Algunes derrotes quotidianes poden obrir portes increïbles o simplement fer saltar de pantalla d’una vegada. És la fi del món i hi ha una onada de calor. Imagineu un camp de mines on juraríeu haver plantat i regat flors cada dia. Sempre hi ha una onada de calor o una gelada forta quan l’amor fereix; és una llei estúpida segons la qual, de cop costa respirar, s’oblida el mecanisme del somriure, el temps no passa i estar despert es converteix en una condemna que sembla eterna.
Però saps que la capacitat de sorpresa de la vida és la millor droga del món. Al final d’algun dels aparentment infinits túnels per on passes a velocitat de cargol hi torna a haver una esperança basada en l’experiència. Perquè sí. Perquè així com pot ensorrar-te fins al fons d’un pou d’una bufetada injusta sense que puguis defensar-te -ni ser capaç de dir les dues o tres paraules que et salvarien-, la vida pot fer regals. Amb la mateixa força imparable i el mateix esperit atzarós, un dia pots empassar-te una traïció i un altre dia pots rebre un regal. Ets lliure de fer el que creguis oportú amb cada cosa: ets lliure d’interpretar què passa i ets lliure de triar posar l’accent en unes coses o en unes altres.
Trigues una estona a endreçar la superposició de fets i d’emocions. Mossegues el teu company Fracàs fins que dius prou i decideixes fer sola un camí que t’han dit que no és bo fer sense ningú. És això o desaparèixer i decideixes no desaparèixer. A l’altra banda ja fa estona que algú va marxar. Per distreure’t del dolor, recordes quantes vegades has somiat que casa teva serà algun dia un bon record per a algú. Una altra vegada és pels volts de Santa Marta que les estrelles semblen més brillants que mai. Potser hi ha núvols però no hi seran per sempre.
Volar de nit és perillós 