Sense senyal

Que no us despisti el color negre. Aquí la llum entra cada matí amb força i il·lusió. Aquesta llengua meravellosa ho aguanta tot i nosaltres també. Tenim experiència i reserves d’esperança per frenar la misèria d’esperit dels que fereixen per ferir.

Com sentir-se com una lolita als trenta-tres anys

No. Aquí no hi ha cap recepta per aconseguir sentir-se com una lolita als trenta-tres anys. Això és un escrit com un altre sobre un dia com un altre d’una noia com una altra en una ciutat com una altra. A partir del relat d’un record de la infància i d’un trajecte en metro explicaré una història més aviat poc ambiciosa sobre les diferències d’edat i el fet de  sentir-se com una lolita.

Recordo perfectament un vespre de fa molts anys. Sofà, els meus pares encara junts i la tele engegada. Tocava pel·lícula. Títol: “El graduat”. Era aquella època remota en què veure pel·lícules a la televisió en família tenia un aire de solemnitat els dies que “en feien una de bona”. Recordo la meva actitud d’adolescent d’aleshores entre escèptica i curiosa i recordo també que la pel·lícula em va semblar molt poc interessant. Hi sortia un home lleig i esquifit i dues dones: una de jove i una de gran.

Avui he pujat al metro. Davant meu: un noi molt jove. Ens mirem dues vegades una mica massa seguides. Em sento incòmoda però penso: què faria la Sharon Stone en el meu lloc? I òbviament poso l’esquena ben recta, el cap centrat, m’imagino que estic boníssima, miro l’adolescent  i creuo les cames aguantant-li la mirada durant uns segons.

Per uns moments em moro de vergonya. I si es descollona de riure? I si em pregunta l’hora que és i em tracta de vosté? Per sort no passa absolutament res d’això però durant una estona que no sé si  fem una parada, dues o tres, em ve de gust imitar lleugerament els seus moviments i ell em segueix el joc fins que s’aixeca.

A poc a poc es corda la jaqueta i es posa la bufanda. Penso: Ràpid, ràpid, què faria la Valérie Tasso en el meu lloc? I veig claríssim que és evident que ella el miraria amb cara de no haver trencat mai ni un plat i faig exactament això tot i que no sóc la Valérie Tasso.

És clar que tampoc no sóc la Sharon Stone. Merda. Què estic fent? Intento allunyar els pensaments negatius del meu cap. No sóc la Sharon Stone ni la Valérie Tasso, d’acord. Però tampoc no sóc la Duquesa d’Alba. O almenys no encara.

El noi es queda clavat davant meu buscant alguna cosa a la butxaca dels pantalons i just abans de sortir per la porta em somriu i em diu “Adéu” amb un somriure refotudament adolescent. M’ha guanyat. La força de la seva mirada és un milió de vegades més potent que cap dels meus pensaments més animats. Sento la vida com s’escapa amb fúria per un forat que és la casella de l’any de naixement que apareix en el meu D.N.I.

Abatuda i deprimida recordo el Dustin Hoffman. I  en Forges. I veig el tòpic de l’home petit i la dona enorme. M’he convertit en un ésser decadent i trist? Als meus trenta-tres anys ja sóc una vella verda? Estic barrejant coses? Sí però és que a la vida tot està barrejadíssim.

El fantasma de Gustav von Aschenbach està picant a la porta i jo l’obro encantada. Passi, passi. No pateixi. No penso comprar cap bitllet per anar a Venècia però potser sí que he de començar a fer-me a la idea que ja no em podrà quedar mai bé un vestit blanc de núvia. Potser ja s’ha acabat allò de sentir-me refotudament jove. Tot i així els joves poden arribar a resultar-me encisadors. De debò que fa tants anys que diu que ja no sóc jove? Pensi que l’esperança de vida s’està allargant d’una manera inquietant i ni que sigui només per això jo diria que encara és d’hora per sentir-me gran. M’estic fent un embolic.

Respiro profundament (d’alguna cosa han d’haver servit les classes de ioga) i accepto la realitat com una dona madura. La realitat és que mai no tornaré a ser tan jove com l’adolescent del metro. Però i què? S’obre davant meu un altre horitzó també enorme. La meva salvació és un exèrcit infinit d’homes grans que havien estat invisibles per a mi fins ara, al costat dels quals encara em podria arribar a sentir com una lolita adolescent. És evident: no hi ha dones velles sinó homes massa joves. Sempre -o gairebé sempre- pots trobar algú que sigui encara més vell que tu i tornar a sentir-te com una lolita una vegada més i una altra, i una altra, i una altra…

Dits

M’agrada. M’agrada molt la ruta que fa aquest autobús. Em porta records de fa temps. Per aquí a prop treballava un vell amor meu. Un home amb qui vaig compartir bones estones de sexe i més aviat poques converses. No sé si ell em deu recordar a mi ni puc imaginar-me de quina manera. L’atzar circula en totes direccions.

Érem molt joves. Mira: aquí treballaven ell i el seu pare. Recordo que sovint me n’explicava coses. No sé per què ho feia. Deia que s’assemblaven molt i com que ell era un home fort, digníssim, d’aparença molt viril i una mica esquerp, jo m’imaginava el seu pare atractiu igual que ell i amb uns quants anys més. Recordo que tenia un punt macarra important i que deien que era traficant. També recordo que al seu pare li faltava mig dit de l’anell de la mà esquerra. L’havia perdut tallant pernil, m’havia explicat ell mateix. Impossible saber si era cert.

Cada dia una aventura nova. És curiós com d’imprevisibles poden arribar a ser els records que ens queden de les persones.  A ell el recordo excitat parlant de futbol i de futbolistes mítics dels anys seixanta.  Era fill únic i diria que la seva religió era el futbol i la seva mare, una dona admirable que no vaig veure mai, una mena de verge que els dos homes de la casa, el pare i el fill, m’imaginava que tractaven amb devoció.

No ho puc evitar. Cada dia que agafo aquest autobús i passo a prop d’on recordo que tenien el taller miro a banda i banda per si el veig. M’agradaria veure el meu antic amant. M’agradaria saber si s’ha engreixat, si té parella, si s’ha quedat calb, si té fills, si vesteix amb estil o si bruteja, si porta motxilla, bossa o maletí. Però res. Els seus horaris mai no coincideixen amb el moment que jo passo per allà. Quan tinc un mal dia penso que potser s’haurà mort (ni rastre d’ell a Internet) i quan tinc un bon dia m’agrada pensar que potser ara viu dalt d’una muntanya o a Austràlia. Potser és una d’aquestes persones que viuen al marge dels ordinadors. Qui pot saber-ho?

Ahir va ser diferent. Ahir va pujar a l’autobús una cara que em va resultar familiar. Vaig pensar que era el seu pare. La mateixa pell fosca i brillant, el mateix coll gruixut, el mateix nas ample, els mateixos ulls grossos i la mateixa manera de caminar i de mirar-me. Ho vaig veure claríssim. Vaig pensar que potser sí que de jove aquell home s’hauria assemblat a l’home jove que sovint encara recordo.

Però el temps ha passat. Potser ara el seu fill tampoc no deu ser com jo el recordo. I jo el mateix. Hem desaparegut. Però tornem a l’home de l’autobús, un home gran, fort, digníssim, d’aparença molt viril i amb una mirada esquerpa. Quin regal del destí aquesta visió sorprenent del possible futur d’un amant del meu passat.

Ho vaig desitjar intensament. Que tots els semàfors es posessin en vermell per tenir més estona per mirar-lo. Duia texans i una gorra d’un equip de futbol al cap. És clar, hi ha fidelitats inqüestionables i el futbol n’és una. En un moment l’autobús va frenar d’una manera una mica massa brusca i l’home va tenir l’impuls d’agafar-se fort a una barra. Vaig tornar a reconèixer el meu vell amant en els seus moviments. També vaig veure que tenia tots els dits a totes dues mans i vaig dubtar de tot. Jo o la seva mare ens havíem confós d’home?

Dos mètodes

Hi ha dues coses que m’entristeixen profundament: cuinar malament i que se’m morin les plantes. Tinc una teoria sobre això que no he explicat mai a ningú que m’escoltés. Potser un altre dia explicaré les meves experiències de converses amb gent que no m’escoltaven però avui explicaré la meva teoria sobre els dos mètodes: la cuina i les plantes.

Igual que hi havia qui pensava que la terra era plana jo penso que cuinar malament i que les plantes es morin és senyal que no m’estimen o que no m’estimen prou. Així, si un dia estic d’humor i agafo un llibre de cuina i provo algun plat i surt bo, o bé si no agafo cap recepta de cap llibre però provo de fer una cosa i surt boníssima puc notar que a x quilòmetres de distància algú m’adora, ni que sigui una miqueta. És per això que de tant en tant utilitzo aquest mètode per saber si algú m’estima. Altres potser demanen els serveis d’una bruixa, consulten l’horòscop o ni s’ho plantegen. I altres potser compten cotxes vermells o juguen amb altres elements de l’atzar disponibles a la seva vida quotidiana.

En els dos mètodes, el de la cuina i el de les plantes, es combinen dos elements: alguna cosa que jo faig i l’atzar. Sobre el que jo faig hi hauria molt a dir: bullir a més temperatura o a menys, un recipient o un altre, posar més o menys sal o no posar-ne, pebre blanc, pebre negre o pebre vermell, tallar o esmicolar, prim o gruixut, al forn o a la cassola, fregit, a la planxa o arrebossat, cinc minuts més o menys de cocció, etc.

És apassionant. Sempre hi ha mil opcions i té molta gràcia descobrir que sovint els plats no surten de la mateixa manera encara que fem exactament el mateix. Sempre hi ha un dia que el teu plat estrella surt malament i sempre hi ha un dia que no saps com però et surten uns macarrons orgàsmics per sorpresa. L’atzar es barreja amb tot plegat i la conclusió és un misteri difícil d’explicar. Un matí, per exemple, puc fer per esmorzar un entrepà boníssim o avorridíssim. Si em surt boníssim no em costarà gaire imaginar-me que algú haurà somiat amb mi unes horetes abans. I si no surt gaire bo segurament m’espantaré o em posaré una mica trista.

El mètode de les plantes és força diferent. Funciona a llarg termini perquè les plantes tarden a morir-se, especialment si selecciones plantes fàcils i adequades al lloc on hauran de viure. Cuidar una planta és apassionant com una cursa de fons on no et canses ni et destrosses peus i genolls. L’única cosa que has de fer és observar la planta, no regar-la ni massa ni massa poc i veure si es troba a gust o si pateix. Si pateix has de fer alguna cosa, has de canviar algun detall: o l’aigua, o la terra, o el test, o el lloc on es troba.

És fàcil que totes aquestes coses de les plantes ens facin pensar en alguna història que ens faci ballar el cap. Pot ser que el nostre estimat estigui sec i pot ser que sense voler l’estiguem ofegant o torrant. Potser la relació no arrelarà o potser no tindrà prou espai per viure. I també pot ser que la nostra relació sigui poc lluminosa. O que no doni mai flors. O al contrari.

Els dies que arribo a casa cansada i veig que les plantes fan bona cara i  que el sopar surt més o menys bo penso que alguna cosa va bé i així, enmig de plantes, plats i cassoles passen els dies i les històries, tant les bones com les enverinades.

Qualsevol cosa menys aparellar-nos

Es veu que aquesta és la meva vida i que això deu ser un altre sopar d’amics on set adults solters juguem al joc del gat i la rata perquè no tenim res millor a fer un divendres per la nit. Qualsevol cosa menys aparellar-nos. Tornem al bar de sempre on veiem la gent de sempre. Noctàmbuls clàssics que van envellint com nosaltres. Alguns ens coneixem. Altres encara no. Altres fem veure que no. I així donem voltes per la pista de ball. Buscant un gintònic, buscant una mirada, buscant un missatge al mòbil, treient pit i remenant el cul. Hores que passen. Avorriment. Absurd. Buidor. I això és una competició. Es tracta d’aconseguir un company per aquesta nit. Algú que roncarà i que descobrirà que nosaltres també ronquem. Algú que segurament passarà al calaix dels oblits després del croisant. Algú a qui ja no demanaríem el telèfon. Així d’excitant és la meva vida. Qualsevol cosa menys aparellar-nos. Setmanes que passen. Treballar, follar, treballar, follar, netejar, treballar, follar, gastar, treballar, netejar, follar.  I un atac de realitat: On són aquells moments que havia somiat quan era petita? O què cony somiava jo quan era petita? S’acabarà aquesta falsa adolescència? Alguna vegada no desitjaré fugir?

Mitjons nous

Ara no ho sabràs fer. Merda. Com es feia? Mira que ho has fet vegades però ara no et surt. No saps com posar-t’hi. T’assentes o t’estires? De fet, tant és, però com es feia? Has perdut la pràctica i et fa pànic imaginar que potser tothom haurà perfeccionat la tècnica fins a l’infinit. I tu aquí. Com si fos la primera vegada. No. Pitjor. Molt pitjor. La primera vegada en tenies moltes ganes. Potser sí que la memòria t’enganya però diries que va sortir fàcil i ràpid. I ara què? Sort que tens un portàtil i te’l pots endur aquí i allà, a veure si t’inspires. Mar o muntanya? Alt Urgell o Ripollès? Berlín o Florència? No no. Aquest no és el problema. El problema és tenir alguna cosa a dir. Saber-la escriure. Fer que tingui sentit i que sembli diferent. Perquè el món és ple de gent que diu que tothom ja ho ha escrit tot i que tothom ja ha jugat amb tot de totes les maneres possibles. Però tu ets aquí davant de l’ordinador perquè vols. I penses que podries fer una partida de pòquer. Més divertit. Més fàcil. Igual d’excitant. Portes pijama i batín i t’has gastat mig sou en roba interior nova. I ni aixi. Ni així no tens res interessant a dir. Truques algú. Parles del temps. Que si ha nevat, que si no ha nevat. Penges, mires el portalàmpades trencat i mires el telèfon de nou. Truques a aquest o a aquell altre. Ser soltera té aquestes coses. Pots escollir l’home que t’arregla els portalàmpades. I t’adones que la teva mare és una dona molt intel·ligent. Es va enamorar del teu pare. Un home que no sap arreglar portalàmpades. I de sobte això et sembla genial. I te’n rius. I és una tonteria però recordes la família i et cauen bé i tot. I recordes que has de perfeccionar la recepta del polpetó del dinar de Reis. I que t’has d’aprimar. I que hi ha coses més urgents a fer que arreglar un portalàmpades trencat. Que tens mitjons nous i els estrenaràs demà!!!! Perquè no vols explicar grans coses perquè no te’n creus ni una. Perquè fas el que vols com tothom i punt i perquè et sembla interessant fer-ho. I ho tens claríssim: no vols vomitar noms il·lustres a canvi d’un somriure. L’erudició et sembla un esport com un altre i l’únic esport que t’interessa és cardar. Simplement escriuràs el que voldràs escriure. Perquè és un gust fer-ho. Perquè deixaràs portes obertes. Perquè tancaràs portes. Perquè et tanquen portes. I a la tercera nit d’insomni endreçaràs emocions per no fer tan mala cara. Al calaix de dalt el que et fa feliç, al del mig les possibilitats i al calaix de sota els secrets. I vigilaràs de no barrejar-ho massa i somriuràs per no haver de contestar cap pregunta incòmoda. Mitjons nous. Ja ho has dit abans, em sembla. Volies dir: i ara què?