Should I Stay or Should I Go?

Coses que es fan quan pensem que no sabem què volem fer o quan ens falta valor per llençar-nos-hi de cap tot i que ens en morim de ganes. Tirar una moneda i fer-li cas. Esperar si passa un cotxe groc. Posar les cançons en ordre aleatori aviam quina surt primera. Beure uns quants cubates. Obrir un llibre a l’atzar i posar el dit damunt d’una paraula. Posar ultimàtums i terminis a les coses. Obligar a algú a que ens digui el que volem sentir. Tirar una moneda i no fer-li cas. Vestir-nos i preparar-nos per a l’ocasió. Llegir els anuncis del carrer i del metro. Trobar-te algú per casualitat en algun lloc inesperat. Provar una altra cosa per reafirmar la nostra elecció. Esperar a veure si porta una determinada peça de roba. Que soni aquella cançó. Tornar de dinar i passar per davant del despatx del jefe aviam si hi és. Trobar tots els semàfors verds o tots vermells. Passar per davant d’un lloc aviam si veiem tal cosa o tal persona. Mirar algú des de darrera aviam si ho nota i es gira. Escriure un post. Cagar-nos en tot.

Translucidesa

Hi ha situacions que et plantegen un dubte raonable sobre la teva presència al món. Situacions que et fan pensar que potser ets transparent. A la feina quan escrius emails que ningú no et respon. A la discoteca quan apareix algú que parla amb els teus amics i que et dóna l’esquena mentre ho fa. A la platja quan no tens color. Al llit quan falta la inspiració. Quan puges a l’autobús i tothom et passa davant i acabes pujant després de tothom. A les reunions socials en què notes que les teves opinions no frapen. Baixant per les Rambles. Caminant per una carretera deserta. En un bar quan no et fan cas.

Altres cops la opacitat troba en tu un bon lloc on instal·lar-se i et sents vulnerable davant les mirades de tothom com si t’haguessin remarcat amb fluorescent per algun motiu que t’avergonyeix. Quan se t’escapa un pet en un mal moment. Quan el nivell d’exigència i d’alcohol a la sang s’inverteixen i acabes petonejant-te amb algú lamentable davant de tothom. Quan ensopegues creuant la Gran Via. O caus de cul a terra. Quan t’enganxen sortint d’un lavabo on acabes de deixar una boirina pestilent. Els ennuegaments que incorporen algun míssil descontrolat sortint de la teva boca. Un pèl inconfusiblement teu que veus al mig de l’amanida.

Un material és transparent quan deixa passar fàcilment la llum, és translúcid quan la deixa passar però fa irreconeixibles les formes i és opac quan no deixa passar la llum. Això em fa pensar que el caràcter translúcid hauria de ser un punt mig entre la transparència i l’opacitat: més enllà de la pressió de sentir-se assenyalat per un dit acusador però sense arribar a l’extrem de no causar cap impacte en el teu entorn. La capacitat de fer irreconeixibles les formes podria ser la virtut de ser una mica imprevisible i de fer les coses una mica diferents.

El prefix ‘trans-‘ ve del llatí i significa ‘a través de’ i en química significa una posició oposada respecte a un pla. Això em fa pensar que potser la translucidesa és un estat lluminós al qual s’hi arriba a través de la lucidesa malgrat que potser es troba en un pla oposat a aquesta lucidesa. S’ha de pensar molt per arribar a pensar que és preferible no pensar tant.

Tigret i Negret

Asseguda cara la finestra intento escriure unes línies sobre un parell de gatets que vaig recollir un dia del carrer. El Tigret està mig adormit assegut al meu costat, se li tanquen els ulls, i el Negret no sé on és, deu estar ben adormit que no vingui.

Sempre havia volgut tenir gats, de petita m’imaginava que em comunicava amb ells i que eren màgics amb aquells ulls tan misteriosos i expressius. Quan vaig tenir casa meva, no va passar ni un any que en vaig agafar un parell del carrer. Havia anat a veure la projecció d’un curtmetratge i vaig anar a prendre algo després. Quan esperava un taxi per tornar a casa vaig veure travessar corrents la Via Laietana a un gatet negre petit petit. Algú fa agafar-lo i me’l va donar i vaig pensar que era fantàstic, que sempre havia volgut tenir un gat negre o atigrat, dels de carrer, a casa.

El gatet tenia molta por, no m’estranya, i estava una mica arrossinat i empolsinat, no era gaire maco però m’inspirava molta tendresa. I de sobte va aparèixer un altre gatet petit, aquest cop atigrat, que anava una mica més net i era francament bonic i dolç i tovet. Devien ser germans perquè eren igual de petitons i quan vaig posar-los de costat van deixar de tremolar tant. Després de força dubtes vaig decidir endur-me’ls tots dos a casa i vaig agafar un taxi que em volia cobrar dos euros de més, un per gat, i que finalment no em va cobrar de més. Recordo dins del taxi, els dos gats ben espantats que no paraven de miolar.

A casa vaig posar paper de diari amb terra de les plantes en un raconet i vaig resar perquè fessin servir allò de lavabo. Els vaig fer un jaç improvisat amb una palangana i una pila de draps vells i els vaig donar aigua, llet, pa bimbo i pernil dolç i vaig aprendre que els gats no mengen pa.

L’endemà els vaig dur al veterinari (no és només a Vendelplà que el veterinari és l’home més bo i més guapo de tots) i vaig estar uns mesos que no mirava la tele, mirava els gats i era feliç. Eren molt bonics. Quan es van anar fent grans van perdre l’encant que tots els cadellets tenen però ja els havia agafat molt de carinyo. Són molt dolços i bons, o això em sembla a mi. La veritat és que també són una mica pesats, sobre tot als matins que em desperten perquè els doni l’esmorzar. El cantó positiu és que gràcies a la seva insistència ara arribo més puntual a la feina.

Una cosa que em fa molta pena és quan els porto a Ripoll i veig que tenen més espai per córrer i una galeria on estar-se i després han de tornar, com jo mateixa he de tornar, a la caixa de mistos on visc a Barcelona. Les bèsties tenen preferències, estats anímics variables i qui sap si sentiments. Però nosaltres parlem massa i estem massa pendents de foteses diverses com ara la roba, la decoració, els estudis, la feina, la família i els diners.

El Negret s’ha despertat i ha vingut corrents fent saltironets, m’ha saludat, ha despertar el Tigret i ha saltat cap a la finestra. Em penso que ha vist alguna mosca volant. No té res d’estrany que s’enyorin de Ripoll quan són a Barcelona.

Nit d’estiu

Sóc feliç. Els ullals del vampir van clavar-se en la seva víctima mentre aquesta udolava de plaer i li servia cadascun dels seus desitjos més obscurs, un darrera l’altre. Res de nou, però tot va semblar fàcil, brut i autèntic. Salvatge. Verge. Imprevisible. I les convencions socials van decidir quedar-se fora. I tota la roba va quedar-se al terra, avergonyida d’haver estat la presó de tota aquella bogeria mentre el telèfon no parava de trucar, inútilment, en un intent cec d’evitar alguna cosa. Algú mentia i es lamentava dient que la vida era ben senzilla i que ens la complicàvem. Més aviat la vida és complicada però mirem de fer-la fàcil. Qui sap si això podria servir perquè cadascú valorés més la seva vida i avancés cap a allò que més feliç el fa. Però què difícil serà saber-ho. Aquest cop jo no vull una relació fantasma. I tampoc no voldria sortir corrents. Aquest cop em quedo on sóc. Intentaré ordenar les idees i miraré d’esforçar-me en no fer passos en fals. Tot això ha estat una pista sobre el que pot ser. I m’ha fet recordar que gairebé sempre tot és possible. Continuo feliç.

(Crònica mínima de la nit que Rita Hayworth va cantar mil cops l’Amado Mío).