Nostàlgia

Aquest és el preu. Jugar a perdre’m. Pensar que jugo a trobar-te. Somiar que jugues a trobar-me. Caminar sense saber el nom dels carrers. No anar enlloc. Durant molta estona. Distreure’m veient algú que ja he vist abans i que recordo. O algú que he vist més d’un cop en el mateix lloc. O el doble (més jove, més vell, més gras o més prim) d’algú que conec. Una mirada. Una criatura. Algú que plora. Un petó apassionat. Una discussió. Una angoixa (meva o teva?). Tot, absolutament tot, m’interessa. Però l’escèptic em recorda els dies de tristesa exagerada en què no veig res i, enmig d’un atac egocèntric de magnituds geocèntriques, poso cara de western i em limito a acomiadar-me d’aquest món que odio i que adoro a la vegada.

Ya no estás a mi lado, corazón
en el alma sólo tengo soledad
y si ya no puedo verte
porque Dios me hizo quererte
para hacerme sufrir más
Siempre fuiste la razón de mi existir
adorarte para mi fue religión
y en tus besos yo encontraba
el calor que me brindaba
el amor y la pasión
Es la historia de un amor
como no hay otro igual
que me hizo comprender
todo el bien todo el mal
que le dio luz a mi vida
apagándola después
Ay que vida tan oscura, corazón
sin tu amor no viviré

[@more@]

Diada 2007

M’agradaria que Catalunya fos un país on fos possible viure en una casa bonica, tenir més d’un fill i els tomàquets tinguessin gust de tomàquet. Mentre uns i altres catalans discuteixen sobre Catalunya, molts dels habitants d’aquesta pàtria tremolosa pensen en mil i una pàtries que enyoren com nosaltres enyorem un passat amb el qual tampoc no ens posaríem d’acord.

Això ho vaig escriure l’any passat i avui tinc la sensació que corren paraules il·lusionades que parlen de catalanisme i de llibertat. Bufen vents imprevisibles a Europa i per aquí ens il·lusionem imaginant-nos omplint una sol·licitud a Espanya per demanar, a poc a poc i de bon rotllo, la independència. Estem infravalorant la ràbia de l’anticatalanisme i el poder dels diners, i estem jugant a sentir-nos superiors, més avançats i més europeus que els altres quan, en realitat, comencem a estar escurats (i els altres ben llustrosos) i és possible que siguem quatre gats que, justament aquesta nit, estem en zel.

En l’era de la informació se superposen les notícies. Rajoy fa d’oposició parlant de les dificultats de les persones per arribar a final de mes. Els escocesos es  plantegen fer un referèndum per separar-se d’Anglaterra. Flandes es qüestiona pertànyer a Bèlgica. Rodríguez Zapatero fa de president agònic amb un discurs histriònic. Tenen lloc alguns moviments antiislàmics a Brussel·les. El ministre d’economia no té en compte el tema de la immigració a l’hora d’assignar recursos. Catalunya té l’índex d’immigrants més alt d’Espanya. Per exemple.

Però mentre les entitats bancàries s’enriqueixen gràcies al fet que bona part de la població no pot accedir a una vivenda digne si no és pagant hipoteques enormes, Rajoy està prenent forces, sembla, per vèncer els element contraris a la seva pàtria i es mostra gairebé viril i disposat a aniquilar, cegament i heroica, l’enemic terrible que, en part, som nosaltres, els que estem borratxos i confiats vivint el somni d’una nit d’estiu. Això no pot anar bé. Estem fent el dibuix animat. Som la caputxeta vermella i el llop és el sentiment anticatalà que ni tan sols es pren la molèstia de disfressar-se d’àvia inofensiva! Hem de vigilar. No confiar-nos. Al nostre favor tenim, com sempre, el caràcter aquixotat del nacionalisme espanyol. Però hem d’evitar el conflicte. Seguir avançant amb il·lusió però sense fer massa soroll. No per covardia sinó per prudència. Perquè el diàleg no serà mai possible: si ara que ens tenen sotmesos ens insulten si ens queixem, què podria arribar a passar demà?

Potser és culpa de la meva àvia que sempre recordo dient-me "Tant de bo no hagis de viure mai una guerra". Potser és culpa del meu avi, que deien que era covard i que va viure gairebé tota la seva vida malalt a conseqüència de la guerra. Sigui pel que sigui, a mi em fa por que tot això no acabi bé. Tant de bo poguéssim marxar d’Espanya sense que es notés. Fer com si marxéssim a comprar tabac i no tornar mai més.

 

[@more@]

Princesa

Diu que m’imagino que ells senten alguna cosa quan no és així. Que no senten res. Que està claríssim. Que sempre m’enamoro però que ells no. L’escolto. Pacientment. Admiro com pinta de negre tot el que m’he esforçat en pintar de color rosa. Callo. M’enfado. Penso. Repasso totes les històries. Dic alguna cosa que no sento. No vull que es noti que em sento com una princesa inesperadament convertida en truja. Que sí que sí. Que ja ho sé que tot és una merda. Precisament per això. En aquests temps tan civilitzats, nets i moderns en què l’únic condó que no falta mai és el del cor, jo m’enamoro. Cada vegada. I, per mi, el que senten ells –com el que sento jo- és una incertesa molt més humana, dolça i animal que no pas la certesa estèril del no-res.

Que l’aire m’eixugui les llàgrimes però que res no m’eixugui el cor. Seré una pringada però seguiré estimant cada vegada. Si em ve de gust. Encara que res no sigui fantàstic. Encara que res no acabi de ser del tot. Encara que m’equivoqui del tot. Encara que la realitat tingui uns límits i jo me’ls salti. Encara que sempre acabi arrossegant-me entremig de ficcions efímeres que em consolen i que em desconsolen segons el dia. Encara que només serveixi per donar conversa als que s’autoproclamen feliços perquè paguen hipoteques o perquè no les paguen. 

Que trontolli tot cada vegada. Que la mort ja serà prou quieta. L’amor arribarà? Jo dic que arriba cada dia tantes vegades que et faria morir de ràbia. Tot es barreja i tot es barrejarà. Amb força. Amb temeritat. Sense por. Sense mirar. Que hauré plorat més? Qui ho pot saber… Si tot va bé, em faré vella. Com tothom. Perquè això no té res d’especial. I la vida és evident que ens somriu encara que no ens acabem de sentir mai prou satisfets. I no hi ha mil vaixells. Només n’hi ha un. O dos o tres o quatre. I hi som tots junts (o gairebé) encara que ens menyspreem per això d’aquí o per allò d’allà. I sort de les ficcions. I sort de les incerteses. I sort de tot. Que la vida és ben real. I això, sigui el que sigui, és l’única cosa que ens sobreviurà. Perquè, com ha passat sempre, ni sí ni no. En realitat, no se sap mai.

 

[@more@]