama i de roba d’estar per casa -suposant que no parlem de la mateixa peça de roba i que cadascuna d’aquestes peces faci el seu ús específic en el temps i espai estipulat- queda dramàticament alterada si parlem de 24 hores a casa excepte 1 hora per sortir a comprar i llençar escombraries, en dies alterns. I què passa amb la freqüència de dutxes i de canvi de mudes? Tots els cicles d’armaris, calaixeres, rentadores i planxes es van haver d’alterar.

Si m’haguessin demanat com m’imaginava les persones que conec a casa seva, afortunanadament la major part de les vegades hauria pogut contestar que ni idea i la meva imaginació us puc dir que hauria estat molt benevolent. Encara no m’he recuperat del que vaig acabar veient i que hauria preferit no veure. Parlo de batins i de xandalls, i parlo de cabells, per no entrar en detalls.

No és tan difícil tenyir-se, no és tan difícil no tenyir-se. El que sigui, menys portar el cabell recollit sempre com si estiguessis en una escena domèstica d’una pel·lícula dels anys (cinquanta? seixanta?) on les dones duien el cabell recollit i reduït a la mínima expressió en un monyo sota d’un mocador. He vist cada dia en pantalla el pentinat que duien àvies i besàvies a les fotografies en blanc i negre de tot el meu arbre genealògic.

Les persones que eren rosses s’han tornat castanyes o morenes i gairebé irreconeixibles, més que pel canvi de color, per l’esforç d’amagar en un recollit auster i sense concesions el cabell sense tenyir en una cua baixa i culpable que semblava que plorés al món “Perdoneu-me, no he pogut tenyir-me, no soc digna de les vostres mirades, si us plau no em mireu”.

També he vist talls de cabell domèstics masculins (diria que sense massa patiment afegit, despreocupats com si diguessin “Soc un home malgrat el gat mort atropellat que duc al cap, no et fixaràs en això) que m’han transportat als pentinats que recordo que tenien els nens quan era petita. Parlo de primeres comunions dels anys vuitanta del segle vint. Inquietant. Quan els veia no podia concentrar-me en res més que en pensar si havien fet ells mateixos el tall inspirant-se en aquells records o si era l’obra d’una altra persona també inspirant-se en el mateix record i si hi havia una història de complicitat total o un esperit de venjança salvatge.

I no ho entenc. No entenc el misteri del pa i dels iogurts usant farines i làctics de tot tipus. Youtube també és ple de tutorials súper pràctics sobre com tallar-se els cabells a casa i els supermercats mai van deixar de vendre tints i banys de color amb instruccions ben escrites i fàcils de seguir, mil vegades més exactes que les receptes de panificadores i iogurteres amateurs perquè pel que sigui hi ha un consens i una mena d’estàndard entre marques de tints de cabell que es venen en supermercats que fa que sigui extremadament poc perillós no ser fidel a una única marca.

A més, els tints als supermercats es venen en caixetes que sempre inclouen guants! I els guants van ser un dels objectes de desig durant dies en què molts d’ells (els guants) es morien de fàstic a les estanteries dels supermercats amagats en les caixetes de cartró de rubio oscuro, rubio claro, caoba, miel, caramelo, negro azulado i violín mentre el paper de vàter volava.

Important. No tenyir-se també és una opció malgrat que sembli més de dona valenta dur els cabells grisos o blancs que arriscar-se a un part natural al menjador d’una casa de pagès rehabilitada i mal comunicada. Per pensar-hi.

Tornant a les videoconferències, no vaig veure rulos, i mira que són inofensius. Però potser és perquè la crisi del rulo i de les permanents (recordeu aquella olor?) ha afectat severament la població des de fa 40 anys. No sé si és culpa de la moda, que ara la tendència és planxar més que ondular o arrissar, o bé que es tira més de producte cosmètic (espuma, gel fixador, el que sigui menys laca) però no he vist ni un sol rulo.

Si hagués de comprar rulos (de formatge de cabra, no) no sabria on anar a comprar-ne. I quan parlo de rulos parlo també de les pinces metàl·liques amb què recordo que funcionaven, algú en té? Potser també dormen oblidades en les estanteries dels supermercats mentre volen els xampús, els suavitzants i les mascaretes pel cabell que moltes persones comprem religiosament.

Saps allò que no saps res?

Costa trobar paraules per dir que no saps res. No saps per què el treballador va amunt i avall en transport públic sense estar assegurat. La platja és plena de persones. Els llocs d’estiueig també. Han acomiadat un company de feina. Al bar on t’agrada esmorzar han fet vacances i avui han tornat. La botiga de queviures sobreviu. Al barri només obren negocis de manicures i pedicures. Tantes ungles hi ha? Mires el rellotge que no portes al canell perquè et negues a portar rellotge, a veure tan fàcilment com passa el temps i els triomfs, les derrotes i les batalles.

Agafes el mòbil. Les postals de cada any vistes, explicades o imaginades d’amics. I tu a casa, netejant, endreçant, llegint, cuidant un gat vell negre moribund mentre sona música de piano, un recopilatori de Spotify, mentre beus aigua amb suc de llimona i gingebre, que diuen que aprima, tu que saps que l’única cosa que aprima és no menjar tant.

I de moment ets aquí sense massa seguretats, com sempre. T’acompanyen i acompanyes les crisis de les persones conegudes que són les teves i les estabilitats de les persones més llunyanes que també comparteixes. Converses. Fotografies, paraules i xarxes socials. Paradisos blaus i verds, mar i muntanya. Ciment i carrils bici, monopatí, patinet i monocicle. La ciutat que sempre canvia.

Recordes un hotel, un avió, un cotxe, un camí, un sopar, una festa major. I t’has fet vella i t’has fet vell però no t’has mort i faries un gintònic però no faràs un Sue Ellen i t’esperes a que sigui una hora digna per trucar i quedar i assumir l’última aventura, l’últim intent, l’últim fracàs, l’última emoció caçada al vent dissimulant la tensió, mossegant el record i el desig, la pell encara suau i la mirada viva.

Saps quina és l’única cosa que saps? Que avui també soparàs una amanida.

El mateix home

Es veu que avui encara tinc quaranta-dos anys i en fa 27, en un campament en un punt muntanyós preciós d’Aragó, em vaig enamorar durant unes 48 hores d’un home menor d’edat que anava molt al gimnàs, que tenia unes esquenes enormes i un cos triangular. Es passejava, aparentment sempre esgotat, amb samarreta, bermudes i espardenyes. Em puc imaginar a mi mateixa dient i pensant coses terribles sobre la seva bellesa.

L’home tenia els ulls blaus. Crec que de moment només m’han agradat tres homes amb els ulls blaus, cada un d’ells amb un to de blau molt diferent als ulls.

Destaco per bell l’enamorament de 45 minuts -no seguits- de durada en un alberg de Trieste d’un hoste que tenia els ulls blau Trieste, el color del mar d’allà i el color dels ulls d’un home desconegut, esportiu, prim i morè, enganxat a una taula de surf o a un necesser, segons l’hora del dia en què el vaig poder veure entrant o sortint per la porta de la seva habitació, de l’alberg o dels lavabos les dues nits que vaig dormir allà, 45 minuts de contacte visual en total sent molt generosa. D’acord, deixem-ho en 24 segons.

Tornem a la península ibèrica. L’home que podem situar en un punt molt muntanyós de l’Aragó (o d’Aragó) en el mateix moment que jo ara fa 27 anys duia espardenyes. Estiu. Allò més que un alberg devia ser una casa de colònies o un refugi i mentre caminàvem per “casa” per fer temps entre menjar, dormir i les diverses tortures esportives planificades (i pagades en el meu cas pels meus pares) ell caminava amb la part del darrere de les espardenyes aixafada per la planta de cada peu.

Tenia un posat cansat, com si s’arrossegués, com si qualsevol cosa que no fos escalar unes pedres, baixar per un camí de bosc impossible, deixar-se caure (suposo que lligat, se m’acudeixen millors motius…) per un gorg, caminar per un camí massa estret al costat d’un barranc mortal, passejar-se per una carena, pujar l’enèsima muntanya a ple sol o no-esquivar un rierol d’aigua encara glaçada al mes d’agost i ple de pedres esmolades i verdet fos zero exitant.

Insisteixo. L’home que recordo cridant “Chiquilla, aquí no hay tiburones” entre ortigues i esbarzers caminava amb la part de darrere de les espardenyes aixafada per la planta del peu. Caminava cansat quan érem a “casa” i sovint les plantes dels seus peus semblava que trepitjaven més enllà de la sola de l’espardenya per tot l’alberg o el que fos allò.

Dèiem “casa” al lloc on teníem les lliteres, els vàters, el telèfon (en singular), la cuina, les dutxes, el menjador i les motxil·les i per allà l’home caminava sense calçat decathlon en l’època predecathlon, i sovint les plantes dels seus peus atlètics i castigats arrossegaven herba, terra i brutícia variada les poques hores que ens estàvem per allà, com una escombra, com un aspirador, com un imant.

Total que avui he anat a un supermercat a comprar llet per fer un tallat descafeinat soluble amb gelat de vainilla sense sucre, un dels últims plaers descoberts i he escollit el que oferia més camí a l’ombra per arribar-hi.

Caminant a poc a poc, segons els gustos actuals amb un vestit força poc escaient per mi (massa pàl·lid en un estiu sense platja ni autobronzejador), m’he sorprès suant sota la mascareta mirant els peus d’un home, més ben dit, els talons d’un home que s’arrossegaven cansats sobresortint d’unes espardenyes.

Les espardenyes eren negres, de roba, amb la sola prima d’espart i tapaven amb prou feines les puntetes dels peus d’un home forçut, no sé si major o menor d’edat, però amb el mateix cos que aquell pobre noi que vaig mirar ara fa 27 anys. Aquesta vegada no hi ha hagut enamorament.

Robatoris

Avui he somiat que anava a la perruqueria i mentre m’estaven fent un tractament de bellesa fantàstic m’he relaxat moltíssim i m’he sentit reconfortada. Quan he volgut pagar, el moneder era buit i he sabut que mentre estava al meu aire sentint-me la mar de bé les persones que després esperarien que pagués m’ho havien robat tot. No sé si en el somni o ja desperta m’he sentit imbècil.

M’ha semblat que era una sensació familiar aquella de quan saps que és totalment indiferent queixar-se o explicar-se. Tampoc no he sentit impotència. No hi havia hagut força bruta, violència ni intimidació. Només una immensa confiança per part meva i una immensa falta d’escrúpols per part seva.

I he recordat el primer cop que em van venir al cap un parell d’idees. Va ser fa mil anys a Ripoll, al cinema Comtal, una nit que feien la pel·lícula Asesinos Natos (Natural Born Killers, un minut de silenci per als traductors, els estudiants d’anglès i els fans del grup de música Kitsch). Hi vaig anar amb la meva amiga inseparable amb qui durant una època de la nostra vida sovint fèiem despesa al cinema per veure les dues pel·lícules en cartellera, potser érem sis o set persones al cinema com a màxim. I no, no era el Verdi, ni el Renoir, i no, no hi havia substítuls, i per cert, sí, era baratíssim. En el meu record, la pel·lícula tenia escenes estridents i violentes, que em van impressionar en l’era pretarantina i en plena adolescència. La meva amiga va haver de sortir de la sala per l’excès de violència, jo només vaig sentir horror.

En pantalla, una parella apassionadíssima i excessiva cometien tot tipus de crims sense cap motiu i si no ho recordo malament hi havia una escena una mica més calmada en què es parlava d’una llegenda sobre algú que deixava entrar un escurçó a casa seva i després es queixava perquè l’havia mossegat. Què és pensava que faria? Anar en contra de la seva natura?

Cap curiositat per tornar a veure la pel·lícula i cap desig de tornar a l’adolescència -aquell desert putrefacte d’emocions- però el somni d’avui m’ha fet recordar aquell moment i no sé per què he lligat una cosa i una altra. Algunes persones (només parlo de mi però em sentiré més còmoda amb un plural) canviem poc i seguim sent impressionables i massa tolerants a la vegada mentre el món avança al seu ritme.

És curiós veure que podem parlar d’un món d’abans i d’un món d’ara, cosa que no esperava haver hagut de sentir més enllà de la ficció d’alguns llibres d’aquells que queda bé dir que estàs llegint o que has llegit, sigui veritat o mentida.