Temps per a tot

Sovint anar de bòlid és una manera molt efectiva de protegir-te de de pensar i de mirar-te al mirall més de deu segons seguits. Avui estàs emprenyada. Has fet moltes coses i no has obtingut els resultats que esperaves. Frenes. Vius per obtenir resultats? Realment creus que les teves accions poden modificar els sentiments, els pensaments i la vida dels altres al teu gust? Hi ha dies que passen coses de tot tipus. No passa res. És normal estar trist després d’un esdeveniment trist. Tan normal és lluitar com quedar-se sense ser capaç d’actuar davant d’una agressió. Les coses es poden mirar i veure de moltes maneres diferents. El punt de vista i la mare que el va parir. Hi ha rols assumits, inventats i fingits, hi ha traïcions, hi ha veritat, hi ha mentides, hi ha merda i hi ha sang. Aquest és el resum del que ha estat acompanyar el meu pare a l’hospital durant 7 nits: merda i sang. No hi ha hagut gaire res més que un esforç autòmata per simular de dia una vida normal i un cop el periple ha acabat i ell s’ha recuperat simplement em sento profundament trista. L’esgotament i la por a la mort van transmutar-se en una mena d’eufòria hiperactiva accelerada que crec que cap amfetamina m’hauria pogut provocar. Ara no hi ha res. Bé, sí, música, molta música. I el plaer de viure la meva vida petita, lliure, endreçada i plena d’il·lusions, reptes i persones estimades. També queden uns deures fets, un curs acabat, una veritat que farà mal i que arribarà, un quilo de lliçons sobre llibertat individual, egoïsme, confessions i més aviat poca capacitat d’estimar i de ser estimat. Aquesta és una ferida que molts arrosseguem per dins. Per fora semblem força convincents però la buidor és gairebé total. La part més trista de la història és un farcell de mentides i la mentida no literària és una puta merda. Cada traïció, cada abandonament, cada menyspreu pot destrossar l’ànim de qualsevol persona, de cop i a cop d’engrunes de vidre esmolat. Veient les imatges d’Alep em pregunto per què no ens extingim d’una vegada. Puc plorar llàgrimes inútils. Igualment les plantes de casa, les del balcó i les de dins, creixen i és hivern i penso en una força vital que ens sosté. No hi ha ningú a casa avui però tinc salut, paraules i somnis. Pel balcó veig 15 estrelles. Per ser a ciutat és un regal que agraeixo.

Les pinces de depilar

Us diré la veritat. El gos no és el millor amic de la dona. El millor amic de la dona són les pinces de depilar. No cal entrar en detalls. El que vull comentar és una cosa que em passa i que no sé si només em passa a mi. Periòdicament he de comprar unes pinces noves de depilar perquè perdo les que faig servir. I quan m’hi trobo sempre em sorprèn veure com el departament d’innovació de les cases que fan pinces de depilar treballa fort per aconseguir un disseny nou, elegant i trencador que se suposa que aconsegueix uns beneficis maximitzats a l’hora d’arrencar pèls.

M’encanta aquest moment de descoberta i d’esperança i caic, a gust, en la temptació de comprar l’últim model de pinces com qui compra l’últim mòbil de moda. Després a casa passo per un moment de dubte que acostuma a durar uns trenta segons. Realment calia comprar unes pinces que semblen dissenyades per un enginyer de la NASA?

No és hora de penediments. Ja les he comprades. Les provo i ràpidament entro en una fase de confirmació eufòrica íntima. Sí, sí i sí. Confirmo que he comprat les millors pinces del món i experimento una felicitat petita, moderada, discreta, que no compartiré amb ningú, però que no fa mal i que no és massa cara.

Passen els dies, la vida, l’estiu, la tardor, l’hivern, la primavera, l’estiu (una altra vegada) i torno a perdre les pinces i torna a començar el mateix periple. Entremig, per casa sempre corren dos parells de pinces que havien estat de la meva àvia i que mai no he perdut. Em salven la vida però són petites, incòmodes, sense gràcia i van molt pitjor que les noves que no trobo enlloc.

La part positiva és que pensant en les avorridíssimes pinces de depilar m’he adonat que no em passa el mateix amb els amants. Normalment no  perdo els bons i, en canvi, els altres és fàcil que un dia no me’n recordi què n’he fet o me’ls deixi o es perdin i no passi massa res.

Vull suposar que cap dels meus amants no és un cleptòman especialitzat en pinces de depilar i també vull suposar que no existeix un complot secret entre els amants que passen per la meva vida sense pena ni glòria i que siguin ells qui diguin enfadats: m’enduc les pinces, que et bombin!

Però no ho crec. La vida és plena de suposicions que sovint no tenen res a veure amb la realitat i d’evidències que esquivem fent equilibris com si estiguéssim a la recta final d’un procés de selecció per entrar a treballar de trapezistes. A vegades suposem que algú no ens estima. A vegades és evident que no ens estimem algú. A vegades estimem i ens estimen. Hi ha tantes coses que no sabem i que no sabrem mai. L’única cosa que veig més o menys clara ara mateix és que sempre haurem de depilar-nos.