Post en blanc

El full en blanc dels escriptors. Quedar-se en blanc en un examen. La por a ser el blanc de totes les mirades. Uns ulls en blanc. Llet amb venoceta o amb dencromina. El cul blanc del Franco, la seva dona i l’Ariel. El blanc nuclear. Quedar-se blanc enlloc de posar-se ‘moreno’. Els cabells blancs. La Blancaneus. El vestit de la primera comunió. El vestit de núvia. Una gavina. El Real Madrid. Unes botes militars amb cordons blancs. El Floquet de Neu. La cocaïna. El vot en blanc. La canço Watersound de Motorpsycho.

El Risc

Poema de Clementina Arderiu, del llibre Sempre i ara.

Cançó del risc*

Si visc no visc.
L’amor del risc,
com m’abellia!
No l’he cercat;
me l’han donat
quan no el volia.
Si visc no visc,
que temo el risc
i sa mentida.
El cel és d’or
i, ardent, el cor
no vol cap brida.
Però hi ha el risc:
si visc no visc
Per una treva,
per un oblit,
dono el neguit
amb clau i lleba.
No fos el risc…
Si visc no visc.
Vés onsevulla,
passa la mar
-per quin atzar?-
la mar que rulla
paranys i risc.
Si visc no visc.
Ni mar ni treva
ni l’or del cel.
La meva arrel,
si es torç, no es lleva.
Perquè, en el risc,
si visc no visc.
Donaré ombra,
donaré flors,
fora del clos.
Feina sens nombre
dirà que visc.
Quan el gran risc
vindrà a topar-me,
amb cor segur,
sense ningú,
sabré lliurar-me
al risc, al risc!

* Poema musicat pel seu nét Pau Riba en el disc De Riba a Riba. Barcelona, 1993.

L’Infidel

Sobre l’amor i la culpa.

El meu amor és un secret que mira fosc amb ulls marrons
Cap aquell desert on va perdre l’inesperat joc amb la vida
El meu amor s’ha ben perdut però me’l trobo cada minut
Prop d’on no hauria d’anar si no conegués el vell truc
El meu amor no jugaria si conegués bé aquest joc
És trist, fa mal i no té bon final però, perdut, no sap bé on va
El meu amor no vull que perdi per culpa del dolor injust
No ha de perdre cap raó ni deixar fugir cap petó
El meu amor és cec, el meu amor té gana
El meu amor és ansiós, el meu amor no ha de ser
El meu amor ho omple tot

Llicenciatura, Diplomatura o Mentida?

Això de farcir els currículums amb títols universitaris és un clàssic que sembla que torna a estar de moda. No anem bé. En Puigcercós mateix no té cap títol universitari però en canvi a tot arreu apareix que té una carrera i mitja. La que té a mitges diria que és la de Ciències Polítiques però la que té sencera és una mentida.

Sincerament no crec que tenir títol universitari sigui realment tant important per si mateix cara a ser polític però el que sí que crec és que falsejar-se a un mateix amb aquesta barra és, per a mi, garantia d’una manera de fer que no m’agrada gens.

Estic molt desenganyada, em sento avergonyida i estafada. Recordo que fa anys hi havia hagut escàndols d’aquest tipus i recordo la indignació que em van provocar. Eren casos que no m’eren especialment propers ni amables i aleshores és allò que quasi te n’alegres que n’apareguin trapets bruts. Quan això succeeix amb gent que s’havien guanyat la teva confiança política la indignació es tenyeix de tristor.

Conec el cas d’una persona que tenia dues carreres universitàries (magisteri i Filosofia i Lletres) que va tenir un cap que no en tenia cap. Us podeu creure que el cap va tenir la súper barra de fer constar a tot arreu que ell tenia una llicencitura i que l’altra, que era una dona, ‘només’ tenia magisteri? Quines penques.

Doncs bé, això són coses que passen, que han passat i que, pel que veig, continuen passant. Sense anar més lluny, a la meva feina hi ha dos casos de persones que mai no van acabar la carrera però que han venut la moto de que sí o que gairebé, i és un ‘gairebé’ tan minúscul que ja gairebé ha desaparegut. És una vergonya.

Però cada cosa té el seu pes. Enganyar l’empresa sense fastiguejar a cap company és una cosa, enganyar l’empresa i fer la traveta a algun company és una altra cosa però enganyar a un país sencer intentant colar una cosa així és una veritable vergonya.

No és el fet de si tenen o si no tenen estudis universitaris els nostres dirigents, el tema d’aquest post és la honestedat aplicada exclusivament al fet concret de mentir sobre la pròpia formació. En Raimon deia que Qui perd els orígens perd identitat i ara jo diré que Qui falseja els seus orígens perd dignitat.

Never mind the bollocks

Fa dos dies que m’he muntat un revival musical a la feina. Abans d’ahir vaig comprar-me música de la que escoltava als 17 anys i que només tinc en casettes gravats o en vinils.

Estic revolucionada perquè veig que ara sí que seria el moment d’anar en contra d’aquesta societat que alienitza i esclavitza per quatre duros, que obliga a produir coses en les quals ningú no creu. Som gossos de Pavlov que salivem amb els diners bruts i ridículs de les nòmines de cada mes i que encara hem de d’estar agraïts de tenir feines horribles perquè així almenys podem pensar que som autosuficients o quasi. Au va.

Quan ja no tens un cosset d’adolescent anorèxic amfetaminitzat, quan ja no queda perillosament sensual emborratxar-te, quan la teva família comença a caure’t bé, quan pagues el lloguer d’un pis, quan penses que més que un okupa podries arribar a semblar un sensesostre, quan t’ofén que algú fumi al teu costat, quan et comences a plantejar a quina escola portaries els teus fills a estudiar, quan t’adones que comença a ser probable que no tornis a votar amb il·lusió, quan la única cosa que queda de la teva època canalla són les fotografies, quan ja no dius paraulotes, quan ja només practiques sexe segur, quan ja has anat almenys un cop al Luz de Gas, quan decideixes no fumar porros o fumar-los només a casa perquè et fa vergonya, quan t’adones ja no et queda bé fer el punk. És aleshores que t’adones que tindries motius per ser-ne.

Sense cresta, sense anar fet un pòtol, sense anar contra la llei, sense drogar-te, sense treure l’aigua i electricitat del carrer, sense fer malabars, sense la innocència de qui crida ‘feixista’ a algú que, com tu, potser ja no tornarà a votar mai més cap partit d’esquerres perquè els de dretes no t’agraden però els altres encara són pitjors.

Never mind the bollocks!

L’Obridor

Acabo de perdre 120 €. El manyà d’urgències 24 hores diumenges i festius els acaba de guanyar. Dia de la mona. Sortir de casa al matí per anar al dinar familiar a 108 km de casa i veure que no pots tancar la porta amb clau. Pensar ‘oh no’ i marxar amb la porta només tancada de cop.

Tornar a casa amb la mona a la panxa i comprovar que no pots entrar a casa teva. Adonar-te que a sobre portes una barra de pa i mitja dotzena d’ous de pagès que t’han regalat. Buscar un manyà. Trucar-lo. Parlar amb una noia que no parla la llengua que tu parles. Recordar que diuen que els catalans tenim poca fidelitat a la nostra pròpia llengua i perdre la paciència al veure que no és qüestió de jugar-te-la. Esperar. Donar voltes a la frase ‘Qui espera desespera’.

Però com que pagant Sant Pere canta el manyà no tarda mil anys. Tornar a creure en Déu quan veus que el manyà arriba. Veure que el manyà no se’n surt amb el súper mètode de la radiografia i els copets. Ni tan sols fent saltironets tipus Lord of the Dance. Res a fer. Pensar ‘oh no’ una altra vegada. Cops de porta. Molts cops. Suor a l’esquena del manyà i de sobte les paraules ‘Hauré de foradar la porta’.

Ahir algú va intentar entrar a casa, jo era dins, amb pijama i em vaig espantar molt. Però de sobte vaig pensar que no podia ser que fos cap lladre i vaig mirar pel forat de la porta. Vaig veure un noi. Vaig cridar ‘eeeeh però què fassss?’, em va semblar que se sorprenia i el noi va marxar. Vaig pensar que era un veí que no conexia que s’havia confós de porta. I me’n vaig oblidar.

Acabo de perdre 120 €. El manyà d’urgències 24 hores diumenges i festius els acaba de guanyar. Dia de la mona. Portar tota la tarda pensant en els 108 membres de la família del veí i no poder fer res. Pensar que es mereixeria un bon sermó. Espantar-te pensant que potser algú volia fer el cop.

Iots de luxe

El lloguer per a una setmana d’un iot de luxe se’n va als 700.000 €. El trenta minus d’avui tractava aquest tema presentant tres grans homes amb els seus grans iots de luxe. M’he apuntat els seus noms per si un cas. Aquí els teniu (no se sap mai!).

• Jonathan Leitersdorf, amo del iot Tiara.

En Jonathan és un suís que s’havia fet ric gràcies a Internet, encara no havia fet els quaranta anys i estava casat en segones núpcies amb una dona que no m’ha semblat espectacular però que he pensat que ho deuria ser en algun aspecte (no?). També té una casa molt bonica a la muntanya. Físicament se’l veia cuidat. M’ha agradat força la decoració del iot. A destacar que la pintura exterior feia joc amb la del seu helicòpter, d’un blau marí lluminós. L’habitació destacada del iot era la de matrimoni, situada a la part més àmplia i estable del iot (molt ben pensat) on destacaven tonalitats marró i caoba. A destacar que la porta que comunicava aquesta habitació amb el seu lavabo tenia uns vidres art decó molt monos.

• Graham de Zille, amo del iot Amnesia

En Graham és un anglès d’uns cinquanta anys, de bona família i amb pinta d’avorrit. Diria que era panxut. No m’ha agradat gaire la decoració del seu iot però podria fer la vista grossa. A destacar que el bany principal, amb un jacuzzi farcit de màrmol i de tonalitats daurades, comunicava amb el menjador principal per una finestra vidriada que es podia posar en opció transparent o en opció translúcida. M’ha semblat un enginy no especialment encertat.

• Andreas Liveras, amo d’un munt de iots.

L’Andreas, home els orígens del qual se situarien a Xipre, era el més veterà dels tres homes i també el crack absolut. D’uns seixanta anys deixats enrera feia temps, cos i cames primes però panxa tipus pilota de Nivea, tenia una mirada absolutament familiar, una mirada d’avi bonachon. Es podria dir d’ell la frase que tanta ràbia fa sobre que era un home que s’havia fet a ell mateix. Havia començat com a immigrant a no recordo quin país i s’havia fet ric del no res. A destacar que actualment està emparentat amb la família reial anglesa. Se’l veia familiar i afable, conscient de poder-se considerar afortunat. Com que el seu negoci era el lloguer de iots de luxe, els provava ell mateix amb la família. Quin crack. No recordo la decoració del iot que ha sortit però han dit que era el més car de tots els que es poden llogar i que la gent rica es tornava boig per ell.

Espero que no trobeu immoral haver escrit els noms d’aquests tres homes, ni la seva descripció, ni la dels seus iots. Els seus trens (o hauria de dir iots) de vida sí que eren immorals.

Chopped versus Wasabi

Què és el chopped? I encara diré més. Què és el wasabi?

Com dues coses tan rematadament rares poden haver arribat a formar part, o no, de la nostra dieta? Us esteu marejant? Jo també. Puc jurar davant de qui sigui que mai no he menjat chopped.

I això que diria que tinc algun record de pati d’escola i algun nen oferint-me una mossegada d’entrepà de chopped. Però vaig declinar amablement la invitació. Una actitut molt madura, plena de respecte.

En canvi, ara que sóc gran faig una cosa molt estranya: dissolc una ínfima quantitat de wasabi a la salsa de soja sempre abans de menjar sushi. El motiu és que vaig llegir que això era efectiu contra no sé quin tipus de bacteris del peix cru responsables de les úlceres d’estómac tan freqüents entre els japonesos.

Desconec si és certa aquesta tendència nipona a les úlceres d’estómac i si aquests bacteris immunes als sucs gàstrics (però no al wasabi) en serien els responsables.

Em quedo amb l’absurd culturalment misteriós de qui esmicola trossets de plastilina verda picant en una salsa marronosa i diabòlicament addictiva i no coneix el sabor del chopped, aquell gran desconegut. Demà compraré chopped. El tastaré. Pel seu exotisme, òbviament.

Silenci sense identificar

Fa un parell de dies vaig rebre un sms extremadament críptic. Només quatre lletres muntant la paraula ‘hola’ i només nou números en una combinació que no puc identificar amb cap persona coneguda. Res més. Vaig respondre amb el mateix missatge, una exclamació de regal i una pregunta fàcil fàcil fàcil que només requeria la identificació de la personeta que m’havia escrit. Han passat dos dies i cap resposta.

Com pot ser?????? Val a dir que per Reis vaig perdre el mòbil i la majoria de contactes, que dilluns és el dia de la Mona i que fa dos dies hi havia una lluna plena impressionant. Aquests tres detalls i la mística de tenir records dolços d’ara fa just un any m’han fet somiar, quina novetat!

Aquesta és la història de com va arribar el simpàtic sms a la meva vida i de com vaig anar pensant en el seu possible origen tot sopant el millor sushi de la ciutat. Déu meu!!! Ara que ho penso, el sms va arribar just quan vaig entrar en el restaurant. La visió de la ingesta compulsiva de sushi podria explicar tot aquest silenci. Però seria una tragèdia. Tones de peix cru assassinant l’amor veritable. Seria massa cruel.

I això que justament aquest dijous de lluna plena absolutament inquietant vaig sortir de casa pensant ‘avui coneixeré l’home de la meva vida’. I vaig repetir aquesta reflexió dos o tres cops tot caminant per davant del mític hotel Duquessa de Cardona de la ciutat que acollia óssos en aquell moment. Per cert que en vaig veure uns quants en un Club que si bé no sé què té de Club té per nom només dos números amb tota una llegenda de més que mala sort darrera.

Óssos i sushi a part, són tres les possibilitats normals que se m’acudeixen sobre l’autor del missatget i a qui s’hauria d’agrair o culpar per inspirar aquest post:

Possibilitat 1. Un cosinet que jugant amb el mòbil m’hagués escrit i hagi passat d’identificar-se, especialment perquè deu tenir poc saldo i cap idea de les expectatives que m’ha generat.

Possibilitat 2. Un antic nòvio amb curiositat, intrigat perquè no el vaig felicitar pel seu aniversari i ofès perquè ja seria el segon (o tercer?) cop que ha de respondre a la terrible pregunta quasi-policial sobre la seva identitat.

Possibilitat 3. Un antic amant avergonyit d’una malifeta i d’un silenci llarguíssim.

Em pirro perquè sigui la possibilitat 3, no em ve especialment de gust que sigui la 2 i em sabrà greu tota aquesta paranoia quan descobreixi que ha estat la 1. Quina vida més xorres, no?

Clau Clau Claudi

Sempre m’han semblat molt avorrides totes les coses relacionades amb l’imperi romà, amb l’època medieval i amb l’anomenada època moderna.

Recordo que a les assignatures d’història les úniques parts del temari que em resultaven atractives eren el bloc del principi que anava de la prehistòria fins als grecs i el bloc del final de l’anomenada història contemporània, concretament a partir de la segona guerra mundial [Per cert, als de la meva època mai mai mai no ens donava temps de veure aquest segon bloc tot i que ja sortia als llibres].

L’interminable feix d’anys d’entremig em resultava avorridísim: un seguit de complicacions infinites per mantenir situacions econòmicament sostenibles per a uns quants, guerres amunt i avall, guanyadors i perdedors sempre, mil desgràcies, un seguit d’equilibris i desequilibris de poder que van fluctuant d’aquí cap allà i a l’inrevés, etc. En definitiva, més de 22 segles d’una satànica partida de Risk en versió gore.

A que ve tot aquesta declaració d’ignorància? Algú m’ha posat una pistola al cap perquè confessés tot això o què? No no, tranquil·litat, només necessitava contextualitzar el mèrit d’un professor del qual avui parlaré i que m’ha fet veure (o tornar a veure) que la bellesa pot aconseguir coses increïbles, gairebé miracles.

Algú realment dubta que la bellesa no mou el món? Contextualitzem. Aquest any faig una assignatura de llatí a Filologia i estic francament fascinada per la bellesa del professor. El primer dia que el vaig veure vaig pensar que era el Walter del còmic L’home desitjat del Ralf König. Ara penso que és August i me l’imagino amb una túnica i fulles de llorer al cap. Té la bellesa d’una estàtua romana -bellesa al cap i a la fi- i llueix com ningú, a més, un complement fabulós: un caràcter brillant.

Aquest Cèsar adora la matèria que ensenya. I jo l’adoro a ell i a la seva matèria llatina. Se’l veu apassionat sense semblar un boig, ni un bala perduda, ni un freak. No va de divo tot i que jo estaria absolutament a favor de la seva divinització.

Així doncs, l’amor i la fascinació pot aconseguir coses increïbles però no pas miracles. De moment la cosa increïble és que estic llegint el Jo, Claudi de Robert Graves, i el miracle consistiria en estar estudiant llatí enlloc d’estar divagant sobre la bellesa del déu de la llengua llatina que miro amb desig dos cops per setmana. Potser demà tindrà lloc el miracle. De moment me’n vaig a llegir a en Graves.