M’agradaria que Catalunya fos un país on fos possible viure en una casa bonica, tenir més d’un fill i els tomàquets tinguessin gust de tomàquet. Mentre uns i altres catalans discuteixen sobre Catalunya, molts dels habitants d’aquesta pàtria tremolosa pensen en mil i una pàtries que enyoren com nosaltres enyorem un passat amb el qual tampoc no ens posaríem d’acord.
Això ho vaig escriure l’any passat i avui tinc la sensació que corren paraules il·lusionades que parlen de catalanisme i de llibertat. Bufen vents imprevisibles a Europa i per aquí ens il·lusionem imaginant-nos omplint una sol·licitud a Espanya per demanar, a poc a poc i de bon rotllo, la independència. Estem infravalorant la ràbia de l’anticatalanisme i el poder dels diners, i estem jugant a sentir-nos superiors, més avançats i més europeus que els altres quan, en realitat, comencem a estar escurats (i els altres ben llustrosos) i és possible que siguem quatre gats que, justament aquesta nit, estem en zel.
En l’era de la informació se superposen les notícies. Rajoy fa d’oposició parlant de les dificultats de les persones per arribar a final de mes. Els escocesos es plantegen fer un referèndum per separar-se d’Anglaterra. Flandes es qüestiona pertànyer a Bèlgica. Rodríguez Zapatero fa de president agònic amb un discurs histriònic. Tenen lloc alguns moviments antiislàmics a Brussel·les. El ministre d’economia no té en compte el tema de la immigració a l’hora d’assignar recursos. Catalunya té l’índex d’immigrants més alt d’Espanya. Per exemple.
Però mentre les entitats bancàries s’enriqueixen gràcies al fet que bona part de la població no pot accedir a una vivenda digne si no és pagant hipoteques enormes, Rajoy està prenent forces, sembla, per vèncer els element contraris a la seva pàtria i es mostra gairebé viril i disposat a aniquilar, cegament i heroica, l’enemic terrible que, en part, som nosaltres, els que estem borratxos i confiats vivint el somni d’una nit d’estiu. Això no pot anar bé. Estem fent el dibuix animat. Som la caputxeta vermella i el llop és el sentiment anticatalà que ni tan sols es pren la molèstia de disfressar-se d’àvia inofensiva! Hem de vigilar. No confiar-nos. Al nostre favor tenim, com sempre, el caràcter aquixotat del nacionalisme espanyol. Però hem d’evitar el conflicte. Seguir avançant amb il·lusió però sense fer massa soroll. No per covardia sinó per prudència. Perquè el diàleg no serà mai possible: si ara que ens tenen sotmesos ens insulten si ens queixem, què podria arribar a passar demà?
Potser és culpa de la meva àvia que sempre recordo dient-me "Tant de bo no hagis de viure mai una guerra". Potser és culpa del meu avi, que deien que era covard i que va viure gairebé tota la seva vida malalt a conseqüència de la guerra. Sigui pel que sigui, a mi em fa por que tot això no acabi bé. Tant de bo poguéssim marxar d’Espanya sense que es notés. Fer com si marxéssim a comprar tabac i no tornar mai més.
[@more@]
Volar de nit és perillós 