Ahir vaig passejar prop del mar però no tractaré de descriure-te’l aquesta vegada. Per a què? Tu també et passes els dies acumulant paisatges bells i absències meves. Potser ha de ser així. Potser és que és difícil canviar la història. Potser és que tot s’ha complicat. Potser és que ens ho fem tot massa complicat. Per què no ens veiem més?
Diria que t’acompanyo cada dia en el pensament o en els somnis. De fet, em sembla que ningú no em podrà convèncer que no sigui així. Comencem a estar barrejats, embolicats, enamorats, afamats i continuem massa lluny. Però potser és això el que aguanta aquesta història i la deixa surant en una mena de bassal de temps secret d’un bosc poc transitat que no sé si és trist o si és bonic.
El meu tresor és que quan ens veiem manen els somriures, una certa tranquil·litat i la passió, i la meva condemna és la incertesa de no saber si això és suficient, vulgar o excepcional. La nostra és una història que sembla impossible, diuen -com si això algú ho pogués saber!-, i a vegades penso que estimar-te fa mal. Quan veig que surt el sol, que s’amaga rere un núvol, que plou, que trona o que es fa de nit m’enfado perquè no estem junts i el temps no és infinit. Un dia vaig preguntar-te si no tenies por del temps que s’escapa i em vas contestar que per això eres amb mi.
Però durant quanta estona ets amb mi? Quants minuts són suficients per a tu? Quantes vegades penses en mi durant el dia? I jo amb tu? Això compta? Podem trobar una fórmula màgica que ens digui si això té sentit? Què vull comptar? Què vull saber? No està tot clar ja? I què passaria si ens apropéssim de debò més estona? Marxaria aquesta urgència? Apareixeria una cosa millor? Què faríem?
No hi ha receptes, ni seguretats, ni mètodes per endevinar sentiments ni equilibris, i tampoc no hi ha temps. Imagino noves unitats de mesura. Pensaments per minut, somnis per setmana, dies que em desperto pensant en tu, pensaments que ens apropen, desitjos que són com un cop de puny que deixa sense respiració, projectes de vida, vacances, comoditat, emoció, vertigen, il·lusió. Tot junt? Tot separat? Ara sí? Ara no? Ara jo què sé.
I guanya el temps que passa, els sentiments que creixen, els que canvien, els que van morint, els que queden, l’inconscient que no perdona i el no-res que mossega. El temps passa i la teva absència i la meva absència juguen a cartes. Quants punts de dolor val cadascuna? Qui guanya? Qui perd? No vull competir. Com podem mesurar el plaer? Com podem separar l’eufòria de l’amor? I el plaer del dolor? Com és el temps? Escàs o excessiu? I la vida? Puc comptar amb tu? I tu amb mi?
Volar de nit és perillós 